De l'enyor

Temps era temps
el temps i la paraula m'acompanyaven.
Ara, que aprenc altres paraules
el paper és en blanc.
Temps era temps, la solitud
amiga de recança i de camí
monologava amb la mar i amb els peus
i amb la mar i amb els peus
totes les caminades eren paraules
sorgien com petxines al davant,
jo les acaronava i al remat escrivia
sobre l'aire marí, sobre la sorra tèbia de l'hivern.
Ara mai no és hivern
la soledat esvaïda, l'oratge delitós i tanmateix
enyore les petxines
enyore la mar dringolant al meu pas...

Soc plena de paraules,
buida de temps enyore les paraules.

Animalada

Fora fa fred
però no en tinc al cor.
Com un gatet
li he posat un vestit
per mantenir l'escalf.

Inspiració

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta'm. Agafa'm els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa'l caure sobre la blancor enlluernadora d'aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m'hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l'espai invisible i trobaré el camí introbable... No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa'm la mà a dins. Deixa'm una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, "ell pensa que s'ofega en el silenci, però en realitat se'l beu a glopades sorolloses...".

Josep Manel Vidal

FELIÇ ANY NOU

Que les petites coses us facen grans.