Teules de flors

Imatge: Carletrix

Per a ma casa
teules de flors demane
recer dels versos.
Corona de baladre
ungeix la terra fèrtil.

(Diàlegs poètics amb Carme)

Caiguda... i què?

Quan la família rica va ser fora de la casa alta les formigues de la ciutat van començar a pul·lular enfilant-se per les parets, les formigues i els llangardaixos i les serps, i la natura salvatge de la ciutat va envair els espais habitables, les plantes enfiladisses es van enroscar al voltant dels llits amb dosser, i va créixer herba punxosa a través de les inestimables catifes de seda de Bukharà. Les formigues corrien pertot arreu fent-se seu el lloc, i de mica en mica l'estructura d'aquell lloc es va anar desgastant pel moviment per la possessió per la mera presència de les formigues, un milió de formigues, més d'un milió, l'arrogància dels salamons s'estellava i es trencava sota el seu pes col·lectiu, fragments esmicolats d'arrogància es desplomaven sobre els terres d'orgull dels quals s'havia enterbolit i embrutat, el teixit d'orgull amb què estaven fets els tapissos i les catifes s'havia erosionat amb els milions de peus diminuts que avançaven, avançaven, ocupaven, ocupaven i simplement estaven presents, existien, arruÏnaven tot el sentit d'orgull d'aquell edifici que ja no podia negar la seve existència, que s'engrunava sota el fet de la seva existència, del seu milió de peus diminuts, del seu formigueig. L'altivesa de les parets va cedir, es va desprendre com guix vulgar, i va revelar la feblesa de l'estructura de l'edifici; i els miralls d'amor propi es van esquerdar de banda a banda, i tot era ruïna, aquell edifici gloriós s'havia convertit en un forat de cuc, un insectari, un formigalàndia. I naturalment a la fi va caure, es va engrunar com pols, i el vent se'l va endur, finalment, però les formigues vivien, els llangardaixos i els mosquits i les serps, i la família rica també vivia, tothom vivia, tothom continuava igual, i ben aviat tothom va oblidar la casa, fins i tot l'home que l'havia construïda, i va ser com si no hagués existit mai, i no va canviar res, no havia canviat res, no podia canviar res, no canviaria mai res.

La mala sort

Però quan l'home ric i la seva família s'hi van instal·lar, van quedar empestats de mala sort. Es trencaven un peu per accident, queien a terra gerros preciosos, i sempre hi havia algú que estava malalt. Ningú dormia bé. El negoci de l'home ric no se'n ressentia perquè ell no treballava a casa, però la mala sort dels ocupants de la casa va portar la dona de l'home ric a trucar a una experta en els aspectes espirituals de les cases, i quan va saber que la casa havia estat permanentment sota un malefici de la mala fortuna, probablement fet per un geni amic de la gent formiga, va fer que l'home ric i tota la família i els seus mil i un lacais i els seus cent seixanta cotxes abandonessin la casa alta i es mudessin a una de les moltes residències més baixes que posseïen, cases construïdes amb materials ordinaris, i van viure feliços sempre més, fins i tot l'home ric, tot i que l'orgull ferit és la ferida de la qual costa més recuperar-se: una fractura en la dignitat i l'autoestima d'una persona és molt pitjor que un peu trencat, i triga molt més a curar-se.

(continuarà)

Una casa alta com una avinguda vertical

Hi havia una vegada al vell Bagdad, una casa molt alta, molt alta, una casa com una avinguda vertical que anava cap amunt fins a l'observatori de vidre des d'on l'amo, un home molt ric, molt ric, es mirava els diminuts formiguers humans efervescents de la ciutat que s'estenia allà baix, als seus peus. Era l'edifici més alt de la ciutat situat al turó més alt i no estava fet de maons ni d'acer ni de pedra, sinó de l'orgull més pur. El terra era de rajoles d'orgull extremament polit que no perdia mai el llustre, les parets eren de l'altivesa més noble, i els salamons regalimaven d'arrogància de cristall. Pertot arreu hi havia magnífics miralls daurats que no reflectien l'amo en argent ni en mercuri, sinó en el més adulador dels materials reflectants: l'amor propi. Tan gran era l'orgull de l'amo per aquesta nova llar, que infectava misteriosament tots els que gaudien del privilegi d'anar-lo a visitar, de manera que ningú podia dir res contra la idea de construir un edifici tan alt en una ciutat tan baixa.

(continuarà)

...o mil i una nits...

Quan vaig començar a llegir-lo, aquest llibre, vaig pensar uf!, màgia, això no m'ho esperava, crec que no m'interessarà. Però ara que ja l'he acabat, no puc fer més que valorar-lo.

Hi trobareu, no solament màgia sinó una diversitat d'ingredients, com ara referències a la filosofia (i reflexions filosòfiques), a la ciència, a l'art, sobretot al surrealisme -escenes de la pel·lícula Un chien andalou, per exemple, quadres de Magritte..., etc.- i, en fi, referències culturals en general.

El llibre és una al·legoria del món actual, que esdevé una lúcida crítica social a la manera d'actuar injusta, perversa, violenta de la humanitat, on l'autor inclou situacions, fets, esdeveniments de tothom coneguts, per bé que en presentar-los dins un univers novel·lat on la màgia juga un paper essencial, ens crea un distanciament que ens permet observar-los des de fora, objectivar-los, prendre'n consciència per poder copsar, sense embulls, el despropòsit que la humanitat està portant a terme.

La màgia és un espai-temps amb una funció narrativa dinàmica, diria que gairebé és possible considerar-la un actant, que influeix, evoluciona, i té una complexitat pròpia d'un personatge (personatge-marc) redó.
A més, hi trobem diverses històries, a la manera de rondalles, dins la història central de la novel·la. Us en contaré una, d'aquestes històries, distribuïda en tres entrades, per no fer-ho massa llarg de llegir (i sense imatges perquè, malauradament, no sé pintar com l'amiga Carme).

No us avance res més, només us he deixat unes pinzellades de la novel·la, per si us abelleix llegir-la. Ja em direu.