A trenc d'alba

 Fugaces,
decreixen hores;
l'enramada es desperta,
ensafranada d'Eos,
al cel entronitzada.
Baten ales els cignes;
dibuixen un mantell,
al rosaci orbe,
el desentumeixen.
El somni es resisteix
a tancar lluna a l'ocàs
quan declina, dolguda,
pel brillant sudari que l'abilla.
Crema el riure
que alegra negrors.
Aletegen dits
en l'aire indolent
perfumat de libèl·lules
en què oscil·la
la isotopia nacrada que el conté.

                  Isabel del Pilar Valero
Eos, deessa de l'alba                                              
(Evelyn de Morgan)

23 d'abril

La paraula escrita, la paraula llegida posen música al fascinant ball de la vida.

Bevent els versos

Tasta'm els versos com tastes un bon vi
després trastoca'ls, fes-los ben teus, a mida
del teu fet fràgil, escriu-los olorant-los,
paladejant-los, com delícies de vida
i tot seguit ofrena'ls a altres ulls
altres mirades s'uniran al gran àpat
i altres sabors irrompran, i altres veus
ressonaran en oïdes profanes
sota les pedres, penjades a les branques
ací i allà, amb el tremp de les ones
sàvies paraules que en qualsevol racó
hauran donat sentit a l'existència.

Primavera interior

Imatge: Ivan Goryushkin-Sorokopudov

Cada any, quan sent la primavera que s'acosta

em recull tota jo, a la manera del caragol

mes no penseu que m'adorm, ni que descanse, no

més aviat faig camí, per aquelles senderes

florides i espinoses que camine sense ulls

per mor i per designi de les paraules

només per les paraules, que són la clau del món

fins que un esclat de versos enceta un nou camí.