Edward Hopper
Prenia una ensalada i acudir-hi, cada dia, havia esdevingut el fet més transcendental, més anhelat, de la seua reconcentrada vida. Penjava l'abric i s'asseia d'esquena al cambrer, un home meticulós que, des de la barra, fitorava les taules per si algú el demanava.
Només una ensalada i, després, amb un te entre les mans, treia el seu espill interior, un espill gran, de mig cos, i el col·locava davant d'ella. Que fàcil parlar així amb la seua solitud... S'hi mirava, a la cadira d'enfront, cara a cara, s'hi pensava, s'hi veia, així, sense bufanda perquè quan ets jove no tens fred, amb aquell vestit una mica escotat que li destacava la figura, dos pits ben plantats que enamorarien a qualsevol, fins i tot a ella mateixa que, amb l'esquena caiguda pel pes dels anys i de les infelicitats, observava embadalida la seua imatge del mirall, aquells llavis petits, clavell de carmí, que ella no havia gosat mai pintar-se, aquells pòmuls coloradets, vitals, esplendorosos, delícia d'una cara redona, redona i blanca, oh!, que bella lluïa amb la pell tan blanca, ella que sempre havia estat una dona olivàcia, i aquella profunditat obscura dels ulls, que li permetien entrar dins l'ànima sense pors, sense vacil·lacions ni timideses, aquells ulls, segurs del seu poder de seducció i aquella captinença d'artista, les perles a les orelles, el domini amb la mirada, l'ànim tan vivaç, estic pintant el darrer quadre, quan és l'exposició?, d'ací a un mes, també és de dones?, sí, aquest darrer també és una dona, és el meu autoretrat, i està quedant-te bé? estàs contenta?, sí, és... és l'expressió, el posat, el vestit verd, aquest mateix que porte ara, i aquest mateix barret, i aquesta mateixa llum, i els clarobscurs, és apassionant...
S'acabà el te amb l'ànima renovellada. Guardà l'espill zelosament, com si l'absorbís amb delicadesa no fos que es trencàs i respirà profundament. En acabat, s'alçà amb esment per no escapçar aquella sensació de plenitud, s'ajustà la bufanda -fora devia fer fred- i es posà l'abric. Sobre la taula, els diners justs. Fins demà.
(Aquest relat és la meua aportació a una proposta del blog Relats conjunts)
