Alcoi per Sant Jordi, Sant Jordi per Alcoi

Les 24 bandes de música van entrant a la Plaça. L'home que les dirigirà rep la batuta de mans del xiquet que representarà Sant Jordiet i tot seguit comença l'himne de festes. Tot el poble aplegat a la plaça i als carrers adjacents canta.

Nostra festa ja
cridant-nos està
cridant està
amb veu i alè que es vida
per tots es beneïda
beneïda.
Visca! Visca!
Llaor, llaor, per donar-te esplendor
riu en l'esfera la primavera.
Llaor, llaor, per donar-te esplendor
riu en l'esfera la primavera.
Visca! Visca!

En escoltar-ho, sempre s'aboca una llagrimeta, o dues -el meu pare, quan vivia, també tocava en una d'aquestes bandes.

La festa gran d'Alcoi és la de Sant Jordi. Hom commemora la "batalla d'Alcoi", entre les tropes dels benimerins comandats per Al-Azraq i les tropes cristianes. Era el 1276, i encara que hi hagué un estira i arronsa, on ara guanyaven uns i ara els altres, la llegenda conta que justament en aquesta "batalla d'Alcoi", va aparèixer, sobre el Barranc del Cint i a lloms d'un cavall blanc, el cavaller Sant Jordi  que va decantar la batalla a favor de les tropes cristianes. El final de la festa recrea aquesta aparició protagonitzada per un nen, Sant Jordiet.  

Fotografia: Somosmonos

Bona diada de Sant Jordi a tothom.

Fada de les flors

 Fotografia: Magda Clopés

Ahir, quan tornava d'Alcoi en autobús, venia asseguda al meu costat una dona ja gran (més que jo, vull dir) que em va oferir conversa i pau d'esperit amb les seues paraules. Em parlava de flors, de les seues (deu tenir un verger) i de les silvestres, de la seua bellesa. A banda i banda de la carretera, les argelagues lluïen grogues, precioses. M'hi va fer reparar. Em va contar que una coneguda, amb uns guants gruixuts de jardiner per no punxar-se, en florir la ginesta, en solia agafar un bon grapat, un manoll d'argelagues que col·locava en un gran centre de taula. Una meravella, deia. I després de l'esplendor, la humilitat, les petites floretes lila disperses a les vores que podíem observar des de la finestra del bus (anàvem en primera fila). Se li notava una delicadesa, un saber fer, una saviesa d'aquesta que emana de l'amor... coneixia els noms de les plantes, el lloc adequat i les necessitats de cadascuna. Me la vaig imaginar tenint-ne cura, amb mans de fada, talment una carícia que elles, segurament, agraïen amb flors.

Avui he tornat a pensar en les argelagues. Malgrat les punxes tenen una bellesa indescriptible. I he cercat un poema que, malgrat també la pena antiga ens porte un bri d'esperança.

Per molta pena antiga que atresores

els ulls poden tastar endevinalles

en rumiar que et trobes als afores

de ciutats que potser demà detalles.

Les argelagues naixen a les vores

i les pors amenacen com cisalles.

Minvaran amb la llum que tu devores

en tornar-se mesquines borumballes.

Els teus ulls somriuran d'esgotament

en marcir-se les penes l'endemà

d'un dia bufador de fort ponent

i es cremen les bardisses que regà

aquell ànim, amant del tancament,

perquè clos se sentia sobirà.

Romà Seguí, Sonets de l'amor absurd

Lament

Inesperadament es va esgarrar la nit
una guitarra i un plany de solitud i de tristesa
s'apoderà de tot
silenci en les estrelles
no era jo qui plorava i tanmateix
em va estremir i em va commoure el cor
i ara escolte el lament