Feia moltes setmanes -segurament massa- que no passejava vora mar. Aquest matí, desafiant l’oratge gèlid que s’ha instal•lat pertot d’uns dies ençà, hi he acudit. L’aire gelat tallava com un coltell i, en inspirar, penetrava narius endins i em provocava una coentor intensa en les fosses nassals, una coentor que m’obligava a obrir la boca, de tant en tant, per ajudar-me en la respiració. A la llunyania, la serralada portava una bufanda de núvols. No recordava una platja tan despullada, tan buida en un dia de sol, perquè de sol en feia, però la seua escalfor havia desaparegut, retinguda o contrarestada déu-sap-on, que ací no arribava. Ni una alga, ni una petxina sobre l’arena nua. Ni una persona, llevat d’una dona, d’edat apoltronada, que caminava seguida d’un whippet negre, moviments pausats, elegantíssim. La sorra, extensament humida, conservava petjades anteriors i encara hi romanien uns senyals circulars, incisius i minúsculs ben a la vora. He suposat que devien ser empremtes de gavina, n’acabava de veure unes quantes que havien alçat el vol des de l’arena a l’aigua i la sobrevolaven gairebé a frec, escrutadores, com si estiguessen inspeccionant-la. La mar restava indiferent. No enviava onades juganeres a encalçar-me com altres vegades, tampoc no estava calma, seguia el seu ritme, anades i vingudes de les ones, fins a un límit que no traspassava. He pensat en la solitud de la mar. M’ha semblat que avui estava sola i que ho gaudia. I he pensat en les solituds diverses, les que no voldríem mai i les que ens calen de vegades. La mar, avui, estava sola i ho gaudia, displicent, reclosa en ella mateixa, com si un autor de relats hagués creat aquest personatge, aquest actant, la mar, i ara ens la presentés, absorta en el seu monòleg interior, per delir qualsevol lector intrèpid, qualsevol passejant que no es deixés atemorir pel fred. Amb aquestes pensades, he passat de llarg el punt d’eixida per retornar a la parada de l’autobús, de manera que he hagut de desfer camí. I en aquest retrocés, com un miracle inaudit, he descobert davant de mi, sobre la sorra, dues petites conxes (les que teniu a la imatge) i les he arreplegades per tal que donen fe de la meua caminada. Llavors, m’ha vingut al cap aquella frase (aquell títol) de Na Carme Riera, jo pos per testimoni les gavines, i he lamentat no portar amb mi la càmera per deixar un testimoni icònic. Tanmateix, us llegue aquest testimoniatge escrit: És una experiència bellíssima assistir a un monòleg interior de la mar. I aquest matí, jo n’he tingut el privilegi.
diumenge, 23 de gener del 2011
El monòleg interior de la mar
Feia moltes setmanes -segurament massa- que no passejava vora mar. Aquest matí, desafiant l’oratge gèlid que s’ha instal•lat pertot d’uns dies ençà, hi he acudit. L’aire gelat tallava com un coltell i, en inspirar, penetrava narius endins i em provocava una coentor intensa en les fosses nassals, una coentor que m’obligava a obrir la boca, de tant en tant, per ajudar-me en la respiració. A la llunyania, la serralada portava una bufanda de núvols. No recordava una platja tan despullada, tan buida en un dia de sol, perquè de sol en feia, però la seua escalfor havia desaparegut, retinguda o contrarestada déu-sap-on, que ací no arribava. Ni una alga, ni una petxina sobre l’arena nua. Ni una persona, llevat d’una dona, d’edat apoltronada, que caminava seguida d’un whippet negre, moviments pausats, elegantíssim. La sorra, extensament humida, conservava petjades anteriors i encara hi romanien uns senyals circulars, incisius i minúsculs ben a la vora. He suposat que devien ser empremtes de gavina, n’acabava de veure unes quantes que havien alçat el vol des de l’arena a l’aigua i la sobrevolaven gairebé a frec, escrutadores, com si estiguessen inspeccionant-la. La mar restava indiferent. No enviava onades juganeres a encalçar-me com altres vegades, tampoc no estava calma, seguia el seu ritme, anades i vingudes de les ones, fins a un límit que no traspassava. He pensat en la solitud de la mar. M’ha semblat que avui estava sola i que ho gaudia. I he pensat en les solituds diverses, les que no voldríem mai i les que ens calen de vegades. La mar, avui, estava sola i ho gaudia, displicent, reclosa en ella mateixa, com si un autor de relats hagués creat aquest personatge, aquest actant, la mar, i ara ens la presentés, absorta en el seu monòleg interior, per delir qualsevol lector intrèpid, qualsevol passejant que no es deixés atemorir pel fred. Amb aquestes pensades, he passat de llarg el punt d’eixida per retornar a la parada de l’autobús, de manera que he hagut de desfer camí. I en aquest retrocés, com un miracle inaudit, he descobert davant de mi, sobre la sorra, dues petites conxes (les que teniu a la imatge) i les he arreplegades per tal que donen fe de la meua caminada. Llavors, m’ha vingut al cap aquella frase (aquell títol) de Na Carme Riera, jo pos per testimoni les gavines, i he lamentat no portar amb mi la càmera per deixar un testimoni icònic. Tanmateix, us llegue aquest testimoniatge escrit: És una experiència bellíssima assistir a un monòleg interior de la mar. I aquest matí, jo n’he tingut el privilegi.
dijous, 20 de gener del 2011
Tristesa en la mirada
El cor li pesava aquells dies. El pes de tristor que portava carregat a l'esquena s'abocava per l'esguard, a grams petits, a petites dosis de tristesa que només la música podia emular. Provà de cantar. Sense veu. Provà d'escoltar.
dijous, 13 de gener del 2011
Alter ego
Una olor, un gest, un color, una melodia, un sabor, el silenci i la paraula... les sensacions em solen segrestar. El llir entre cards d'Ausiàs March m'havia capturat des de feia molt de temps i no m'alliberava -ni jo li demanava la llibertat. M'agradava aquesta imatge, procedent del Càntic dels càntics, que el poeta féu servir en tot un cicle de la seua poesia amorosa i vaig triar un lliri per a la meua imatge de perfil, un lliri blau. Però no sóc unívoca, jo -ho som les persones? Un dia, en el meu anar i venir continu entre els blogs, vaig arribar atzarosament a un espai on les sensacions t'inunden quan t'hi endinses. De tant en tant hi faig cap. En una d'aquestes entrades, la seua autora feia referència a la flor del safrà. Em va captivar aquest nom que sonava tan bé a l'oïda i que, alhora, em feia reviure el sabor de les fibres de color roig fosc que utilitze sovint en diferents menjars, aquest sabor que tant m'agrada. Com devia ser la flor? No la coneixia. En vaig cercar imatges i, en veure-la, em va semblar preciosa, pel seu color, per la seua senzillesa... un altre segrest. M'hi vaig sentir identificada. També passa amb les persones, amb unes ens sentim més identificades que amb altres. Així amb les flors. N'hi ha que m'agraden. Molt. Una rosa. Una meravella entre les flors. Tanmateix, no la podria fer meua. Massa bella, massa barroca, em sobrepassa. Però la flor del safrà, sí. L'havia trobada i no volia deixar-la perdre, encara que no m'abellia renunciar al llir blau -ja ho he dit abans, no sóc unívoca. Vaig pensar, en totes dues, pensar, i, ves per on, aquesta vegada no hi ha hagut renúncia.
Si pitgeu sobre la informació del meu perfil veureu que la flor del safrà és el meu alter ego.
dijous, 6 de gener del 2011
DE CANÇONS (III): Amor a la llibertat
Dia de Reis. Acabem de començar un altre any i no perdem l'esperança d'aconseguir un món millor, un món que desterre el patiment, que aculla la justícia, l'ètica i la llibertat. Segurament només és un somni, però jo necessite somnis. Potser per això comence els posts d'enguany amb aquest cant que Lluís Llach dedica a la llibertat. Tal com diu ell en aquesta cançó:
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)