Quasitranscendent

Avui he pensat en la falaguera
que plantaré al replanell de l'escala.
M'ha semblat transcendent car la vida

està de falagueres feta.
N'hi ha de ben galanes, humitoses,

verdes, desmesurades

i de penoses i circumspectes,

èbries de vil foscor, n'hi ha.
N'hi ha de reverdides i enfosquides de nou.
I així anem. I així venim. I així tornem a anar.
I així es compleix la vida
-un camí força breu.

Avui he pensat en la falaguera
què pensaré demà?

Sol amb la solitud quotidiana

Efímer

Un home
-camí de casa-
despert somia l’ombra
muda que el segueix:
No et cregues sol! Ho veu.
Remena el temps, del vestit
espolsa les tristors...
Lentament arriba a casa.
Uns jocs de veus, la dutxa,
prepara classes i, més tard,
sopa.

Després tots dormen
quan ell rumia uns mots de fang.
De fòsfor vell i indiferent,
un cel caduc el veu morir.

Josep Lluís Abad altrament anomenat Príncep de les milotxes

LA SOLITUD DE LES MILOTXES

Dibuixant mots entre color café

Circulava en silenci. Carrer amunt carrer avall tot li semblava aliè, com si en marcar el rellotge les quatre la vesprada hagués esdevingut café, cel café. El sol, ombrívol. Deixà caure la mirada en el semàfor d’enfront. Per un moment recordà la cançó. Després prosseguí. No pensava. Ni tan sols pensava en les paraules. Però dins la cambra -ella ho sabia- podia dibuixar la llum. Amb la foscor del món com a rerefons només el paper era blanc. I en dibuixar les paraules dibuixava la llum.

Per totes les obagues marcescibles del temps
i viaranys angostos
he anat desfent foscors amb les paraules.
He dibuixat la llum.
Quan l’instant perdurable s’esvaeix o s’ensorra
retornen les tenebres a emparar-se de tot
del cos i del carrer i de la música
i encara de la resta.
He andarejat pel traç orbicular
per no caure al no-res.
He fet camins eterns.
Quants milers de vegades recorreré als mots
per construir el viure?

Una sortida digna

Haiku reflexiu

El món demana
una sortida digna.
Conreus d'amor.

(Aquesta és la meua aportació a la proposta de Jesús M. Tibau)