Kees van Dongen
Ningú no recordava una dona tan atraient. Tots els
que l’havien vista alguna vegada, amb aquells gestos i aquell estar tan lasciu,
n’havien restat atrapats. Enamorava homes i, fins i tot, dones. En les festes
nocturnes que s’organitzaven al voltant de diversos cercles d’escollits entre
la gent més exquisida d’aquella petita ciutat costanera, la seua atrevida
elegància, els moviments sensuals en resseguir la música amb el cos, en
apartar-se els cabells del clotell, en apropar-se una copa als llavis o una
flor a les dents, l’havien convertida en la diana del desig de tothom.
Tanmateix, i malgrat la passió inicial que li encenia les galtes en les seues
trobades libidinoses, mai no havia aconseguit experimentar un orgasme.
Preocupada, gairebé
obsedida per aquesta mancança que li provocava una insatisfacció constant en
les incursions amoroses, havia acudit a consulta de prestigiosos metges per
esbrinar si es tractava d’un problema que es pogués solucionar amb mitjans
mèdics adequats al tipus de disfunció que patia. Però ningú no li diagnosticava
res, ni els més grans estudiosos de la medicina. En desconeixien els motius. No
encertaven a comprendre com una persona amb una líbido tan accentuada podia
cavalcar eternament sense arribar al descans final. Cap metge no li tragué
l’aigua clara. I això que alguns tingueren el privilegi d’intentar-ho ells
mateixos compartint més d’una nit amb la dama...
Ella es negava a
renunciar-hi, i en el seu afany per assolir-ho es feu psicoanalitzar per un
psiquiatra de gran renom que tampoc no li solucionà res. Més aviat, al llarg
d’aquelles sessions era ell qui patia enormement ja que anava ascendint-li el
foc venes amunt i havia de fer grans esforços per dominar els impulsos que
l’empenyien, vòrtex igni, envers la dona.
Ja sense esperances, com
a darrer recurs, visità una bruixa de qui havia sentit parlar, per casualitat,
durant una vetllada a la qual havia acudit alguna gent extravagant: innovadors,
capdavanters de la modernitat, poetes tronats, visionaris, pintors enderiats a
captar l’instant fugisser, joves desitjosos d’experiències supremes que s’hi
havien arribat amb l’esperança de poder accedir en aquella estança reservada on
hom fumava opi, dames de cert llinatge que es delien perquè algun personatge
estrafolari i agosarat els desxifràs els somnis i els descobrís els seus
desitjos més ocults...
La bruixa, després
d’escoltar-la llargament en el seu cau, fosc i amb una olor a encens que
estabornia, li feu saber que només si la posseïa la mar resoldria el seu
problema.
Així, una nit la dona
decidí aplegar-se a la mar. En arribar a la vora començà a despullar-se
lànguidament, com si l’aigua li hagués demanat un ritu sensual, com si hagués
de complaure l’amant més exigent. Ja tota nua va anar endinsant-se, amb
lentitud, caminant mar endins fins restar absolutament immersa, fins els
cabells. Al matí següent era de nou a la platja. No sabia ben bé què havia
passat, no recordava res però es trobava tranquil·la. Es vestí i regressà a la
seua casa.
A mesura que avançaven
els dies, però, notà que sentia com una veu, com unes paraules en el cervell
que cada vegada prenien més força: “Viste’t de mar”.
De mica en mica, el
rostre, abans rosat, va anar perdent color, cada vegada més blanc, nacrat. De
mica en mica, els braços anaren omplint-se-li de taques, unes taques
verdoses-blavenques que creixien sense que cap ungüent o potinga pogués
evitar-ho. “Viste’t de mar”. Aquestes paraules la colpejaven com un martell
fins fer-se insuportables. “Viste’t de mar”.
Aquella vesprada, amb el
cap a punt d’esclafir-li, caminà sense rumb, com si es deixàs guiar. Recorregué
placetes i carrers, estrets i amples, i en passar davant l’aparador d’una
botiga de moda es detingué. Li cridaren l’atenció dos elements: un vestit blau
profund i un collar de perles que hom proposava com l’ornament apropiat per a
tal blavor. Tot d’una entrà i, sense dir res, davant la perplexitat del
botiguer incapaç de reaccionar, s’introduí en l’aparador, agafà totes dues
coses amb un deler malaltís i en sortí ràpidament. En el trajecte de tornada a
casa, amb les dues peces engrapades fermament, caminava tan de pressa que ni
sabia on posava els peus ni amb qui es creuava ni si feia fred o calor o si era
de nit o de dia. Ansiosa, obrí la portalada, pujà precipitadament els esglaons
que la durien al seu dormitori i es vestí amb urgència aquella roba blava.
I fou llavors, quan
envoltà el seu coll amb les perles, que tingué aquella sensació que l’elevà al
clímax final i la feu caure, ulls closos, llavis entreoberts, sobre el llit
amatent per obtenir, a la fi, l’anhelat descans.
