Al dormitori hi havia tres garrofes per terra. Malgrat que havia fet
ventada tot el dia Alba mantenia oberta la finestra, volia l’habitació ben
orejada, que això espanta malalties. Potser el vent les ha transportades fins
ací, va pensar. Les va arreplegar i les deixà en un fruiter de vidre gruixut
que tenia a la cuina. Era de la seua àvia però li semblava bonic –o potser li
ho semblava justament per això – i se’l va demanar. La casa, també. Després del
traspàs de l’àvia la seua mare va heretar la casa. Tanmateix, feia massa anys
que vivia a ciutat i malgrat que no estava molt lluny, ella era allà, ben
situada, en un apartament cèntric, i s’hi sentia còmoda. M’agradaria
instal·lar-me a la casa de la iaia. La mare va accedir. A l’Alba sempre li
havia agradat el poble, no era massa petit, estava ubicat voramar i s’hi
respirava una certa tranquil·litat, sobretot a la zona on l’àvia vivia. La
recordava a les nits de l’estiu, amb la cadira a la porta, prenent la fresca i
xarrant amb el veïnat, que també treia les cadires de la conversa fora, a
capturar una mica d’aire fresc.
La casa, encara que no resultava excessivament gran, era una
construcció tradicional de la contrada, amb una cuina, que incorporava un
pati, i un hort, on convivien uns quants
arbres –dos llimeres, un garrofer i una
figuera– amb testos de geranis, i on s’abocaven les finestres dels dormitoris
posteriors. Li agradava. S’hi sentia bé. Abans, quan encara treballava, es
desplaçava cada dia amb cotxe fins a ciutat. Però feia un parell d’anys que
s’havia jubilat. Havia tingut la sort de poder-ho fer anticipadament. I ara,
gaudia de la casa, del poble, dels passejos sola i amb el marit, i, sobretot,
d’haver-se oblidat del temps, de no tenir pressa. Valorava la calma de la seua
vida.
De bon matí havia anat a fer taitxí. En formava part d’un grup. Eren
nou o deu persones que, gairebé a sortida de sol, s’aplegaven a la platja i
practicaven aquesta activitat amb un professor que els la dirigia. Per a Alba,
era un gaudi. Ja havien aprés la forma de deu i ara estaven practicant la de
vint-i-quatre. Pareixien aprenents d’àngel movent els braços, o les ales. A
ella, el moviment que més li agradava era el de “la grua blanca estén les seues
ales”. Li recordava la dansa de les grues quan volen aparellar-se. Ho havia vist en un documental i li havia
semblat d’una bellesa extraordinària. Veritablement, és un moviment elegant i
bell. Me n’adone que com a conseqüència de l’observació necessària que duc a terme,
el taitxí ha acabat seduint-me. Si pogués, en practicaria jo també, però les
veus no tenim cos, només podem contar històries. Tanmateix, he de confessar
que, de vegades, en temps de descans, he resseguit la forma de deu moviments
amb el pensament, i he constatat que la tinc apresa. Ara ho faig també amb la
de vint-i-quatre, i li done la raó a la protagonista d’aquest relat, “la grua
blanca estén les seues ales” és un moviment d’una bellesa indescriptible.
Gairebé al final de la classe, el professor va iniciar uns exercicis per
treballar amb l’energia i la respiració, deia. Sempre que ho diu pense si
l’energia és allà, tot esperant que ells la moguen amb els braços, però això no
té importància per a la història que estic contant. El cas és que aquests exercicis
van acabar amb una abraçada a un arbre imaginari. Hi eren tots, amb un posat
extàtic, immòbils, com si s’haguessen convertit en estàtues, amb les cames
lleument flexionades i els braços formant un cercle, talment com si estiguessen
abraçant el tronc d’un arbre. I es veu que això els relaxa molt, perquè
darrerament sempre ho fan. Alba en surt revitalitzada, i en arribar a casa,
pensa que això de la virtualitat no li acaba de fer el pes. Així, doncs, va a
l’hort i s’abraça a la garrofera, que és la que té el tronc més gruixut i
s’adapta millor als seus braços. De vesprada, sempre té algun llibre entre mans
–quan comença la sessió de lectura jo
m’agafe un descans, no vull que les històries que ella llig em creen interferències
en la que jo he de contar. Després, fa cap al dormitori, tanca la finestra i
entra al bany. Abans es banyava plàcidament. Tanmateix, d’un temps ençà ha
canviat el bany per la dutxa, per consciència ecològica, diu. És la rutina
habitual de la vesprada abans de sopar. Fa dies que en entrar al dormitori
troba alguna garrofa al terra. Amb vent o sense. Veig que les arreplega totes i
diu al marit que potser les moldrà i amb aquesta farina farà un bescuit. De
fet, ara mateix l’he deixada asseguda davant l’ordinador. M’he arrimat i he vist
que cercava la recepta. Mira, ja l’ha trobada:
- Calfeu el forn a 180º
- Separeu les clares dels ous dels
rovells
- Bateu els rovells amb sucre, beguda
d’avena, oli, garrofa i herba-sana picada
- Barregeu la farina amb la llevadura
i el clau triturat, i afegiu-ho al que ja estava batut
- Bateu, amb un mica de sal i suc de
llima, les clares a punt de neu i afegiu-les a la massa del bescuit
- Vesseu la massa en un mlotlle
protegit amb paper vegetal i distribuïu per damunt sèsam torrat i ametlles
crues laminades
- Introduïu-ho al forn durant 30
minuts
************
Mai no m’havien abraçat així. Tants anys que visc en aquest hort i
crec que mai no m’havien abraçat. I ja havia perdut l’esperança. Però no. Tot
no està perdut encara. La figuera em diu que estic tronat però és perquè està
gelosa, això és el que li passa. Sense motius, perquè jo no li he fet cas mai,
mai no li he donat cap esperança. Em sembla massa baixeta. I grassona. I amb
aquests pàmpols... no, no m’agrada gens. En canvi Ella és alta, estilitzada, ni
massa prima ni massa grossa. I té uns braços... Crec que s’ha enamorat de mi.
Sempre ve i m’abraça, unes abraçades que, valga’m déu, quines abraçades tan
llargues i tan sentides. Tant que jo, que no m’havia enamorat mai..., ara només
pense en ella, i faig tots els esforços per allargar les branques fins al seu
dormitori. M’agradaria acariciar-la però encara no m’arriben, no les tinc prou
llargues. Ara bé, si m’enteste a estirar-les i estirar-les, ho aconseguiré. De
moment, li deixe caure algun present, les garrofes més madures, més dolces que
la xocolata, són per a ella. I es veu que li agraden perquè l’endemà, ve i em
torna a abraçar. Ja, ja està la figuera dient-me que baixe dels núvols, però
jo, ni cas, jo a la meua, què sap ella?
Montse 
