Tradicions diferents

 Imatge: Anita Burnaz

"... continua recordant i la nit del primer de novembre obre la porta als morts, que entren de puntetes a les cases per portar regals i missatges als marrecs. Llaminadures i joguines perquè no oblidin que hi ha la mort, i que ells fins i tot en la mort estan vius. /.../ Totes les criatures de l'illa el 2 de novembre, quan juguen, parlen dels seus morts que no són ni a l'infern ni al paradís, sinó amb ells. Fins i tot l'Església ha hagut de tancar sempre els ulls i ignorar aquest costum pagà. I és la primera vegada que un rei o un dictador estranger s'ha atrevit a intentar abolir aquesta tradició. Però si el novembre ni vostè ni jo no som a la presó, la portaré fins a Catània a veure el gran Pla dels Morts, que cada any es continua encenent i revivint amb lluminàries i torxes, amb muntanyes de dolços i joguines, i es riu dels estrangers i de la mort.

-Déu meu, Modesta, què és aquest Pla dels Morts?

-És la gran plaça major de Catània, on tots els pares, germans i oncles, rics i pobres, durant tota la nit entre parades de colors, botigues il·luminades, cafès i restaurants plens de gom a gom, busquen, entre got i got de vi, els regals per als més menuts per compte dels morts estimats."

Goliarda Sapienza, L'art de viure

Haiku de la muntanya

Mare muntanya
agrest i generosa.
La lluna vetlla.

M. Roser diu:
En la nit clara


veig paisatges de somni.
 
Hi ha lluna plena.

Glòria diu:

Lluna i muntanya


emparant ma feblesa 


de nit i de dia.

Carme diu:

La lluna vetlla.
En la seva mirada
jo m'hi arrecero.

Claror

 Sergio Bordón

L’alegria ha tornat a niar en mi. La bellesa em subjuga, els colors cantussers es deleixen per visitar els meus llavis. Han desaparegut les ombres del camí, que ha restat clar. Hom respira transparència i els meus peus, joganers i cristal·lins, han descarregat en qualsevol raconada les recances que arrossegaven. La lleugeresa ha substituït la pesantor –s’han eclipsat els  fragments  negres. I un cant de rossinyol m’acompanya constantment, com si un mes de gener hagués florit de primavera.

     Com aquell que conrea primaveres dintre d’ell, trace una estela de perfum en cada indret on arribe i oferesc –malvasia dels déus– el desig indescriptible d’embriagar-se d’aquesta flaire poètica que, en tustar-la, ens sotmet, ens captura l’ànima i ens obliga a restar deserts de món, presoners per sempre.

     Tothom em deixa fer, com si cadascú, com si tots, sorpresos, inesperadament i transitòria, s'haguessen abandonat a la poesia. Jo sé, però, que tu t’has abandonat pregonament, que els teus ulls –com la mar– cisellen paraules, en cada immersió en surten curulls de mots. Tot i que no he llegit cap més escrit de la teua mà sé que escrius, perquè et veig cada dia vestit de paraules, com un arbre que ha anat cobrint la seua nuesa de brancatge hivernal amb tímides fulles, verdes i disperses ara, i tendres, enjogassades, amuntegades, pletòriques. I grogues i tardorals després, i sorolloses sota els peus, paraules, fulles, fulles, paraules, paraules, paraules. Ja ho deia sant Joan. AL PRINCIPI EXISTIA EL VERB I EL VERB ERA DÉU.

     Has descobert, sol i amb mi, l’immensurable poder, inefable i cosmogònic, l’immens poder de les paraules.

Monòleg interior: Tenebra

Pàgina 171. Com si el llibre no en tingués més, com si s’hagués plantat a meitat ser escrit, com si s’hagués descosit i hagués perdut la resta de fulls. Quants dies fa que estic estancada a la pàgina 171? Cinc? Sis? Set? Dotze? Ni ho sé. Dins, a la butaca, o fora, a la terrassa, matí o vesprada, amb el llibre obert a les mans, davant d’aquesta pàgina 171 els arbres mostraven la seva crua nuesa i ell se sentia igualment desprotegit. No albirava la sortida, havia caigut en un pou de negror que no el deixava pensar en dies clars, quan la tenia al seu costat. De la finestra estant observà el silenci de la vall, la fredor del silenci què estic llegint? No sé què estic llegint. Ja em va passar amb el llibre anterior i vaig acabar tancant-lo, abandonant-lo. No, no és la primera vegada, tanmateix ara sembla irreversible. Llegesc les frases però la meua ment està mancada de concentració, vol aire, cansada, no em centre, està cansada per a l’abstracció de la poesia i ara... les novel·les tampoc?, repetesc els mots i se’m queden en sons, no copse el sentit. Ho intentaré de nou, com aquest matí, com ahir, com despús-ahir els arbres mostraven la seva crua nuesa i ell se sentia igualment desprotegit. No albirava la sortida, havia caigut en un pou de negror que no, no puc seguir, no sé què estic dient, per més que m’esforce, no puc llegir, estic blocada, no puc, què m’ho impedeix?, saturada, no suporte les històries dels personatges dels relats, els seus conflictes vitals, estic saturada, no em veig amb cor de suportar altres històries, la meua em pesa massa, impossible carregar amb d’altres, el pes de la pròpia vida és tan pregonament anorreador que no tinc ànim per aguantar la càrrega d’altres vides, ni que siguen les dels personatges d’una novel·la, m’ofeguen, no tinc forces per portar tragí afegit, gairebé no puc amb el meu, més encara quan el meu és real, jo no sóc un personatge de ficció inventat per un autor, sóc una persona que em moc dins la realitat de debò, per més que mai no ens és possible estar segurs de res, aquella vegada que anava amb Mar... quan va vindre durant les vacances, l’any passat... o l’altre, no ho recorde bé, anàvem al cine aquella vesprada, en cotxe, conduïa ella i jo, al seu costat i, de sobte, allò em va semblar una escena de pel·lícula, Mar i jo, dos personatges d’un film, dos personatges dins un cotxe, circulant per la carretera, ella... ella era un personatge i jo un altre i alhora jo era jo, una persona real que mirava aquesta escena projectada davant els meus ulls, jo l’observava des de fora, era una escena plaent, nosaltres dues, mare i filla, juntes, dins un cotxe, camí del cinema, em vaig esverar i encara m’esborrone ara en recordar-ho, tinc fred, un calfred, vaig procurar apartar aquella idea del meu cap, vaig maldar per desfer-me’n d’aquella espècie de desdoblament de mi mateixa, érem Mar i jo, dues persones reals que anàvem al cine i deixa’t de pensar bestieses, però em revenia la sensació de ser espectadora d’una escena d’un film en què jo, alhora, era un personatge i Mar, un altre, no podia evitar-ho, no puc evitar-ho, John Malkovich, no puc evitar-ho, no puc evitar-ho... no podia evitar-ho, no podia dominar la meua ment, quin neguit, vaig optar per comentar amb Mar el que m’estava succeint per por que ella se n’adonàs que alguna percepció estranya m’havia envaït i ella, tan plena de goig i de joventut, va esclafir a riure, que bé em van caure al damunt les seues rialles, tal com una cascada d’aigua fresca pot repercutir en un cap ardent, abrasit, se’m va esborrar el desassossec, vaig tornar a sentir-me jo mateixa, viva, real, de carn i no de cel·luloide i de llum, vam veure El raig verd pense que es deia, una pel·lícula... francesa, crec, tan agradable, i Mar desitjà que un raig d’aquesta índole la ferís aviat, això va dir a manera de postil·la, com qui diu i no diu, mig rient, quan retornàvem a casa, no sé si ara com ara haurà estat ja nafrada pel raig de l’Amor, la meua filla, fa dies que no em telefona, com enyore les seues paraules i les paraules impreses, per a què aquest desgavell d’obres al dormitori si no m’és permés entrar en les seues pàgines, com feia abans, com sempre he fet, per què em vaig embrancar a envoltar-me de llibres si no m’hi puc aferrar, s’enruna l’única claraboia que em restava enmig d’aquesta obscuritat densa, només la literatura m’alliberava de l’opressió al pit, em salvava de l’obagor pastosa però hi he confiat massa, de tal manera confiava que m’he donat tota, m’he capficat tant... m’he colgat de paraules, em sé de memòria versos de poemes i poemes complets, podria redir fil per randa frases esparses, pensaments de personatges, fragments de relats, que em vénen al cap constantment, s’entrecreuen amb els pensaments meus, se n’apropien, hi irrompen quan els ve de grat com si jo ja no fos l’ama del meu pensar, tant m’he lliurat a la literatura... i la literatura m’ha traït mai la claror del cel esdevingué tan impotent perquè la vida és closa i els camins són barrats i ens neguem a acceptar els designis dels fats i la lletra no cap dins cap paper car l’escletxa de llum ha enfosquit i els seus ulls no són verds-verds com sempre han esdevingut prest el més fosc dels morats i m’estire els cabells amb blasfema estridència. Ja la mar endolada no escolta el vostre cant?! Què val la poesia si també ens ha traït!

Cants de tardor

 Duy Huynh

Només els qui ploràveu els cants de la tardor
perfumeu els silencis.
Només els qui bevíeu esguards en copes d'aire
dibuixeu solituds.
Només els qui callàveu cara a la mar o al cel
ara espargiu paraules
paraules veritables com la pluja o el vent.