Créixer

Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.

Montserrat Abelló

Pensant en tu

Per a tu, Èrika.

 

Ball de les ombres

Ballen les ombres
el ball de la jornada.
Mentre, tu penses.

(Per a la proposta d'Antaviana)

quan si quan no

quan et veig; quan no et veig.


quan et veig; quan no et veig
quan et veig ara; quan no et veig ara
quan et veig cos i cos; quan no et veig cos i cos
quan et veig tu la casa el pes; quan no et veig tu la casa el pes
quan et veig i plou; quan no et veig i plou
quan et veig les coses que em dius; quan no et veig les coses que em dius
quan et veig afono el mot en la pedra la porta; quan no et veig afono el mot en la pedra la porta
quan et veig i quan no et veig; quan no et veig i quan et veig
quan et veig quan et veig i moro quan et veig; quan no et veig quan no et veig i moro quan no et veig
quan et veig fet i fet; quan no et veig res
quan et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes; quan no et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes
quan et veig i clou; quan no et veig i clou la rosa

Eduard Escoffet

Ulls verols

 Imatge: Benjamín Lacombe

Quina calor que feia aquell divendres. Em movia d’un costat a l’altre del llit cercant una part del llençol que hagués restat més fresca, a resguard de l’escalfor del meu cos i no trobava cap lloc que es lliurara d’aquella xafogor que espesseïa l’ambient i em permetera dormir. Ja havien passat unes quantes hores des que m’havia gitat i encara mantenia els ulls oberts esperant un lleuger vol d’airet que rebaixara aquella temperatura obstinada i em fes les parpelles pesants, propícies al descans. Inútil espera. Tot just vaig sentir tocar les quatre de la matinada en el rellotge de paret dels veïns de dalt, em vaig aixecar, directa a la finestra, el cap abocat envers la nit d’un cel ras estrelat que ho abraçava tot. Fou llavors quan els vaig veure. Dos estels d’una lluïssor fora mida travessaven l’espai a una velocitat inimaginable i davallaven cap a la meua finestra, cap al meu front.    

Suaument, com qui acarona la galta d’un nodrissó, cercaren el seu lloc en els meus ulls.

Em vaig sentir de sobte envaïda per un desig gairebé urgent. M’abellia caminar envoltada de nit. Amb impaciència, vaig cobrir la meua nuesa amb una roba lleugera i vaig eixir. No sé quant de temps vaig estar passejant vora mar. M’hi sorprengué la claror primerenca i, amb ulls nous, vaig restar fit a fit mirant-la –la mar no permet que hom la ignore–, rebent amb delit la seua brisa, sense pressa, com qui troba el major dels plaers en un esguard únic.  La  seua verdor  anava fent-se  palesa amb la pujada del dia  –mar fosca, mar perlada, mar verda– i els meus ulls en restaren impregnats per sempre més.

Paraules per a Marta

(tot recordant Goytisolo)

 Víctor Vergara

T'escric des del sud, on encara queda alè
des de la ciutat dels ponts
els que ajunten barrancs i ajunten persones,
des dels camins que caminem
des d'absències doloroses i desigs difícils
però també des de presències que no moren.
Escric des de la ploma abans o des del llapis nu
o des de la pantalla buida de sorolls;
si cal, des del silenci de la paraula
on van deambulant músiques guaridores.
Escric des de Bach i des de Sílvia,
des de Mísia i des de Cohen
des de tu.
Ho faig mirant el blau en les nits més obscures
sabent del pes de les teues nostàlgies.
T'escric i cauen els estels connivents
estrelles com fanals que guarde a les butxaques.
T'escric des de la mà, des de l'instant petit, des del poema.



Fanal Blau diu:

T'escric ara,

escoltant paraules que emocionen els ulls,

com a resposta immediata.

Es neguen els mots i reïxen amb nitidesa.

Tresors. Guaridors.

Escolte la música i mastegue colors,

per assaborir-los.

Llegint-te de nou,

la lluna, aquesta nit,

és gairebé un fil gronxant-se entre núvols.

Hi ha un cant d'ocells, "fadenc",

i una constel·lació d'estels

esbossant fils càlids,

que trenen brins de safrà.




Carme diu:

T'escric ara,

Amb el vent del Nord

I la música als arbres.

Amb els núvols que viatgen

Sud enllà, carregats

De mots i de misteris.

I veig els verds, els grocs

I els boscos cremats

On ja renéixen alzines.

I la porta és ben oberta

Encara que no haguem passat,

La llinda de demà.