Miquel Barceló
JO l’he vist i en puc donar fe. Però ELLA no ho
sap. Ni ara ni mai. JO sí. L’autor m’ha creat omniscient perquè us narre el
relat. L’he vist i en l’acte l’he reconegut. Hi és. Nu. Amb el llorer al cap i
el pinzell a la mà regalimant vermell. No li cal altre vestit per abillar-se,
amb la glòria en té prou. El subhastaran demà al millor postor. Passarà a
formar part de qualsevol col·lecció privada. Envoltat per la mar creadora, fora
i dins. Emana seguretat. Un posat còmode. Se sent orgullós. Ara el món
l’admira. I ELL pinta per al món i per al seu honor que li ha engrandit el cos
de vanitat superba. Ara és ELL. Per això nasqué. Per la celebritat pintada i
enardida, victòria dels colors sobre el pas del temps, sobre l’oblit. Per
l’existència eterna dins dels quadres que pinta. Serà déu entre déus.
S’havien enamorat. Si més
no, ELLA s’havia enamorat d’ELL, de la seua mirada absent, del seu aire
reservat, del seu posat seriós, de la destresa dels seus esbossos primer, quan
amb quatre traços li reproduïa un somrís, la densitat d’un esguard, el gest
d’una mà allà, a la cafeteria estant tantes vesprades, un café tu un café jo i
les hores compartides; dels seus quadres després, quan, a la fi, la portà a
l’apartament i els pogué admirar, invasió de colors i de formes vagament
delimitades, col·lecció de textures, diversitat de materials, simbologies
personals pintades, originalíssims li semblaren a ELLA. I ELLA, ànima sensible
a l’art i a l’amor, en restà empenyorada i presonera.
ELL, malgrat la passió
que vessava en els quadres mentre els creava i en el cos d’ELLA durant les
seues unions amoroses, no se sentia satisfet. Contínuament pensarós. Dialogava
amb la mar, amb les ones del pensament, un pensament circular que no comprenia,
ni podia acceptar, el seu poc èxit en el panorama pictòric contemporani.
Algunes exposicions, sí, alguns quadres venuts, sí, però... i el reconeixement
de l’obra ben feta? I el lluïment, i el renom que li haurien de correspondre
legítimament, considerada la qualitat artística del que pintava? Aquesta
indiferència, aquest navegar en les mateixes aigües d’altres pintors, sense
destacar, sense brollar com la sortida d’una balena, majestuosa, sorprenent,
única l’incomodava. Les aigües de tots són la mar de la mediocritat. Havia d’enlairar-se
per sobre. ELL ho valia. N’era conscient. Per què no arribava aquesta
consciència a la resta? Per què no era considerat, admirat tant com es
mereixia?
Amb el pas dels dies,
ELLA havia anat deixant-se dibuixar, primer el somriure, després la llangor del
coll i els muscles descoberts, seguidament un tors sense roba, en acabat un cos
nu de mig perfil amb un drap violaci i transparent al damunt... I ELL que li
retira les transparències de sobre. I ELLA que sent l’atracció de la mirada
d’ELL. I ELL que amb el tou dels dits li frega suaument el pit. I ELLA que es
deixa fer. I ELL que li recorre amb les mans tots els espais, despullats ja de
qualsevol resta de transparència. I ELLA que cerca la nuesa d’ELL. I ELLA i ELL
que s’uneixen en sinuosos tactes. I ELLA que bada com una magrana porpra. I ELL
que va enfonsant-se en un magenta absorbent, preludi de l’acoblament final i
pròleg de successives i vehements trobades en els vespres d’aquell mes i del
següent i de l’altre, com un costum que s’hagués instituït entre tots dos.
Darrera vesprada de maig.
ELLA, com ja era habitual, acudí a l’apartament d’ELL. Trucà. La trigança a
l’hora d’obrir no li significà res. Esperà pacientment. Pitjà el timbre de nou.
No se sentia cap soroll provinent de dins, ni les passes darrere la porta
encaminades a obrir-li. Tornà a prémer el timbre. Res. Només silenci.
Estranyada, cercà el mòbil a la bossa de mà. Li telefonaria. Devia haver hagut
d’eixir a algun lloc, el localitzaria. Inútil. El mòbil d’ELL sonava i sonava però
no l’agafaven.
Una mica desconcertada
se’n tornà a casa. A la nit li trucaria i li mostraria la seua indignació.
Deixar-la plantada, a la porta, sense avís de res! Què s’havia cregut?
A la nit li telefonà. Els
sons repetitius del telèfon d’ELL s’esgotaren. No contestà ningú. Profundament
molesta decidí esperar que fos ELL qui donara senyals de vida. Així passaren
quatre enutjosos dies sense notícia, al cap dels quals, ELLA ja no va poder
suportar més l’espera. Telefonà al mòbil d’ELL. No s’oïa cap to. Una veu
indicava que el tenia apagat o fora de cobertura. Llavors marcà el número del
telèfon fix de l’apartament. Hi havia un missatge enregistrat al contestador
amb la veu d’ELL –el cor li rebotà en escoltar-la:
“No em busqueu. Ja sóc un pintor reconegut. Quan entre dins dels quadres que pinte i en forme part, rep
l’homenatge desitjat i merescut. Sóc un faune entre els faunes, un geni entre els genis.”
Restà perplexa. No
comprenia el que s’estava esdevenint. Buscà, aleshores, els amics, els comuns i
els més específics d’ELL, per si algú li podia explicar, aclarir, donar una
pista, el que fos... però ningú no en sabia res. Desesperada, inicià una
recerca frenètica i infructuosa per hospitals, centres de salut, clíniques
mentals... Esforç inútil.
Ara, reconstruint la imatge d’ELL,
pren consciència del seu semblant seriós, el gest reconcentrat, la mirada
tèrbola a què mai no havia donat importància. La tenia? De vegades tem un
desenllaç nefast de tot plegat i tanmateix, en el seu interior té confiança,
necessita pensar, ho necessita, ho enteneu?, que algun dia el recuperarà. I
cada nit, per no perdre el fil de l’esperança, per no extraviar-se en el
laberint de la foscor, li telefona. Potser en un dels intents trobarà que ha
canviat el missatge del contestador. I, llavors, li anirà a l’encontre.
