Joan Brull
Quan Carles va saber que l'havien ascendit, tan bon lloc dins l'empresa, es va convèncer que no podria tenir una relació estable, quina dona voldria viure amb ell i quins fills, si estava en tot moment ocupat, sense límit d'horari i sempre a disposició de la companyia, la setmana que ve comences a treballar a Amsterdam, li havien dit al seu company Ernest, i havia hagut de deixar Barcelona a tota pressa per instal·lar-se en una nova ciutat i una nova seu. Era una empresa holandesa, capdavantera en el sector, i pagava bé, molt bé, en metàl·lic i en espècie podríem dir, si tenim en compte que a la seu havien habilitat una dependència dotada de frigorífic, microones, cafetera i de tot un assortit de menges perquè els empleats en poguessen disposar en el descans: fruita diversa, formatges variats, galetes... També tenien cobertes les despeses del dinar i del desplaçament. Però el temps..., ai, el temps, el temps no els pertanyia. Com aquell Faust que ven la seua ànima a canvi de joventut, Carles havia venut el seu temps. Millor dit, li l'havien comprat i ell hi havia acceptat. Oh, Carles, què n'has fet del teu temps?
La reflexió, el pensament sobre ell mateix, sobre la seua vida, sobre els seus desitjos, sobre la seua felicitat o infelicitat li eren aliens. A casa, en caure el dia, continuava capficat en el projecte que ell i el seu equip de feina tenien entre mans i que havien de deixar enllestit per a una data exacta, exactíssima. I demà, al treball. I del treball, a casa, a pensar en el treball. No hi havia espai per a res més, treball, treball, treball, treball. Tot seguit, a dormir per restituir les forces. I demà, treball, treball, treball.
No sabem si el seu cervell descansava suficientment o es rescabalava durant el son perquè, al matí, en alçar-se, ni tan sols recordava si havia somniat, no li venia al cap que, potser, somniava. Però sí, aquella nit va somniar.
Havia caminat tota la tarda sense pressa, sentint el plaer de la passejada perquè havia observat que cada tres o quatre passes brostava un lliri sobre la terra que petjava. Curiosament, allò no li produí estranyesa, com si fos habitual als peus del caminant. Així, sembrant lliris al seu pas, continuà camí. Quan el dia començava a declinar, amb la llum gairebé ja translúcida, arribà a la vora d'un corrent d'aigua. S'assegué a la riba. Li abellia descansar, mirar l'entorn, respirar l'aire amb plaer, conscient que respirava. L'aigua era abundant, baixava amansida, com si també fos conscient del plaer de baixar. Estava vorejada per alguns salzes que deixaven les seues branques, carregades de fulles, desmaiar-se a sobre del corrent, amb tanta calma que se li encomanava i l'omplia de tranquil·litat, d'una placidesa feta de flors i de temps. I de gaudi. Notava el ventijol al clatell i li agradava. Mirà enrere. Al camí per on havia vingut, hi havia, ací i allà, esquitxos de lliris blaus. També li agradà. Oh, Carla, d'on ha sortit el temps?, per a la contemplació, per a les sensacions, per a la serenor del pensament.
Portava els cabells arreplegats darrere, quasi a fregar de coll, i una túnica lleugera del color de la vesprada i de la claredat del silenci. Fins ara, perquè unes veus li arribaren des de l'altra riba. Allà, a l'altra vora del riu, un grupet de dones xipollejaven dins l'aigua. Comença a fosquejar, va pensar, potser són dones d'aigua en un bany de lluna incipient. Quin goig feien amb aquelles vestimentes de colors, cabelleres al vent, peus descalços, cridòria gojosa. Com li hauria agradat soltar-se els cabells, vestir-se de colors joiosos, com elles, i unir-se a aquella rotllana. Per primera vegada l'envaí un desig. Aigua, vull aigua, vull aigua. I baixava al seu davant un riu fet de temps i de delit. Oh, Carles, acaba la nit?
El despertà el soroll intens d'una pluja forta. Plovia. Plovia com mai no havia plogut.
