. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . BENVINGUTS I BENVINGUDES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .





dissabte, 30 d’octubre del 2010

Miguel Hernàndez (30 octubre 1910 - 28 març 1942)

Si podem elegir entre la guerra, la barbàrie, la desolació... i la pau, el plaer de viure, la llibertat, la tolerància... per què triem el patiment? Per què? Potser hi ha alguna raó profunda?, altrament em resulta incomprensible. Em direu que les ideologies, l'afany de poder, de diners (que també són un poder)... sí, però per què? Si no hi ha alguna raó profunda en les profunditats més profundes de no sé quin abim, una raó de caire biològic, o metafísic o què sé jo de quin caire, una raó que la meua intel·ligència no és capaç de capir, no ho puc comprendre. Per què elegim el sofriment? Se'm fa del tot abstrús que l'espècie humana, que és la més evolucionada i la més intel·ligent -segons he sentit a dir- trie com a modus vivendi permanent, al llarg dels temps, el patiment.





Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

Miguel Hernández (100 anys)

dissabte, 23 d’octubre del 2010

El son de la paraula (V)


Frederic Leighton




Calleu, que dorm la paraula
i els déus se senten perduts
car el poder infinit
immortal, pertany als mots.
Són els mots els que perduren
dins la indolència del temps
-sintaxi de foc i d'aigua.
Silenci.
Agomboleu el silenci
coveu els versos més bells
fins que la foscor més fosca
retuda demane a crits
la llum de la poesia.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Arbre de lluna (IV)





Colliré de la lluna
les flors que em regalares
i amb safata d'argent
entraré peus descalços
prop l'onada serena
per esbargir-les.
Bella olor de la nit
entapissant la mar.





Des del bosc, Carme diu:

Colliré damunt la mar
pètals de flors esbargides
i serà bella l'olor
entre les mans
i serà bella l'olor
de la mar
mentre recolza la nit.



Des del far, onatge diu:

Quan arribis
vestiré la teva nuesa
amb pètals de lluna.
Serem caliu i flama.
Caminarem damunt del mar
amb peus d'amor...



Des del carrer Arquímedes, Pere diu:

I si un dia la lluna s'amaga
busco, cec en la foscor,
les flors que són com tu
seguint de la mar
la seva olor ...



Des de la casa dels dubtes i els pensaments, Elvira diu:

i faré del record
una catifa d'onades
que aniran i vindran
a besar-te els somnis
fins la platja del teu cor .



Des de la llum blava, fanalet diu:

Serenament i descalça,
dels teus peus molls
en faré catifa.



Des de l'aula de la poesia, Isabel diu:

No oblidis mai la llum
que ens daura la vida,
no oblidis mai la lluna de dia...



Des de l'arbre de foc, Glòria diu:

No oblideu la petjada innocent
que, damunt la sorra,
ha dibuixat
la modesta, gairebé invisible
petxina escantellada.



Des dels escrits del fum, Gabriel diu:

I tornaré a casa
impregnat per l'olor del mar
i ens espolsarem la sorra
i observarem atònits una flor
coberta de llum
de lluna plena
que la contemplarem en silenci.



Des de la casa de la lluna, Cèlia diu:

Colliré de les estrelles
algunes llavors, sense fressa,
per escampar-les pels núvols
i omplir de llum el cel.
T’ho presentaré a l’albada
mentre el roig il•lumina
l’aigua..
Vols acompanyar-m’hi?

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Ara (III)






Recorrerem camins insospitats
intentarem donar sentit a les galàxies
mes l'única certesa que ens empara
és que ara som ací.
Vivim, doncs, l'ara.
Encara no hem aprés
que demà no existeix?

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Com si ens anés la vida (II)


Vincent van Gogh



Com en la vida.
He lluitat perquè l'atzar
siga presència vera.
M'he captingut tenaç
perquè els meus dies
i els teus
no esdevinguen oblit
foscor dins l'ànima.
I encara he demanat
als estels lluminosos del temps
que enrastren el camí
que enlluernen la calma
per on deixem les passes.
Com si ens anés la vida.