. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . BENVINGUTS I BENVINGUDES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .





diumenge, 21 de desembre del 2014

BON NADAL

Salvador Dalí 

*******



Que les Festes de Nadal us siguen propícies 
tant si albergueu flametes com si us deixeu nevar.
I que alats, com si fósseu papallones, feu cap a l'Any Nou, un 2015 que us espera expectant.

dimarts, 16 de desembre del 2014

Quin déu habita el cor?


 Caspar David Friedrich



Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?




(Itineràncies poètiques febrer 2014)

dimarts, 9 de desembre del 2014

Home, tu quedaràs



HOME, tu quedaràs com queda aquella
pedra oblidada a vora del camí,
veuràs passar les llunes i les ombres
i els sols i els dies clars i els corbs i els vidres.

I restaràs tot sol, sol entre els hòmens,
entre els altres com tu, que també viuen
ben sols, encar que diuen companyia.

I tu seràs alhora herba o empremta,
o pols d'aquell camí que tots calciguen,
o tija assedegada, o arrel morta.

Es inútil que escapes de la terra.
Escapar? Com i a on? Ets, acàs, aire?

Eternament, clavat, sens tu saber-ho
veuràs que la llum passa.


                                         Jaume Bru i Vidal

dijous, 4 de desembre del 2014

Estel dels versos

*en record de Joana Raspall*


 




Com una estrella
acompanyant la nit
dels nostres versos
retorna la Joana
raspallant les paraules.


(Itineràncies poètiques, novembre 2014)

dissabte, 29 de novembre del 2014

Temptació (poètica)


 Caspar David Friedrich




Un haiku ens tempta.
Sota una mar de núvols
l'abisme udola.




  a propòsit d'un haiku de Jordi Dorca,
els versos del qual sempre (em) conviden a escriure






Jordi Dorca dialoga així:

Temptador, ufanós
m'hi aturo, feliç
i escolto.


diumenge, 23 de novembre del 2014

Atura't

Gustav Klimt





Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat tan sols un cop
camines com si res, en la inconsciència
i a cada passa més, a cada trot
vas carregant-te pedrots de tristesa
que hauràs de transportar tot el viatge.
Atura't un moment, pensa't el lloc
copsa l'instant suprem com si morís
i en tornar a fer via, ja més savi
conscient d'amor, fes teu aquest paratge.


 (Itineràncies poètiques desembre 2013)

diumenge, 16 de novembre del 2014

Reixiu


Fotografia: Gabriel Ivorra



Desclous la vida
a cada pas que dónes.
El rou, sens dubte
besava la bellesa
abans que tu existires.



(a propòsit d'un haiku d'en Jordi Dorca)

dilluns, 10 de novembre del 2014

Introversió

 Miguel Carmona


Sura a l'estable
el sol de la pensada
cavall dels somnis.
Va perdent-se per l'aire
la fressa del silenci.


(Itineràncies poètiques maig 2014 )

dimarts, 4 de novembre del 2014

Plou




Plou.
Acostumada al sol m'ha sobreprés la pluja
els gossos ben mullats el paraigües ben verd
i l'ànima ben fresca, que anit la vaig estendre
vora el romer de casa per capturar estels.
I avui plou.
I plou a la terrassa i plou al pensament.
Em calce les sabates amb fe, ben ajustades
deixe enrere la porta el cor descalç m'empeny
i així, ventijol a la cara, cofoia i desvagada
isc a cercar la pluja al carrer
                                                         i al café
-em sap greu, no és el Zurich, on s'escriuen històries
d'amors i desamors, de records i memòries-
i rere la finestra i davant de la tassa
plou dins el meu poema i als ulls dels viatgers
plou.



(Hi ha un projecte molt interessant, si us ve de gust participar)

dilluns, 27 d’octubre del 2014

MARE




–Mare... hola, mare, com estàs?
(Mar, quin regal, oir la teua veu!)

–Acabe de parlar amb el pare. M’ha dit que estàs molt bé, i que teniu una nova assistenta.
(Sí, és cert.)

–M’ha dit que es manté a distància però que et cuida bé, que li sembla que t’agrada. 
(Sí, m’agrada perquè és discreta. No fa cap pregunta que espere resposta.)

–Jo també estic molt bé.
(M’alegre, filleta.)

–Aquest cap de setmana passat he anat al Montseny, saps? Amb un amic.
(Ho esperava. D’un moment a un altre. Fa temps que ho espere.)

–És una zona meravellosa, intensa.
(És una zona que m’ha semblat meravellosa perquè anava amb ell. Hi he viscut moments d’una intensitat indescriptible).

–Hi ha pins i alzines al voltant de la casa. A les hores de sol les ombres t’arreceren i l’airet minora la calor i t’ompli de flaires.
(Les hores de sol no importen si estic amb ell, arrecerada per l’ombra dels pins i les alzines que temperen l’ambient i mouen el brancatge per minorar-nos la calor i envair-nos amb les flaires de la serra.)

–I hi ha un silenci... És com si els arbres estigueren pendents de tu, escoltant el que dius, recollint les paraules i escampant-les pel jardí. M’encanta.
(Els  arbres  escolten silents, esperen a l’aguait les nostres paraules d’amor, senzilles i tendres i les repeteixen amb les fulles que conten la nostra història, de branca en branca, fins que tots els pins i les alzines i les pinyes caigudes la coneixen. He conegut l’amor i he restat encantada.)

–I a la nit... que bé he estat a la fresca amb els grills com a fons, que bé canten els grills a les nits de l’estiu!, i la lluna, altíssima, sobre els pins.
(I la nit... ah, la nit! Com m’ha envoltat la fresca i quina ardor al pit. Que bé canten els grills, joglars de la nit en la cort de l’Amor, a l’estiu, i la lluna, tan alta sobre els pins i la nit, enviant llum de nacre i ell i jo sota els pins i la nit.)

–La casa és enorme i antiga però molt ben cuidada. Hi ha una part que ha estat reformada, de segur, els banys per exemple, però no tenen un aire modern que desentone amb el conjunt. És una casa preciosa (i ha albergat les nostres nits d’amor.) Té un pati amb un paeller (la meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer) i he menjat xulles de corder rostides, a la brasa, millor que en un restaurant (de la figuera i la parra i la flor de taronger.)

–M’alegre tant que estigues bé!
(M’alegre tant de veure’t tan feliç.)

–Ara a l’agost... no sé què fer... potser tancaré una setmana la galeria i em desentendré un poc.
(Oh, sí, filla! Pren-te una setmana de vacances. Vine una setmana a casa. Et trobe a faltar tant..)

–No és que estiga cansada, ara per ara no ho estic, però si puc, m’agradaria tornar al Montseny, per passar uns dies.
(Oh, Déu, quin desencís, quina aspra solitud, oh quina desventura sense altra que la iguale!)

–Tu què dius?
(Oh, sí, filla! Vés al Montseny, amb les alzines i els grills i els pins i omple’t d’abraçades, que l’amor fuig igual que el temps. Tempus fugit.)

–És que aquesta vegada com que ha coincidit que era lluna plena... Ha sigut fantàstic però m’he quedat amb ganes de veure les nits amb foscúria total (una experiència sublim sota la lluna plena però ara anhele foscor en les nits amoroses.) Pense que els estels sortiran a milers i lluiran com no ho fan ací a la ciutat. Deu ser una meravella.
(Deu ser una meravella colgar-nos d’estels tots dos. Sortiran a milers per contemplar-nos. Lluiran per ell i per mi, sobre els pins, en un cel transparent que se sent captivat per tots els amants i als confins de la serra tots els enamorats es besen i s’estrenyen.)

–Mare, estic contenta de parlar amb tu.
(Jo també, filla, molt contenta.)

–Et tornaré a telefonar aviat.
(Adéu, filla. Que els estels et guien.)

dilluns, 20 d’octubre del 2014

MAR




–Mare... hola, mare, com estàs?
– --------------------------------
–Acabe de parlar amb el pare. M’ha dit que estàs molt bé, i que teniu una nova assistenta.
– --------------------------------
–M’ha dit que es manté a distància però que et cuida bé, que li sembla que t’agrada.
– --------------------------------
–Jo també estic molt bé.
– --------------------------------
–Aquest cap de setmana passat he anat al Montseny, saps? Amb un amic.
– --------------------------------
–És una zona meravellosa, intensa.
– --------------------------------
–Hi ha pins i alzines al voltant de la casa. A les hores de sol les ombres t’arreceren i l’airet minora la calor i t’ompli de flaires.
– --------------------------------
–I hi ha un silenci... És com si els arbres estigueren pendents de tu, escoltant el que dius, recollint les paraules i escampant-les pel jardí. M’encanta.
– --------------------------------
–I a la nit... que bé he estat a la fresca amb els grills com a fons, que bé canten els grills a les nits de l’estiu!, i la lluna, altíssima, sobre els pins.
– --------------------------------
–La casa és enorme i antiga però molt ben cuidada. Hi ha una part que ha estat reformada, de segur, els banys per exemple, però no tenen un aire modern que desentone amb el conjunt. És una casa preciosa. Té un pati amb un paeller i he menjat xulles de corder rostides, a la brasa, millor que en un restaurant!
– --------------------------------
–M’alegre tant que estigues bé!
– --------------------------------
–Ara a l’agost... no sé què fer... potser tancaré una setmana la galeria i em desentendré un poc. No és que estiga cansada, ara per ara no ho estic, però si puc, m’agradaria tornar al Montseny, per passar uns dies.
– --------------------------------
–Tu què dius?
– --------------------------------
–És que aquesta vegada com que ha coincidit que era lluna plena... Ha sigut fantàstic però m’he quedat amb ganes de veure les nits amb foscúria total. Pense que els estels sortiran a milers i lluiran com no ho fan ací a la ciutat. Deu ser una meravella.
– --------------------------------
–Mare, estic contenta de parlar amb tu.
– --------------------------------
–Et tornaré a telefonar aviat.
– --------------------------------

dimarts, 14 d’octubre del 2014

I encara Vinyoli

 René Magritte




Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.


Rainer Maria Rilke (traducció Joan Vinyoli)

dimarts, 7 d’octubre del 2014

La lluna en un cove

Imatge (fragment): en desconec l'autoria





Vaig acudir al riu on baixava la lluna
circular, lluminosa, mudada, refulgent
vaig intentar, tossut, capturar-la amb un cove
tot regalimant aigua que em regava els cabells
em vaig dir sí que puc, he de poder i puc
obtús, li vaig crear un cau impenitent
on deixés llum de plata a recer de l'oblit
ah, la lluna, la vida, com espoltia l'aigua... 
Però no hi ha recers d'argent per als amors
no sé ni si hi ha amors, o si són solituds
o pors engalanades que naden en mar brava
a mercè de les ones, agafant-se a les roques
per defugir embats i allunyar els naufragis
agafant-se a les mans, cercant la llum del sol.

dimarts, 30 de setembre del 2014

Un bocinet de sol

Roxana Unzueta





Quan estic sola i el sol ve a visitar-me
a casa meua on vas somniar un dia
somnis d'amor i espurnes d'impossibles
te'n guarde un ble per escalfar l'enyor
perquè de tu m'és present la presència.
Quan estic sola i em pesa la tristesa
faig un pastís i em menge a mossos l'ànima.
Per si de cas, també te'n guarde un tros
no siga cosa que al riu lent de la vida
la teua barca haja encallat de nit.
Quan estic sola i sé que tu estàs sol
tot desvetllat al bell mig de la mar
estenc la mà per tombar el teu mur
la deixe caure sobre el teu front ombriu
i ve la calma
                   al teu pit
                               al meu cap.



(inspirat en un poema de Miquel Àngel Tena-Rúbies)

dimarts, 23 de setembre del 2014

Prec de tardor





Prec

Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,


que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,


fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
vés minvant sense recança
els poders que té la ment,


apilona'ls amb les fulles
que, cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.

Narcís Comadira

dilluns, 15 de setembre del 2014

Tot és u


 Gustav Klimt



Molt he estimat i molt estime encara
a tu i a tu i molt a tu també
les nits i els dies sols per un raig de lluna
beure en els ulls un raig de llum de mel
o llum de fosca o rutilant del verd.
Estime el blau de les mans que m'escalfen
la mar, el cel, estels a la muntanya
i l'arbre aquest carregat de paraules.
Vaig fent camí, amb brots de flors i amors
l'estima dolça i l'estima que dol.
I albire ara, que ja és el tercer dia
que tot és u, el cant, el plor, l'amor.



(Itineràncies poètiques novembre 2013)

dissabte, 6 de setembre del 2014

Jo, Ella, Ell


Miquel Barceló



JO l’he vist i en puc donar fe. Però ELLA no ho sap. Ni ara ni mai. JO sí. L’autor m’ha creat omniscient perquè us narre el relat. L’he vist i en l’acte l’he reconegut. Hi és. Nu. Amb el llorer al cap i el pinzell a la mà regalimant vermell. No li cal altre vestit per abillar-se, amb la glòria en té prou. El subhastaran demà al millor postor. Passarà a formar part de qualsevol col·lecció privada. Envoltat per la mar creadora, fora i dins. Emana seguretat. Un posat còmode. Se sent orgullós. Ara el món l’admira. I ELL pinta per al món i per al seu honor que li ha engrandit el cos de vanitat superba. Ara és ELL. Per això nasqué. Per la celebritat pintada i enardida, victòria dels colors sobre el pas del temps, sobre l’oblit. Per l’existència eterna dins dels quadres que pinta. Serà déu entre déus.
     S’havien enamorat. Si més no, ELLA s’havia enamorat d’ELL, de la seua mirada absent, del seu aire reservat, del seu posat seriós, de la destresa dels seus esbossos primer, quan amb quatre traços li reproduïa un somrís, la densitat d’un esguard, el gest d’una mà allà, a la cafeteria estant tantes vesprades, un café tu un café jo i les hores compartides; dels seus quadres després, quan, a la fi, la portà a l’apartament i els pogué admirar, invasió de colors i de formes vagament delimitades, col·lecció de textures, diversitat de materials, simbologies personals pintades, originalíssims li semblaren a ELLA. I ELLA, ànima sensible a l’art i a l’amor, en restà empenyorada i presonera.
     ELL, malgrat la passió que vessava en els quadres mentre els creava i en el cos d’ELLA durant les seues unions amoroses, no se sentia satisfet. Contínuament pensarós. Dialogava amb la mar, amb les ones del pensament, un pensament circular que no comprenia, ni podia acceptar, el seu poc èxit en el panorama pictòric contemporani. Algunes exposicions, sí, alguns quadres venuts, sí, però... i el reconeixement de l’obra ben feta? I el lluïment, i el renom que li haurien de correspondre legítimament, considerada la qualitat artística del que pintava? Aquesta indiferència, aquest navegar en les mateixes aigües d’altres pintors, sense destacar, sense brollar com la sortida d’una balena, majestuosa, sorprenent, única l’incomodava. Les aigües de tots són la mar de la mediocritat. Havia d’enlairar-se per sobre. ELL ho valia. N’era conscient. Per què no arribava aquesta consciència a la resta? Per què no era considerat, admirat tant com es mereixia?
     Amb el pas dels dies, ELLA havia anat deixant-se dibuixar, primer el somriure, després la llangor del coll i els muscles descoberts, seguidament un tors sense roba, en acabat un cos nu de mig perfil amb un drap violaci i transparent al damunt... I ELL que li retira les transparències de sobre. I ELLA que sent l’atracció de la mirada d’ELL. I ELL que amb el tou dels dits li frega suaument el pit. I ELLA que es deixa fer. I ELL que li recorre amb les mans tots els espais, despullats ja de qualsevol resta de transparència. I ELLA que cerca la nuesa d’ELL. I ELLA i ELL que s’uneixen en sinuosos tactes. I ELLA que bada com una magrana porpra. I ELL que va enfonsant-se en un magenta absorbent, preludi de l’acoblament final i pròleg de successives i vehements trobades en els vespres d’aquell mes i del següent i de l’altre, com un costum que s’hagués instituït entre tots dos.
     Darrera vesprada de maig. ELLA, com ja era habitual, acudí a l’apartament d’ELL. Trucà. La trigança a l’hora d’obrir no li significà res. Esperà pacientment. Pitjà el timbre de nou. No se sentia cap soroll provinent de dins, ni les passes darrere la porta encaminades a obrir-li. Tornà a prémer el timbre. Res. Només silenci. Estranyada, cercà el mòbil a la bossa de mà. Li telefonaria. Devia haver hagut d’eixir a algun lloc, el localitzaria. Inútil. El mòbil d’ELL sonava i sonava però no l’agafaven.
     Una mica desconcertada se’n tornà a casa. A la nit li trucaria i li mostraria la seua indignació. Deixar-la plantada, a la porta, sense avís de res! Què s’havia cregut?
     A la nit li telefonà. Els sons repetitius del telèfon d’ELL s’esgotaren. No contestà ningú. Profundament molesta decidí esperar que fos ELL qui donara senyals de vida. Així passaren quatre enutjosos dies sense notícia, al cap dels quals, ELLA ja no va poder suportar més l’espera. Telefonà al mòbil d’ELL. No s’oïa cap to. Una veu indicava que el tenia apagat o fora de cobertura. Llavors marcà el número del telèfon fix de l’apartament. Hi havia un missatge enregistrat al contestador amb la veu d’ELL –el cor li rebotà en escoltar-la:
“No em busqueu. Ja sóc un pintor reconegut. Quan entre dins dels quadres que pinte i en forme part, rep l’homenatge desitjat i merescut. Sóc un faune entre els faunes, un geni entre els genis.”
     Restà perplexa. No comprenia el que s’estava esdevenint. Buscà, aleshores, els amics, els comuns i els més específics d’ELL, per si algú li podia explicar, aclarir, donar una pista, el que fos... però ningú no en sabia res. Desesperada, inicià una recerca frenètica i infructuosa per hospitals, centres de salut, clíniques mentals... Esforç inútil.
   Ara, reconstruint la imatge d’ELL, pren consciència del seu semblant seriós, el gest reconcentrat, la mirada tèrbola a què mai no havia donat importància. La tenia? De vegades tem un desenllaç nefast de tot plegat i tanmateix, en el seu interior té confiança, necessita pensar, ho necessita, ho enteneu?, que algun dia el recuperarà. I cada nit, per no perdre el fil de l’esperança, per no extraviar-se en el laberint de la foscor, li telefona. Potser en un dels intents trobarà que ha canviat el missatge del contestador. I, llavors, li anirà a l’encontre.


divendres, 29 d’agost del 2014




Judith Clay




Plànyer, vull plànyer
el temps eixorc de núvols
eixut de la mirada.
El vent alça les mans
al cel fèrtil d'estels.


(Per a un diàleg poètic)

dissabte, 28 de juny del 2014

BON ESTIU

Molt probablement hauré de passar tot l'estiu fora, sense connexió a internet. 
Ens trobem al setembre.
Us desitge un estiu magnífic.



Mar. He dit mar. ¿No heu sentit 
volar els aucells a migdia?

Cel, He dit cel. ¿No heu tastat 
les fulles dels pins a l'alba?

Mar. No he dit mar, perquè ho dic 
encara. I cel. 
        L'horitzó 
ple d'estimats i estimades.

¿No veis els estels ballant 
al retorn de les escumes? 

Jaume Vidal Alcover

dilluns, 23 de juny del 2014

Nit de Sant Joan

Ací teniu la tradicional coca amb tonyina, que es menja acompanyada d'unes bacores.



 











JUNY
Per Sant Joan, amiga, te’n faria retret

si és cas que no venies al festeig que tindrem. 

Cada noia fadrina demanarà un promès,

l’algàbrega i la ruda voldran llum dels estels. 

Sentiràs com s’esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d’artifici com no es veu en els cels

perquè caiguin estrelles

i en bombes de paper 

pugin de nou enlaire enduent-se’n els precs
-i el teu
si t’atrevies
que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.

Joan Salvat-Papasseit





A petició de la Carme, ací teniu la recepta de la coca amb tonyina.