Cuscanelles

-De què et rius, amb aquesta bocota que obris?

-Recordava. I com vols que em riga, amb la boca tancada?

-Em fas por.

-Per si et pegue un mos?

-Ja, ja estàs amb la teua sornegueria.

-Tu, com rius?, si és que rius alguna volta...

-Jo somric.

-Ja, per això tens tantes arrugues al costat dels cordons, de forçar la pell.

-Bé, però no òbric la boca. És perillós.

-Perillós?

-Se't pot colar algú.

-Què dius? No t'entenc.

-Hi ha peus... que no podem veure, peus d'algun angelot que vulga caminar es poden colar dins si obris molt la boca.

-Estàs tronada.

-No, és cert. Ho he somniat, i totes les coses que somie són certes.

-Has somniat angelots a la recerca de sabates rialleres?

-Sí, he somniat angelots. I he vist com entren. I una vegada dins, caminen i caminen i caminen sense parar, i això em fa por, ja estic massa cansada, no vull morir atrotinada en qualsevol sender, vull servir Josep, només Josep, i finir a casa. Ell ens neteja, ens posa crema per hidratar-nos la pell i és molt considerat, fa dies que ens deixa descansar.

-Sí, ens deixa descansar perquè ja no ens fa servir. Ara en té unes de noves. Les he vistes davall del llit mentre dormies. Són negres i estan ben llustroses, com nosaltres quan ell se'n va encapritxar i ens va portar a casa, recordes? No ens deixava ni a sol ni a ombra.

-Sí, hem fet molt camí juntes i amb ell.

-Un trio amorós, no?

-No desvaries tu ara.

-Que et sap greu?

-Dius despropòsits.

-Vinga, no dissimules, que amb l'excusa dels angelots has estat somniant amb la meua boca.

-Calla, grollera.

-Saps què he pensat? Et faré cuscanelles amb el meu cordó, suavet, suavet, ara que Josep està embadocat amb les noves companyes de passeig.

-Ai, ai, estigues quieta, atrevida...

(Escrit per a la proposta d'Antaviana)

El tacte de les paraules

Em vaig detenir en aquella pàgina temps i més temps i més encara, aliena a l'hivern que s'aproximava, perquè vaig notar, dic poc, vaig sentir que les lletres m'abraçaven. Pàgina 238. De la tardor estant, quan una ventada immisericorde em va arrencar de l'arbre i em va transportar fins aquell llibre -que no sé per quin motiu algú havia abandonat, o havia deixat oblidat vora el tronc del que havia estat casa meua des de la primavera-  sense poder fugir de la curiositat que m'era inherent en vaig iniciar la lectura. Havia llegit les 237 pàgines anteriors amb golafreria, gairebé amb avidesa perquè un fet et portava a un altre i una sorpresa hàbilment inserida t'apegava al llibre sense pietat, desitjaves saber més, dic poc, saber-ho tot de la història, arrencar a córrer per totes les pàgines, una rere l'altra, sense atura, cap a la coneixença absoluta, cap al capítol final i el consegüent desenllaç.  Tanmateix, l'autor de la novel·la no havia previst (o potser sí?) que aquella pàgina, humil, discreta, estàtica, la 238, que no avançava, que no contava fets, aquella que només et suggeria olors i resplendors, colors i clarobscurs, remors i grans tronades, em capturara tota. Des de llavors ençà he viscut moltes tardors, i molts hiverns i estius, i moltes primaveres renovada en diversos arbres i he descobert , amb gran admiració, que només em pertorba el tacte de les paraules.

(Aquesta és la meua aportació per a la proposta d'Antaviana) 

Dedicat al blog, fa temps abandonat, El tacte de les paraules

Vestida de nit

Vestida de nit
turmente el poema
indague paraules
vestida de nit
i amb brisa marina
o amb lluna escarlata
s'encenen miracles

Poema per a Olga en el seu 80è aniversari

Com la papalloneta
que cerca alimentar-se de bellesa
sobrevole els teus escrits
vull extraure'n l'encís de la mirada
el teu esguard al món
la poètica sublim de les roses
que, hivern o primavera, sempre broten
les giravolte en silenci per no espatllar-les
amb delectança, aspire cadascun dels seus pètals
i a l'oïda, com un cant de la terra
perduren generoses les teues paraules

Il·lustració: Chris Buzelli

Carmina

 Ramon Casas

Ella, la Poesia, s’havia vestit de dol. D’ençà d’aquell discurs tendenciós del novel·lista més reputat ací i  enllà de la mar, “La mort de la poesia”, ningú no  havia gosat escriure’n. Tampoc no en llegia ningú, valga’m-déu quina dissort. Carmina, la darrera lectora, la que sempre li havia estat fidel, ara patia alzhèimer.

Ella, la Poesia, s’havia transfigurat, s’havia fet present en les primaveres, en els amors, en els desenganys i les solituds, en la bellesa, en el ritme de les paraules... Tot en va. Estava decebuda i cansada. Feia esforços per no desaparèixer llegint una vegada i una altra aquell llibret de poemes que en ple Romanticisme havia fet furor entre el jovent, i el llibret se’n ressentia, estava rebregat, desgastat, i Ella, cansada, molt cansada. Aquella nit va prendre una decisió transcendental. Tancava el llibret definitivament. No podia suportar tant de temps aquella lluita contínua i inútil per la supervivència, volia dormir, necessitava adormir el desconsol. Es deixà caure al divan i es deixondí. Dormia.

S’hauria de convocar un congrés. Aquest era l’acord a què hom havia arribat, però a quins especialistes havien de demanar la participació? Biòlegs? Filòsofs? Psicòlegs? Neuròlegs? Científics de tota mena? Perquè l’assumpte era greu. Una indiferència absoluta s’havia apoderat de les persones i de la Natura. Plovia sense que ningú pogués gaudir de l’olor magnífica de la pluja, ni de la malenconia que altre temps produïa. L’aire fresc de la brisa de la mar no refrescava. Havia passat abril i ara, ja a punt de finalitzar maig, no havien florit les plantes, ni una flor, ni una. Ningú no advertia cap indici de bellesa enlloc i des de feia molt de temps, massa temps, no hi havia cap símptoma ni senyal d’enamorament entre els proclius a estimar-se. Per contra, un dolor desaforat a causa dels desamors i altres patiments començà a envair-ho tot.

Aquell matí, un mes després del soterrar, la filla de Carmina remenava els papers que la seua mare tenia sobre l’escriptori. Amb ganes o sense havia de fer neteja. No va trobar res de particular fora dels temptejos –textos amb paraules ratllades, correccions, reescriptures– que, abans de la malaltia, acostumava a fer. Li agradava escriure. Tanmateix, entre els esborranys descobrí un full en blanc on la mare s’havia anotat una cita:

“La poesia potser no és gran cosa però la intempèrie és més dura sense els versos.”

Joan Margarit

La llegí en veu alta. S'escoltà. La tornà a llegir. Llavors, aquelles paraules, alhora senzilles i profundes, suraren en l’aire i la commogueren. Al roser de l’entrada una poncella esclatà.

(Aquesta és la meua participació en Relats conjunts)