Al llenç encès dels dies
m'he retrobat de nou.
Qui fos ben sol!
Tanmateix soc ben lluna
i al seu si visc.
Els gavells del record
els he dut al corral.
L'esclat del dia
ha segrestat la clau
de la memòria.
***************
Un cel a claps
Reneix d'un blanc de lluna
l'amor endormiscat.
Entra la mar
i el cel li va a l'encontre
ran de finestra.
***************
IV
Vèncer els mots
La nit es perd
he vist un brot de llum.
Són els teus ulls
que encenen focs d'hivern
quan prop meu passes.
Cap als teus llavis,
mentre la nit avança!
No en sap, d'amor?
Si em parlasses de tu
t'ensenyaria.
Verals ignots
hem tret rajos de llum,
flascons de versos
que hem vessat rost amunt
i s'enlairaven.
Llindar enllà,
que embruixa amb el seu cant,
vigila el vent,
esperona les ones
i anega els ulls.
No sempre et sents
tan disposada al joc
de l'esperança.
¿Com suportar l'allau
d'un temps que en és tan fràgil?
D'un temps que ens és tan fràgil,
d'un clivell de paraules
ens ve la força.
Si dins de tu miraves
l'arbre creixia.
**************
X
Clivells de nits
per on s'escorren somnis
que giravolten.
Són com els mots d'enlloc,
arraps d'heura al silenci.
Arraps d'heura al silenci
que insistent m'agombola
són els meus somnis.
Quina olor d'herba fresca
sura en la nit!
**************
XI
Bé que ho sabem,
com fer de pells i gests
l'única deu.
El vers, talment la vida,
s'estén límits enllà.
S'estén límits enllà
la veu del teu poema.
Només l'amor,
la deu de les paraules,
rega la nit.
**************
XII
Amor. Botxí.
La llum tenyeix de roig
cada paraula.
Com si l'hagués ferida
l'agut coltell dels llavis.
L'agut coltell dels llavis
ha ferit de robins
el coll d'amor,
una magrana aspra
per a l'absència.
**************
XIII
L'íntim adéu
al caminant sensat
de temps enrera.
Captiu d'un vent propici,
no visc d'altra follia!
que el so càlid dels mots.
Només el vers,
caminant i poeta,
fa el llarg viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada