La companyia de la solitud

mira la soledat, que ha esdevingut

l'únic real, i d'una gran tendresa.

Joan Margarit

És un tema recurrent. Moltes vegades reflexione sobre la solitud, sobre les solituds. I fa molt de temps que pense que tots estem sols. Ens movem en un món que construeix xarxes mitjançant les quals coincidim, d'una manera de vegades estreta, de vegades flonja, amb altres persones, en diferents moments, en diferents parcel·les... Davant la vida, però, estem sols -també davant la mort, evidentment. Ningú no pot viure (ni morir) per nosaltres. Davant la vida, cadascú està sol amb si mateix. I, encara que semble paradoxal, crec que aquesta solitud sempre ens fa companyia.

Tornar a fer-te companyia,
que estàs sol, tots ho estem,
xops de bellesa i fantasia
que ens enceguem contínuament
amb vida i vides
i no trenquem miralls
recollim raigs de llum
que estàs sol, tots ho estem
i ens conhorta pensar que ens autoacompanyem.


(Inspirat en un poema de Miquel Àngel Tena-Rúbies)




Ja ho deia Moustaki:

MA SOLITUDE

Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude
Je m'en suis fait presque une amie une douce habitude
Elle ne me quitte pas d'un pas fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi çà et là aux quatre coins du monde

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Quand elle est au creux de mon lit elle prend toute la place
Et nous passons de longues nuits tous les deux face à face
Je ne sais vraiment pas jusqu’où ira cette complice
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Par elle j'ai autant appris que j'aie versé de larmes
Si parfois je la répudie jamais elle ne désarme
Et si je préfère l'amour d'une autre courtisane
Elle sera à mon dernier jour ma dernière compagne

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude
Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Poemes com fanals

Com fanals volanders -cristalls, colors
il·luminant les ombres -cuques de llum
així el poema
paraules fràgils per on vessem les pors
paraules fortes que encarem amb la vida.
Sense la poesia la nit és fosca.

Literatura versus trànsit

La idea

Luzinterruptus, un col•lectiu d'artistes que utilitzen llum en les seues creacions, sempre en un entorn urbà, va tenir la idea que una nit la literatura s'apoderara d'un carrer de Nova York: llibres il•luminats en lloc de cotxes. Volien escampar-los per terra perquè la gent els fullejara i, fins i tot, se'ls emportara. Aquesta instal•lació, doncs, duraria el temps que els vianants volgueren que tardara a desaparéixer.

Així ho van fer. Amb el títol Literature versus traffic, durant la nit del 17 de febrer de l'any passat, van col•locar 800 llibres, amb les seues corresponents llumenetes, en un carrer sota el pont de Brooklyn. El resultat va ser el que podeu observar a les fotografies.

Els rètols que he posat davall les imatges estan enllaçats (cadascun amb un post explicatiu) amb el blog d'aquests artistes, on podeu trobar més fotos i tota la informació sobre el procés. Si feu clic damunt hi arribareu.

El resultat

Retrets

William Blake

T'he volgut posar a prova, I tu qui ets per posar a prova els qui tu mateix has creat, Sóc l'amo sobirà de totes les coses, I de tots els éssers, diràs, però no de mi i de la meva llibertat, Llibertat per a matar, De la mateixa manera que tu has estat lliure per deixar que matés abel quan estava a les teves mans evitar-ho, n'hi hauria hagut prou que per un moment haguessis abandonat la supèrbia de la infal·libilitat que comparteixes amb els altres déus, que per un moment haguessis estat realment misericordiós, que haguessis acceptat la meva ofrena amb humilitat senzillament perquè no t'hauries d'atrevir a refusar-la, perquè els déus, tu com els altres, teniu deures envers els qui heu creat, Aquest discurs és sediciós, És probable que ho sigui, però t'asseguro que, si jo fos déu, cada dia diria Benaurats els qui han triat la sedició perquè d'ells serà el regne de la terra, Sacrilegi, Potser sí, però de cap manera més gran que el teu, que has permés que morís abel, L'has matat tu, Sí, és cert, jo he estat el braç executor, però la sentencia l'has dictat tu...

José Saramago, Caín

Puix que sens tu algú a tu no abasta,

dóna'm la mà o pels cabells me lleva;

si no estenc la mia envers la tua,

quasi forçat a tu mateix me tira.

Jo vull anar envers tu a l'encontre;

no sé per què no faç lo que volria,

puix jo són cert haver voluntat franca

e no sé què aquest voler m'empatxa.

/.../

Tu creïst me perquè l'ànima salve,

e pot-se fer de mi saps lo contrari.

Si és així, per què, doncs, me creaves,

puix fon en tu lo saber infal·lible?

Ausiàs March, Cant Espiritual

Una dona (no) intel·lectual?

Fa un cert temps, vaig escoltar una frase que em va fer pensar. "La solitud per la llibertat". La va pronunciar una dona, que era al meu costat, a la parada de l'autobús. Devia tenir uns setanta anys. Com que l'autobús tardava, li va donar temps a queixar-se del transport públic, a comentar que havia tornat a traure de l'armari una jaqueta que ja havia decidit obsoleta (i que ara duia posada), a comunicar que feia set mesos que era viuda, i, tot d'una... la frase, "la solitud per la llibertat" (ella la va dir en castellà). Aquella frase, pronunciada espontàniament per una dona d'aspecte planer, allunyada de qualsevol intent d'intel•lectualitat, va estar pegant-me voltes pel cap tot el dia.

(No us ho vaig explicar al post anterior perquè no volia portar-vos a la situació concreta de la dona, de tal manera que això encaminara els vostres comentaris en aquella direcció.)

La solitud per la llibertat

Punt de reflexió.

Maxine Noel



És la solitud el preu que hom ha de pagar per la llibertat?

Tres anys

Rafal Olbinski

Un 1 de febrer de fa tres anys, més aviat com un camí que no pas com una aventura, vaig iniciar el blog. No en coneixia pràcticament cap i tenia dubtes sobre si seria capaç d'escriure més o menys assíduament i si algú vindria a llegir-me. Així ho expressava en el primer post. En resposta, sorprenentment, hi vaig tenir quatre comentaris. Un d'ells, que reproduesc tot seguit, corresponia a una blocaire que em donava la benvinguda, una dona el blog de la qual, a hores d'ara, és ben conegut, visitat i estimat arreu, la Carme Rosanas.

Ella em deia això:

"Benvingut al món dels blogs, et visito per primer cop, i ja tornaré a passar. Jo tinc blog des de fa 8 o 9 mesos. M'ha portat molt bones estones, activitats col·lectives interessants i divertides i una colla d'amics virtuals, però que comparteixes, dèries i aficions."

Gràcies a tothom, per la vostra presència virtual i pels vostres comentaris més que generosos durant aquests 3 anys.
No tinc a mà pastís ni cava, però us deixe un vídeo que ens mostra, en un fer i desfer amb una perícia extraordinària, moments de felicitat i de tendresa, el "gràcies a la vida," i moments de por i d'angoixa, individuals i col·lectius. Pense que molts blogs som (permeteu-me que m'hi incloga) un petit gra de sorra en la construcció del mirall que intenta mostrar el món tal com volem que siga, i en la denúncia de tot allò que volem erradicar. No s'ha celebrat fa poc el dia de la pau? Tant de bo.