William Blake
I el jardí era blau i la nit transparent.
Oh temps escadusser, sigues magnànim! No tens la teua dona de cristall antic i primorós aferrada a la protecció del teu maluc? Ni una àmfora de vidre fóra tan gentil com ella, delicada i esplèndida, fràgil eternament, eternament complaent. Sense pressa, sense inquietud, sense esglai vesteixes, amb peu descalç i còmode, la túnica del vi que t’ofereix, mentre jo, un pobre déu menut i enriolat, festege una eufòria només passatgera. Si jo pogués tenir una música constant dessota els parrals... I elles, oh temps, no les veus?, unes noies com l’aigua, bellíssimes, galants, esplendoroses, que han tastat la malvasia de la vida i no saben, no sospiten tan sols –perquè són joves– que aquesta dansa sota les estrelles no els pertany. Com pots mirar impertèrrit el seu ball deliciós si saps que la tempesta es mou tan negra, que el cel atronador no les protegirà, que el jardí serà opac quan parpalleges i elles totes, a excepció de la teua, perdran la transparència i esdevindran adob per als teus arbres fal·laços? Oh, si jo fos déu del temps! Oh, si jo tingués aquest poder! Els bassiols acollirien davall les fulles fresques les dansades més llargues, les més gràcils, les dansades de pluja amb olor de verger, hi ballaríem tots, les noies, els estels, i els estels tots riurien fins acabar rendits, i les noies riurien amb les cames cansades, i el cel no fóra negre sinó content. Oh temps gasiu, sigues magnànim, encunya la nit transparent i el jardí blau, allunya'ls del miratge.
I el temps, commogut, mirà la seua dona amb un esguard delerós i plaent, begué el seu vi i creà l’instant.
