********************
Paraules de llum
Imatge: Johanna Wright
Hi ha paraules d'absència i paraules d'espera
paraules com punyals i paraules de llum
de vegades, hi ha paraules de llum
que em venen a cercar en la nit venturosa
són la paraula viva
són la font riolera que transita els racons de la fosca.
Fou ahir
ahir m'arribaren paraules de llum
en la nit seca i calma que el meu pit envaïa
una font dins l'obscur
un rierol seré exuberant i fresc
paraules per l'amor, paraules per al tu per al mi
per a l'ara paraules
recorrent els racons, il·luminant
paraules com fanals en la nit interior
no, no hi havia por ni solitud en les paraules.
Però això fou ahir.
********************
El plaer del camí
Avui he constatat que és el camí
allò que més m'estime, quin goig, quin blau
quin gaudi tan intens, mil violins,
no és la meta guanyada sinó el camí.
Després de l'arribada el temps no és res
sols inquietud, desfici... Al matí
la mar estava esplèndida, el dia bell
bellíssim, tot atzur, grandiloqüent
curull de sol i somnis a frec de mans.
M'he assegut cara al mar, el sol als peus
a esperar el plaer, a desitjar
-ingenuïtat preclara- que fos etern.
De la terrassa estant, llavors, fluixet
el pensament m'ha dit, bo, i ara què?
I he hagut de prendre el llapis per fer camí.
Mentre feia camí entre paraules
el sol i el blau del mar també em parlaven:
El gaudi que esperaves, ara no el tens?
********************
Tardorejant
La tardor sempre ha estat el pa dels versos
el meu pa
fins i tot si era estiu, tardorejava
sóc i seré de tardor
però a ciutat em manquen els tamisos,
els ocres, la tristor, els grana i els daurats.
Ha plogut molt, ara fa un sol esplèndid
la mà em fa mal, i els braços,
sens dubte sóc al cap de la tardor i tanmateix
isc al carrer, passege vora el riu i estic contenta
descobresc cada bri, cada pedra, cada trobada...
no em queixe, no, però no sé què dir
he perdut el camí que m'endinsava
en aquell bosc recurrent, endolcit, melangiós
encatifat de groc i de paraules.
Temps era temps vivia de continu en la tardor
avui no tinc tardor al cor
i, alhora, me l'estime, com s'estimen els versos.
********************
Els bulbs dels narcisos
Em vaig trobar cantussejant fluixet
mentre regava les hortènsies i trasplantava les alegries
roges i blanques i plàcides, com la vesprada,
vaig reservar els bulbs dels narcisos vers
el terrat renaixia com cada primavera
la mar estava calma
el sol foragità la pluja de dies anteriors
encara que plovia, suaument i finament
al bell mig de la música,
era un condicional "si no fos que"
acompassat i trist com tots els fados.
De sobte, escoltant la quietud, em vaig sentir la veu,
no taral·lejava una tonada antiga sinó el teu nom,
vaig reservar els bulbs dels narcisos,
un dia floriran.
********************
De l'enyor
Temps era temps
el temps i la paraula m'acompanyaven.
Ara, que aprenc altres paraules
el paper és en blanc.
Temps era temps, la solitud
amiga de recança i de camí
monologava amb la mar i amb els peus
i amb la mar i amb els peus
totes les caminades eren paraules
sorgien com petxines al davant,
jo les acaronava i al remat escrivia
sobre l'aire marí, sobre la sorra tèbia de l'hivern.
Ara mai no és hivern
la soledat esvaïda, l'oratge delitós i tanmateix
enyore les petxines
enyore la mar dringolant al meu pas...
Soc plena de paraules,
buida de temps enyore les paraules.
********************
Animalada
Fora fa fred
però no en tinc al cor.
Com un gatet
li he posat un vestit
per mantenir l'escalf.
********************
La gran incògnita
sola, sens par, de les altres esparsa
Joan Roís de Corella
Com qui cerca bolets a sotabosc
tu remous entre els arbres la fullaraca
i et troben les paraules.
Jo les cerque a la mar mig amagades,
en un esforç suprem, al fons ignot,
perquè no sé nadar.
No m'abandona mai la gran incògnita.
Què tenen les paraules, tan cobejades?
Quin déu m'ha capturat per als ulls d'elles?
M'han deixat caminar, sola, sens aigua
per senders ben eixuts, sense bastó,
però visc vora mar.
Quin camí seguiria, si no, quan plou?
********************
Cant d'alzina
Quan siga ja demà, floreta meua
no restaran més veus a les oïdes, i no ens importarà.
Els carrers trepitjats, fins i tot el d'Arquímedes
continuaran vivents, sempiterns,
esperant més petjades
i altres faran camí tot preguntant-se
les mateixes qüestions transcendentals
fins escriuran poemes.
Nosaltres ja haurem parlat
nosaltres parlem ara, ara i ací,
diem versos
i els versos són un cant
un cant corprenedor que ens acompanya i ens habita,
com una alzina bellament singular.
********************
Pluja de paraules
La mar assaja un tast esblanqueït
de la tardor amb summa placidesa,
matí calmat, ni el sol gosa mostrar-se.
Mire la platja estranyament deserta
i apure el gaudi que em depara setembre.
A l'espigó, on no existeix la pressa
la garsa espera les ones indolents,
jo espere prest la pluja ponderada
la que penetra, la que cala per dins,
si em banya el cor no posaré paraigua,
vull amarar-me, vull dansa, aigua i dansa.
Com si els ruixats d'amor em pertangueren
m'hi lliuraré per omplir-me els racons,
llavis oberts, ulls tancats, mans obertes,
en pur anhel demanaré paraules.
********************
Lament
Inesperadament es va esgarrar la nit
una guitarra i un plany de solitud i de tristesa
s'apoderà de tot
silenci en les estrelles
no era jo qui plorava i tanmateix
em va estremir i em va commoure el cor
i ara escolte el lament
********************
Dubte
Imatge: Buendia Martínez
Arriba març i obrim el cor a l'aire
novell, primaveral, transformador.
No sé si és la primavera augusta
que ens sedueix, aquella que ens segresta
i ens demana el tribut de les paraules
o som nosaltres que ens arrapem a ella
-eixorcs de mots que estem fa molt de temps
per furgar dins de l'ànim i escriure versos.
Avui fa un vent descomunal, abrupte
veurem si escampa flors o les fa miques.
********************
Flocs de joia
Em vas dir que nevava
quan tenia en la ment mil llunes de febrer,
encara era de dia, el ple,
vaig oldre el cor i el fred que em regalaves
i et vaig seguir cofoia.
A dalt de tot, però, un sol radiant.
Vés per on,
vaig pujar a la serra cercant la neu
i vaig trobar les flors.
********************
Núvols al cor
Imatge: Libellune
La nit s’apropa.
Avui
ha sortit el sol i tanmateix
estic
trist
tinc els
núvols al cor i la sospita
la nit m’empaita.********************
D'una proposta antiga
Bullirà el mar com la cassola en forn
mudant color e l'estat natural
Ausiàs March
Bullirà el mar com el vi en el porró
cercant el pas que l'atanse als teus llavis
m'insufla força dins la presó del vidre
un vent ardent, que en onades d'amor
cap al teu port portarà el meu veler.
cercant el pas que l'atanse als teus llavis
m'insufla força dins la presó del vidre
un vent ardent, que en onades d'amor
cap al teu port portarà el meu veler.
********************
Bevent els versos
Tasta'm els versos com tastes un bon vi
després trastoca'ls, fes-los ben teus, a mida
del teu fet fràgil, escriu-los olorant-los,
paladejant-los, com delícies de vida
i tot seguit ofrena'ls a altres ulls
altres mirades s'uniran al gran àpat
i altres sabors irrompran, i altres veus
ressonaran en oïdes profanes
sota les pedres, penjades a les branques
ací i allà, amb el tremp de les ones
sàvies paraules que en qualsevol racó
hauran donat sentit a l'existència.
********************
Primavera interior
Imatge: Ivan Goryushkin-Sorokopudov
Cada any, quan sent la primavera que s'acosta
em recull tota jo, a la manera del caragol
mes no penseu que m'adorm, ni que descanse, no
més aviat faig camí, per aquelles senderes
florides i espinoses que camine sense ulls
per mor i per designi de les paraules
només per les paraules, que són la clau del món
fins que un esclat de versos enceta un nou camí.
********************
Desfent encanteris amb la Carme
Imatge: Ori Gersht
Arran de març
vam desfer l'encanteri de la pena,
miràrem la clepsidra
com gotejava un temps quasi infinit
ens va semblar,
talment la joia del ball dels ametllers
alliberant els pètals gloria endins
d'aquella primavera victoriosa,
i a poc a poc, després, vingué l'estiu
i un autumne privat que ens acollia
en un llit de paraules i silencis.
Cara a cara, ulls a ulls
vam desfer la presó de la tristesa,
i l'ombra de l'hivern
ens va arribar serena.
********************
La soledat és blanca
Mollenca i blanca
la soledat és blanca
gelada i blanca
i tanmateix, en aquest terra d'àngels de llet i de pena
d'ombres d'arrels profundes, resignació i renúncia
la vida ha anat colgant llavors de verd ignot.
Una xarxa de branques i de fulles s'ha desvetllat
i ha emergit del no res, de la cruel negació i de l'oblit
un arbre de dolor i d'esperança.
La fosca restà perplexa
He sabut que la mar dels teus iris
dansava amunt i avall l'altre vespre de sang blava i blau sanglot
i tanmateix no es veia ostentació en el moviment.
De sobte -em van dir- aparegué la lluna, desmesurada, ingent
com l'esguard grat de llum i d'argent de la nit.
I no em vaig estranyar, encara recordava l'aroma de la fosca
i la fosca perplexa, de blau il·luminada
tan bella, tan sublim fou la nit dels teus ulls.
********************
Com la garsa
Dansem, el sol ens mira
iniciem belles trobes sobre l'aigua i la vida
encomanem la dansa a les paraules
als peus, al cos
no és invencible el temps de cada instant?
Si hem sembrat la bellesa collirem la passió
dels déus, alcem la copa amunt i ben amunt
la malvasia serà la nostra música
som embriacs del ritme, que ens capture aquest ball
no us adoneu?
ningú pot vèncer mai la poesia.
********************
Vestida de nit
Vestida de nit
turmente el poema
indague paraules
vestida de nit
i amb brisa marina
o amb lluna escarlata
s'encenen miracles
********************
Poema per a Olga en el seu 80è aniversari
Com la papalloneta
que cerca alimentar-se de bellesa
sobrevole els teus escrits
vull extraure'n l'encís de la mirada
el teu esguard al món
la poètica sublim de les roses
que, hivern o primavera, sempre broten
les giravolte en silenci per no espatllar-les
amb delectança, aspire cadascun dels seus pètals
i a l'oïda, com un cant de la terra
perduren generoses les teues paraules
Il·lustració: Chris Buzelli
********************
Ànima obscura
En una noche oscura
con ansias, en amores inflamada,
oh dichosa ventura!
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.
San Juan de la Cruz
era foc en la nit
nit obscura de l'ànima encorbada
d'amor assedegada i assedegat d'amor
no, no em deixes, no -em va dir
era l'ànima obscura
dues ànimes ben fosques dins la nit de la por
oh que negra la lluna!
vaig desatendre el clam i a la recambra
he anat molent records amb finestres obertes
el vent, que s'emporta el polsim
cruelment passeja l'eco
encara em dol el crit vora el camí
********************
Sòl
En constant retorn l'instant existeix
breu com una mar de sucre rosat.
Quin solatge fèrtil fa florir les pedres!
********************
El pont vell és un vell pont
Avui en passar el pont l'he trobat vell
amb la fusta carpida de tants anys
(i panys)
i del temps inclement, i de l'oratge.
Tanmateix he passat
he caminat planer mentre cruixia
sota els peus, sota el pes del pensament
que, tenaç, mai no es cansa
i he pensat que l'amor també pesava.
Cruixien les paraules vora els gestos,
les absències cruixien
i amb consciència infinita dels amors
he continuat camí perquè a la fi
-cregueu-me si voleu- només hi ha el pont.
Cuquet de llum
Henri Matisse
Si pogués ser poncella del roser de l'entrada
i beure sons de pluja revertits en cançó
les escriuria totes al llibre de la vida
tantes, tantes històries que han solcat els camins
tantes que han habitat l'estima i la recança
tantes que han retornat al si de qualque estel...
la tonada diria noms, reptes, caminades.
Oh, si pogués ser lluna florida dalt la serra
com flor que enlluernara els cabells de la nit
retornaria somnis d'amors i de dansades
llumenetes vibrants al mig de la foscor
la negra travessia no seria tan negra
no he vist verd més esplèndid que el d'un cuquet de llum.
********************
Sense adjectius
Fotografia: X. G.
Com una rosella
el bes
o el crit.
********************
Cor d'àngel
Imatge: Alexey Terenin
Contemplar la tristesa
sospesar el seu pes
esperar la nit i el son
ser conscient del camí
travessar l'estretor
prémer les hores que mai no s'acaben
envair la vesprada dels tumults del silenci
albirar el miracle de la llum
des de la foscor reticent
subvertir el dolor en esperança
enviar els esguards lluny, més lluny
no sucumbir ara
creure en el demà
ben arrelar-te a terra com si fosses flor nua
per resistir l'embat dels poderosos vents.
Cercar el cor d'àngel al teu jardí.
********************
SOM
Martiros Manoukian
Alegres
tristes
valentes
somiadores
vitals
reflexives
seductores
tímides
capaces
emotives
pensadores
fràgils
fortes...
SOM
********************
Plou
Plou.
Acostumada al sol m'ha sobreprés la pluja
els gossos ben mullats el paraigües ben verd
i l'ànima ben fresca, que anit la vaig estendre
vora el romer de casa per capturar estels.
I avui plou.I plou a la terrassa i plou al pensament.
Em calce les sabates amb fe, ben ajustades
deixe enrere la porta el cor descalç m'empeny
i així, ventijol a la cara, cofoia i desvagada
isc a cercar la pluja al carrer
i al café
-em sap greu, no és el Zurich, on s'escriuen històries
d'amors i desamors, de records i memòries-
i rere la finestra i davant de la tassa
plou dins el meu poema i als ulls dels viatgers
plou.
(Hi ha un projecte molt interessant, si us ve de gust participar)
********************
La lluna en un cove
La lluna en un cove
Imatge (fragment): en desconec l'autoria
Vaig acudir al riu on baixava la lluna
circular, lluminosa, mudada, refulgent
vaig intentar, tossut, capturar-la amb un cove
tot regalimant aigua que em regava els cabells
em vaig dir sí que puc, he de poder i puc
obtús, li vaig crear un cau impenitent
on deixés llum de plata a recer de l'oblit
ah, la lluna, la vida, com espoltia l'aigua...
Però no hi ha recers d'argent per als amors
no sé ni si hi ha amors, o si són solituds
o pors engalanades que naden en mar brava
a mercè de les ones, agafant-se a les roques
per defugir embats i allunyar els naufragis
agafant-se a les mans, cercant la llum del sol.
********************
Un bocinet de sol
Un bocinet de sol
Roxana Unzueta
Quan estic sola i el sol ve a visitar-me
a casa meua on vas somniar un dia
somnis d'amor i espurnes d'impossibles
te'n guarde un ble per escalfar l'enyor
perquè de tu m'és present la presència.
Quan estic sola i em pesa la tristesa
faig un pastís i em menge a mossos l'ànima.
Per si de cas, també te'n guarde un tros
no siga cosa que al riu lent de la vida
la teua barca haja encallat de nit.
Quan estic sola i sé que tu estàs sol
tot desvetllat al bell mig de la mar
estenc la mà per tombar el teu mur
la deixe caure sobre el teu front ombriu
i ve la calma
al teu pit
al meu cap.
Judith Clay
Plànyer, vull plànyer
el temps eixorc de núvols
eixut de la mirada.
El vent alça les mans
al cel fèrtil d'estels.
(tot recordant Goytisolo)
T'escric des del sud, on encara queda alè
des de la ciutat dels ponts
els que ajunten barrancs i ajunten persones,
des dels camins que caminem
des d'absències doloroses i desigs difícils
però també des de presències que no moren.
Escric des de la ploma abans o des del llapis nu
o des de la pantalla buida de sorolls;
si cal, des del silenci de la paraula
on van deambulant músiques guaridores.
Escric des de Bach i des de Sílvia,
des de Mísia i des de Cohen
des de tu.
Ho faig mirant el blau en les nits més obscures
sabent del pes de les teues nostàlgies.
T'escric i cauen els estels connivents
estrelles com fanals que guarde a les butxaques.
T'escric des de la mà, des de l'instant petit, des del poema.
********************
Sospita
Jeanie Tomanek
Arribem en un bosc que creiem nostre
ramifiquem les branques ben a l'entorn
tenim fam tenim set -febles com som
cerquem els altres arbres, cerquem el sol.
Ai, que la nit és nostra, i el matí nostre
caminem cor endins sempre tot sols
les travesses de l'ànima, les flors, els núvols
sempre caminem sols, ai, sempre sols.
Ens inventem estels per al guiatge
ens abillem de lluna, claror callada
per conjurar la por quan plou la nit
teixim les nuvolades a frec de mans
sucumbim a l'amor, ai, a l'amor
però tinc la sospita que amb llum o amb fosca
tardor o primavera caminem sols.
********************
Cants de tardor
Cants de tardor
Duy Huynh
Només els qui ploràveu els cants de la tardor
perfumeu els silencis.
Només els qui bevíeu esguards en copes d'aire
dibuixeu solituds.
Només els qui callàveu cara a la mar o al cel
ara espargiu paraules
paraules veritables com la pluja o el vent.
********************
Sembrant estels
Evangelina Prieto
Ahir pensava
pensava que l'amor, també la por
i el dolor i l'absència, i la nostàlgia
ens habiten la vida
però els moments en què copsem l'instant
i els regals sense nom, i els ulls del dia.
Passaré per les hores caminant versos
si vaig sembrant estels vora camí.
********************
Rastre de pètals violeta
Fotografia: Josep Batlle
Deixaràs rastre de pètals
caminant la caminada
cada dia i cada nit
i cada dia sorrer
Sembranti cada nit consumida.
El ventijol amigable
n'espargirà pels corriols
i per les cruïlles.
I davall d'alguna ombra, en el repós
quan el sol creme més i la set
assetge els meus llavis i els peus
abaltits, delegen descalçar-se
m'arribaran, talment papallones
o mots jolius.
I els sabré teus, perfumats
d'aquelles flors de color violeta,
aquells teus pètals.
********************
Deixar fluir
Deixar fluir
Plores el temps perdut?
No saps que t'ha deixat la marca
fidel de contemplar
l'empremta indeleble de deixar fluir
l'estigma dels viatges interiors
nodrits de temps?
Quina rúbrica, si no és la solitud
hauria amarat l'essència dels teus versos?
********************
Només un fil de seda
Només un fil de seda
"Enfin il fut devant le Ver Meer,
qu'il se rappelait plus éclatant, plus différent de tout ce qu'il
connaissait, mais où, grâce à l'article du critique, il remarqua pour la
première fois des petits personnages en bleu, que le sable était rose,
et enfin la précieuse matière du tout petit pan de mur jaune. Ses
étourdissements augmentaient ; il attachait son regard, comme un
enfant à un papillon jaune qu'il veut saisir, au précieux petit pan de
mur. « C'est ainsi que j'aurais dû écrire, disait-il. "
Marcel Proust, À la recherche du temps perdu
No puc veure però
la papallona groga volant vers les estrelles
i cerque les paraules, no cregueu
i les enllace
i les escric al full
però el full no és de paper
és un full de tristesa.
Altres moments els estels m'esclataven
a dintre i al paper
i eren com una pluja de vidre inofensiu
com un ritme imperiós que a cors em seduïa.
Vivim el nostre temps colgats de decepció
de cansament profund
engolits pel desànim sota un aire pesant
només un fil de seda roig com la lluna roja
ens manté units als somnis.
Només un fil de seda.
********************
Crit a ritme de vals
Crit a ritme de vals
Al cor de la tenebra enyore el blanc
no de la neu que envaeix les artèries
i cruix la mar com ànima gebrada
no
el blanc del gel
massa palaus massa paraules vàcues
massa
dolor condimentant la terra
massa
solitud
desesperança
massa
enyore el blanc
bull entusiasta dels atmellers florits
enyor
a glops de gentilesa com em beuria
del romaní la veritat suprema!
Llance a terres i cels
i mars i serralades
un càntic infinit
crit de l'enyor requeriment del blanc.
********************
Miratge
Plou
pero no plou per mi
Avui ho sé.
Sóc un desert on arrela la por
i arrela la tristesa
com arrela una planta arrapada a la sorra.
I un dia plovia
i un miratge em mostrà
calada per la pluja
-oh miratge traïdor.
La vaig guardar, la pluja
i ara ho sé. No plovia per mi.
********************
Un vermut
La força d'aquells anys ara és pausada i plena
eres aigua, eres vidre, baladre i poesia
et donaves al sol, als somnis i a la nit
et donaves al dia
no sabies que hui ja era despús-demà
que les regnes del temps sempre van desbocades.
Tasta la caminada, tasta-la pam a pam
glop a glop, com si fos un vermut de camí
i allà al fons, una oliva.
********************
Fragància de mots
El teu perfum m'impregnà el cor endormiscat
sobtadament
com un llamp fer que irromp en la tela dels dies
i ens esguella el sopor, l'antiga somnolència.
D'un salt vaig obrir els ulls, que ja tenia oberts
i vaig reubicar la vida i les paraules.
He viscut a l'aguait
vorejant la tempesta i vorejant les flors
i m'ha quedat l'aroma.
D'aleshores ençà malgrat tu malgrat jo
no he canviat de perfum.
********************
Sonetejant
Picasso
Tu amb tu caminaves amb la força del dia
grimpaves les muntanyes, travessaves els rius
tenies els ulls tristos, servaves els ulls vius
carregat el sarró amb la malenconia.
Una tardor tan teua com teues les pensades
mentre els peus, incansables, seguien amb rigor
i eres fràgil i alegre i creies en l'amor
l'aigua no era molt fonda malgrat les maltempsades.
Tu amb tu, i amb els altres, camines, sense fressa
la plenitud forada i es fa profund el temps
de nit mires la lluna, lentament, no hi ha pressa.
Portes el vi al cor i si s'escau, el prems.
Com si del teu palau tan sols fosses hostessa
acarones l'instant, el cantes, el comprens.
Escultures d'aigua o la bellesa de l'instant
********************
T'allunyes
Molt lentament
t'allunyes lentament de la paraula
deixes les pedres i la nit.
On portaràs les passes camí del dia?
En aquesta contrada tan sols hi ha lluna
i la tristesa absurda d'aquest fado
entonat a tres veus.
Calla
és sagrat el silenci
només en el silenci subjau la veritat
i aquesta nit ni una ànima transita
sota els fanals encesos.
A la callada, repetint la cançó
he sortit a la fresca del cel ras
el cor a la butxaca
he circulat per carrers impassibles
i he retornat silent.
Fa un parell de setmanes, la UNESCO va declarar el fado Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. M'agraden els fados. El so de la parla portuguesa com un tresor dins la melodia, aquesta tristesa fonda que li és inherent i que puc copsar i comprendre perquè és tan profundament humana... I no dec ser l'única a qui agrada aquesta música, mireu si no, Lídia Pujol i Mayte Martín com canten aquest conegudíssim fado en companyia de Dulce Pontes.
********************
Estimar l'instant
Potser la vida és un camí grisenc
esguitat de colors ací i allà.
Esporàdicament.Però fa molt de temps
però abans
no ho sabíem això.
Ara ho sabem.
El decurs de la vida ens fa més savis
i és aquesta saviesa
saviesa de tristor i acceptació
però tenim els somnis, recordeu?
però hem aprés a desxifrar l'instant
-com qui aïlla una incògnita-
i llavors, refulgents
mirar-lo cara a cara i estimar-lo.
********************
He somniat els somnis
Pablo Goldenberg
He somniat la pluja dansant per la carena
i el verd fosc de l’alzina tornant-se caramel.
He somniat els fills, els països, els somnis
-he somniat els somnis.
I el temps ja no era temps gasiu del bell instant.
Res no ens pertany
som usufructuaris de la vida i del temps
però tenim els somnis
el finestral dels somnis
l’únic gran paradís i perdurable.
********************
Espira
Caminarem
vers una primavera immaculada
àvida de petjades.
Ens quedaran les taques
sobre la neu soferta.
I una floreta ací, l'altra per llà
amb la càrrega a coll
tornarem a fer via.
(inspirat en un poema de Carme Rosanas)
********************
Poemes com fanals
Com fanals volanders -cristalls, colors
il·luminant les ombres -cuques de llum
així el poema
paraules fràgils per on vessem les pors
paraules fortes que encarem amb la vida.
Sense la poesia la nit és fosca.
********************
Tardoral (II): Clavellines
Tardoral (II): Clavellines
Arrossegues la nuesa del peu sobre el vidre calent
del sol de la tardor i la vesprada.
La finestra t’aboca a la mar
i penses
l’instant que no té preu.
Penses l’olor asprenca de les clavellines
aquella que guardares com un donar la mà
en la cançó i el gest
i ara en la memòria.
L’instant és infinit -penses-
i decideixes conrear clavellines.
Esperaràs la flor.
********************
Tardoral (I): Diàspora
Tardoral (I): Diàspora
Les mans em fan olor de gerani
i enfront, tot desfent l’horitzó
plouen rastes de núvol a tocar de la mar.
Mireu, és la tardor tan bella
que ompli el cel de contrastos i de dolça tristesa.
Es despulla el somriure dels grocs i dels daurats
sense fer enrenou -talment la Mona Lisa
i en restem fascinats i tardorals
any rere any.
Com si obrírem de nou el cofret
camina lentament la diàspora dels colors de la terra.
Fotografia: G.I.
-Guarda'm al teu cor de mar
en la teua caminada.
I jo et bevia l'enyor.
I jo et pensava.
Què en vas fer dels estels d'aigua
que et vaig enviar sabent
la teua calor amarga?
********************
Glops de temps i de lluna
Carme Rosanas
coltell insistent de llum
ha ben tallat el cel
per fer-se un lloc.
Mentre
jo
ací
bec a glops la vesprada
contemplativament.
Una gavina
amb vol cerimoniós
ha creuat la finestra.
********************
Esclat de mots
Aurelio D. Santos
Tota la neu que pot omplir un cor
si la deixàveu
no la deixeu gelar en el vostre camí
és deliciosa i tova sota els peus
eixerits
i les flonges paraules de tímid rossinyol tremolós
de l’hivern
han collit en el foc de la llar
tot l’abril del demà
i els cirers
amb les branques nevades
pregonen llur encís gelabrós de febrer
però el cor no
no vull el cor glaçat com un mirall opac
en la memòria
vull un esclat de mots
com un llenç de roselles dins la passió
del blau
dins el blau del matí.
si la deixàveu
no la deixeu gelar en el vostre camí
és deliciosa i tova sota els peus
eixerits
i les flonges paraules de tímid rossinyol tremolós
de l’hivern
han collit en el foc de la llar
tot l’abril del demà
i els cirers
amb les branques nevades
pregonen llur encís gelabrós de febrer
però el cor no
no vull el cor glaçat com un mirall opac
en la memòria
vull un esclat de mots
com un llenç de roselles dins la passió
del blau
dins el blau del matí.
********************
Caminant...
Camí de cel
camí de sol
camí de sal
camí de neu.
Ens vam trobar en un rost del camí
i encetàrem una caminada.
Teníem fam i set i son i insomni.
Em vas dir jo no sé caminar
i jo, amb mans plenes de lluna
vaig arruixar de sal la teua nevada.
Descobrírem un cel que abocava paraules
als nostres peus
catifes de paraules per caminar descalços
sense atura.
Ens nodrírem de sol i de temor
de colors, de perfums, d'enyorança
de mar i d'inquietuds.
Després, la nit.
Tot negre. Tot.
Aquell cel de robí prest es tintà de por.
Ara, per aquest camí incert
només camina l'ànima.
********************
Quasitranscendent
Avui he pensat en la falaguera
que plantaré al replanell de l'escala.
M'ha semblat transcendent car la vida
N'hi ha de ben galanes, humitoses,
verdes, desmesurades
i de penoses i circumspectes,
èbries de vil foscor, n'hi ha.
N'hi ha de reverdides i enfosquides de nou.
I així anem. I així venim. I així tornem a anar.
I així es compleix la vida
-un camí força breu.
N'hi ha de reverdides i enfosquides de nou.
I així anem. I així venim. I així tornem a anar.
I així es compleix la vida
-un camí força breu.
Avui he pensat en la falaguera
què pensaré demà?
què pensaré demà?
********************
L'atzur de l'atzar
Espere.
Malgrat que el temps ha passat
Malgrat que el temps ha passat
llargament.
I potser tot és ja vist. Espere.
Veig la neu a la serra
i a l'ensems, la blavor de la mar.
Com podria covar el desencís?
I potser tot és ja vist. Espere.
Veig la neu a la serra
i a l'ensems, la blavor de la mar.
Com podria covar el desencís?
Molt de camí és ja fet. Però espere.
Espere flors. I l’atzur de l’atzar.
Espere flors. I l’atzur de l’atzar.
********************
Aproximació a un haiku tardoral
Perd la llum el dia
sobre una mar calma.
Núvols fumats es devoren.
********************
Imatge Foto & LuzLa calidesa refrescant de la nit
ha entrat al meu jardí transit de lluna.
Ofereix-me la copa dels teus ulls,
vull beure de la teua mirada.
********************
Una noia com l'aigua
Poder esdevenir una noia com l’aigua.
Com no escriure aquests versos
plens de tristesa blava
aquesta nit de març i de diumenge?
Quan sent la mar més meua
m’han restat els poemes com glaçats a les mans
no he vist el teu esguard en el meu cel
ni has esponjat l’espai per si avui empetitia.
Sóc com l’estel del nord
sempre fent via sobre verals marins
que m’embolcallen l’ombra i la memòria
de miratge en miratge
talment l’ocell errant.
Però mai no l’he encetada.
Entre fins als confins de la fondària
perquè és prenys de paraules i en sortir
tinc els cabells eixuts
i humida la mirada i els peus i el cos eixuts
i humida la mirada
com una ametlla tendra que l’obris
la veus blanca i li claves la dent
t’has menjat una llàgrima nascuda de l’abril
de l’abril aquós una noia
una noia com l’aigua.
********************
Avui comence un cicle de poemes que vaig escriure ja fa temps i que ara he pensat penjar al blog. Tot i que n'hi ha alguns lluminosos, la majoria són poemes de penombra o de foscor absoluta, i d'altres es mouen a la recerca de la llum.
I
Emmirallada en somnis
Emmirallada en somnis
Rafal Olbinski
I vaig tragar paraules de tristor
i em vaig mirar en l’espill de la vida.
Sempre ets present en el mirall dels somnis
només necessitaves per crear
un bri de nit
el temps inexorable del retorn
els mots que naixen a un nou món de pluja.
He vist la seducció per la saviesa
en els ulls de la vida.
********************
II
Variacions
Vladimir KushQuan tocarà la viola una música nova
i un càntic com la pluja per negres cabells
rajarà per l’encís dels meus ulls
com la fada d’argent
sabràs que t’estime.
Quan la flor de baladre embriagarà l’alba
i un cos daurat i net i càlid i nuet
cercarà un resplendor de cireres
el meu sol tot el vi
de la copa riurà.
Bella la vida
si veies sobreeixir el vi
si portaves a ofrena
la gran passió de viure
la gran passió d’escriure
amb la barca en la mar.
(bis)
Quan l’acordió toque una música blava
i unes dolces paraules de llavis de mel
ragen fins encisar els meus ulls
com la fada de lluna
sabré que m’estimes.
Quan el llessamí fràgil embriague l’aurora
i una mà amarada de sol del matí
cerque daurar de llum els meus peus
el meu cos el meu calze
d’amor vessarà.
Pobra la vida
si no cerques daurar cap de cos
si tampoc no coneixes
què és la passió de viure
què és la passió d’escriure
amb la barca en la mar.
********************
III
I el silenci
Nicoletta Tomas
Ensems la timba i jo vàrem ser un
i fremien les roques de paor
i endrapava atuïda la migrança
poques roses em cull aquest instant
i dorm la mar potent remors ferotges.
Escolta doncs com creix
la veu de la gropada que espetega
que avui o demà o ahir
o sempre o mai
o ahir
paraules de tempesta t’obsedeixen
si veus empal·lidir el cingle immòbil.
Ensems la timba i jo
i els mots i la basarda
i el silenci i la lluna
i el silenci i l’angoixa
i el silenci.
i fremien les roques de paor
i endrapava atuïda la migrança
poques roses em cull aquest instant
i dorm la mar potent remors ferotges.
Escolta doncs com creix
la veu de la gropada que espetega
que avui o demà o ahir
o sempre o mai
o ahir
paraules de tempesta t’obsedeixen
si veus empal·lidir el cingle immòbil.
Ensems la timba i jo
i els mots i la basarda
i el silenci i la lluna
i el silenci i l’angoixa
i el silenci.
********************
IV
Buit de paraules
Mai la claror del cel esdevingué tan impotent
perquè la vida és closa i els camins són barrats
i ens neguem a acceptar els designis dels fats
i la lletra no cap dins cap paper
car l’escletxa de llum ha enfosquit
i els teus ulls no són verds-verds com sempre
han esdevingut prest el més fosc dels morats
i m’estire els cabells amb blasfema estridència
ja la mar endolada no escolta el vostre cant?
què val la poesia si també ens ha traït.
perquè la vida és closa i els camins són barrats
i ens neguem a acceptar els designis dels fats
i la lletra no cap dins cap paper
car l’escletxa de llum ha enfosquit
i els teus ulls no són verds-verds com sempre
han esdevingut prest el més fosc dels morats
i m’estire els cabells amb blasfema estridència
ja la mar endolada no escolta el vostre cant?
què val la poesia si també ens ha traït.
********************
V
A la recerca de la llum
Joanna Chrobak
On són les eternals paraules
provinents d’una llengua de mel
que escandeix una abella libant
a la flor dels teus llavis?
On és la faedora llum
que va esvaint boscúries i foscams
al seu demble esplendent
pel caòtic casal de la memòria?
On la rònega alzina
que esperona la terra
a grapats de guspirejants fulles
i argentades?
He cercat en el fons de l’abís
i no he trobat res.
********************
VI
I la llum es féu
On són les eternals paraules
provinents d’una llengua de mel
que escandeix una abella libant
a la flor dels teus llavis?
On és la faedora llum
que va esvaint boscúries i foscams
al seu demble esplendent
pel caòtic casal de la memòria?
On la rònega alzina
que esperona la terra
a grapats de guspirejants fulles
i argentades?
He cercat en el fons de l’abís
i no he trobat res.
********************
VI
I la llum es féu
Sublims paraules d’un vell sol ixent
maceradores de gran desconhort
acudiu llestes a tensionar
capvespres rossos
ponents sensuals
no emmudeix la pregària del temps irrepetible
quan una a una es tanquen
les portes de la vida?
Fermes paraules d’un esguard glauc
com la malvasia beguda pels déus
embriagueu-me el cor
per salvar l’essència
quins poders descobriu al moment
si ens doneu a libar de la copa
nous mots de creació?
Que superb i que bell és l’instant de la llum!
********************
VII
Emergir de la mar
He passat tot el vespre amb Pessoa.
Avui és un dia nou amb la joia
que tenen tots els dies pagans
perquè durant molts jorns
ja no escrivia versos.
Un rerafons de mar habitava no obstant
el meu silenci
però eixia al carrer com fugitiu
que tem que l’empresone el pensament.
Quant de temps sense entrar en cap llibre
per por que t’encarcere el pensament!
Ferms els batecs dels polsos
a ambdós costats del front
diluint-se en la son.
I aquell vers
com un martell implacable en la ment
no vull morir perquè estime estimar-te.
Una vegada més
m’he trobat amb la ploma a la mà
quasi sense adonar-me’n
i les paraules soles
han anat emergint de la mar.
Creu-me.
No hi ha més vida que la
paraula en la mar.
********************
VIII
Les flors del pensament
Les flors del pensament
Quan les ones són flors
i les flors pensaments.
Sentiries un allau d’estels
al teu pit consirós
si hi posasses amb cura l’oïda.
És de nit i la llum
pols d’argent estremit pols de nit
foc del dia.
Per tendresa tremolen els ulls
sobre el paper escrit
infinit del poema.
La mar
quan les ones són flors
i les flors pensaments.
********************
IX
Paraules de mar
M’omple la vida de les sentors d’estiu
de la humitat de l’aire
bellugadís de blaus de voramar
i sorra.
No sents la nit com va caient i el cel
i l’aigua
rítmicament i sorollosa parla?
Tot plegat són els mots que tant m’estime.
Només m’estime el temps
que dedique a l’estima.
