He trobat,
en aquest blog, el discurs que va pronunciar Leonard Cohen mercè a haver estat guardonat amb el premi "Príncipe de Asturias". M'han semblat unes paraules senzilles i carregades d'humilitat. Per això m'ha abellit reproduir-les.
És un honor ser ací aquesta nit, encara que potser, com el gran mestre Riccardo Muti, no estic acostumat a estar davant un públic sense una orquestra darrere. Faré el que puga com a solista.
Anit no vaig poder dormir, vaig passar la nit en vetlla pensant què podria dir avui ací. Després de menjar-me totes les xocolatines i cacahuets del minibar, vaig gargotejar unes poques paraules, però dubte que calga referir-s’hi. Òbviament, estic molt emocionat pel reconeixement de la Fundació. Tanmateix, he vingut aquesta nit a expressar un altre tipus de gratitud que espere poder contar en tres o quatre minuts.
Quan estava enllestint l’equipatge, a Los Ángeles, em notava inquiet perquè sempre he sentit una certa ambigüitat pel que fa a la poesia. Ve d’un lloc que ningú no controla, que ningú no conquereix. És a dir, si sabés d’on vénen les cançons les faria amb més freqüència. És difícil acceptar un premi per una activitat que en realitat no controle. Mentre feia l’equipatge per a venir, vaig agafar la meua guitarra Conde, fabricada a Espanya fa quaranta anys més o menys. La vaig traure de la caixa i semblava elaborada amb heli, molt lleugera. Me la vaig apropar a la cara i la vaig oldre, està molt ben dissenyada, la fragància de la fusta viva... Sabem que la fusta mai no acaba de morir, per això olorava el cedre, tan fresc com si fos el primer dia quan vaig comprar la guitarra fa quaranta anys. I una veu semblava que em deia: "Ets un home vell i no has donat les gràcies, no has retornat la teua gratitud a qui la mereix: el sòl, la terra, el poble que t’ha donat tant. Perquè de la mateixa manera que un home no és un DNI, una qualificació de deute tampoc no és un país. Vostés coneixen la meua forta identificació amb Federico García Lorca i puc dir que mentre era jove i adolescent no vaig trobar una veu, només quan vaig llegir Lorca, en una traducció, vaig trobar una veu que em va permetre descobrir la meua propia veu, ubicar el meu jo, un jo que encara no està clos.
En fer-me gran, vaig saber que les instruccions em venien d’aquesta veu. I quines instruccions eren? Mai lamentar. I si volem expressar la derrota que ens ataca a tots ha de ser en els confins estrictes de la dignitat i de la bellesa. Així, ja tenia una veu, pero no posseïa l’instrument per a expressar-la. No tenia una cançó. I ara els contaré, breument, la història de com vaig heure la meua cançó.
Jo era un guitarrista indiferent. Només coneixia uns quants acords. M’asseia amb els amics, bevia i cantava, però mai em vaig veure com un músic o un cantant. Un dia, a començament dels anys seixanta, estava de visita a casa de la meua mare. La seua casa es trobava prop d’un parc amb una pista de tennis on anàvem a veure jugar a bàsquet. Era un lloc que coneixia de la meua infantesa. Mentre hi passejava, vaig veure un jove que tocava una guitarra flamenca. Em va fascinar. Estava envoltat d’algunes noies i em vaig asseure a escoltar-lo, em captivava, jo volia tocar així, malgrat saber que mai no ho aconseguiria.
M’hi vaig apropar, ens vam entendre mig en francés mig en anglés i pactàrem unas classes a casa de la meua mare. Era un jove espanyol. Al dia següent va venir. Em va dir: "Deixa’m que t’escolte tocar alguna cosa". Ho vaig fer i va comentar que no tenia ni idea. Va agafar la guitarra, la va afinar, me la tornar a donar i va comentar: "No sona malament. Ara toca-la de nou". No va canviar molt. La va agafar una altra vegada i em va dir: "T’ensenyaré uns acords". Va tocar una seqüència ràpida d’acords, després em va explicar on havia de posar els dits i em va tornar a dir: "Ara toca". Però fou un desastre.
Al dia següent, vam començar de nou amb aquests sis acords. Moltes cançons flamenques es basen en ells. Al tercer dia la cosa va millorar, vaig aprendre els sis acords. L’endemà el guitarrista no va tornar. Va deixar de venir. Com que jo no tenia el número de la pensió on s’hostatjava vaig anar a buscar-lo per saber què li havia passat. Allà em van informar que aquell espanyol s’havia suïcidat, que s’havia llevat la vida. Jo no sabia res d’ell, de quina part d’Espanya era, per què es trobava a Montreal, per què era a la pista de tennis, per què s’havia llevat la vida...
Vaig sentir una enorme tristesa. Mai abans d’ara havia contat açò en públic. Aquells sis acords, aquesta pauta de so, ha estat la base de totes les meues cançons, de tota la meua música i potser ara puguen començar a comprendre la magnitud de l’agraïment que tinc a aquest país. Tot el que han considerat favorable en la meua obra procedeix d’aquesta història que els acabe de contar. Tota la meua obra està inspirada per aquesta terra. Així és que gràcies per celebrar-la perquè és seua, només m’han permés posar la meua signatura al final de la darrera pàgina.
