Que balle el vi

El plaer del camí

Avui he constatat que és el camí
allò que més m'estime, quin goig, quin blau
quin gaudi tan intens, mil violins,
no és la meta guanyada sinó el camí.
Després de l'arribada el temps no és res
sols inquietud, desfici... Al matí
la mar estava esplèndida, el dia bell
bellíssim, tot atzur, grandiloqüent
curull de sol i somnis a frec de mans.
M'he assegut cara al mar, el sol als peus
a esperar el plaer, a desitjar
-ingenuïtat preclara- que fos etern.
De la terrassa estant, llavors, fluixet
el pensament m'ha dit, bo, i ara què?
I he hagut de prendre el llapis per fer camí.
Mentre feia camí entre paraules
el sol i el blau del mar també em parlaven:
El gaudi que esperaves, ara no el tens?

Tardorejant

La tardor sempre ha estat el pa dels versos
el meu pa
fins i tot si era estiu, tardorejava
sóc i seré de tardor
però a ciutat em manquen els tamisos,
els ocres, la tristor, els grana i els daurats.
Ha plogut molt, ara fa un sol esplèndid
la mà em fa mal, i els braços,
sens dubte sóc al cap de la tardor i tanmateix
isc al carrer, passege vora el riu i estic contenta
descobresc cada bri, cada pedra, cada trobada...
no em queixe, no, però no sé què dir
he perdut el camí que m'endinsava
en aquell bosc recurrent, endolcit, melangiós
encatifat de groc i de paraules.
Temps era temps vivia de continu en la tardor
avui no tinc tardor al cor
i, alhora, me l'estime, com s'estimen els versos.

BON ESTIU

QUE PASSEU UN MOLT BON ESTIU

Fins setembre

Fogueres per la dona

A Alacant estem en festes. Plantem fogueres i demà, dia 24, a partir de les 12 de la nit, les cremem. No soc jo molt festera, la veritat, però he vist un parell de fogueres mentre anava a la traumatòloga (per una tendinitis al braç), i m'ha alegrat comprovar que envien missatges de concòrdia, d'igualtat, de respecte i de llibertat. Les he fotografiades per ensenyar-vos-en una mostra. 

La imatge que he penjat correspon a la que han plantat davant del Mercat Central (hi veieu aquest edifici amb la volta de sostre al fons) i, tot fent referència a Àfrica, defensa, en cartells de color lil·la -molt indicatiu de la intenció-, els drets de la dona en tots els àmbits. 

La part de darrere presenta, entre altres coses, aquesta dona-aranya, que treballa i té dret a  la igualtat de remuneració amb els homes, segons resa el cartellet, que no ha sortit a la foto.

Encara que els cartellets estan escrits en castellà, perquè ací, malauradament, fora de l'àmbit institucional el català no té massa presència, m'ha alegrat veure una foguera tan bella i tan reivindicativa. Això m'ha encés una guspira d'esperança, tan malmesa darrerament.

DE TEATRE

No he tingut massa temps de passar pel blog, però us diré que, fa cosa d'un mes, vaig anar a veure una obra de teatre que em va entusiasmar: TERRA BAIXA, d'Àngel Guimerà.
Jo ja l'havia vista fa bastants anys però la representació d'ara va ser única, i formidable, i em va sorprendre, perquè Lluís Homar representava els quatre personatges, ell sol feia tots els papers, canviava d'un personatge a un altre moltes vegades només amb una variació d'actitud i d'entonació en les frases. Fou una meravella descobrir com ell, tot sol, representava Marta, Manelic, Sebastià i Nuri.
En acabar la representació -que en alguns moments incloïa la veu prodigiosa de la Sílvia Pérez Cruz cantant a capela-, Lluís Homar va aconseguir alçar tot el públic en peu enmig dels aplaudiments.
Vaig eixir renovada, encoratjada. Em va encantar.

Supose que molts de vosaltres ja l'haureu vista, aquesta obra representada així, perquè quan ací arriben les coses ja fa temps que a casa vostra s'han produït, però si algú no l'ha vista encara i té l'oportunitat que no la perda. Paga la pena.

Els bulbs dels narcisos

Em vaig trobar cantussejant fluixet
mentre regava les hortènsies i trasplantava les alegries
roges i blanques i plàcides, com la vesprada,
vaig reservar els bulbs dels narcisos vers
el terrat renaixia com cada primavera
la mar estava calma
el sol foragità la pluja de dies anteriors
encara que plovia, suaument i finament
al bell mig de la música,
era un condicional "si no fos que"
acompassat i trist com tots els fados.
De sobte, escoltant la quietud, em vaig sentir la veu,
no taral·lejava una tonada antiga sinó el teu nom,
vaig reservar els bulbs dels narcisos,
un dia floriran.

Glaçons florits

Glaçons florits,
la llum dels pensaments
vincla la branca.

No hi pot haver primavera sense poesia, encara que siga només un haiku. 

Per cert, he trobat una antologia de haikus catalans, LLUM a les GOLFES, no sé si la coneixeu. Només li ha faltat, a Sam Abrams, fer una volta pels blogs perquè per ací se n'han escrit molts i ell acaba la tria el 1989. Això sí, n'inclou uns quants de Joana Raspall.

Carme diu:

La primavera.
Els pètals a les branques.
Claror de flors.


M. Roser diu:

Sota un cel blau
es renova la vida.
Fanalets blancs.


Xavier diu:

Sobre les branques
hi ha orenetes blanques
de primavera.



Helena diu:

Flor amateur

El primer vers,
precursor del teu fruit,
jove promesa.


Montse diu:

Els pètals 
com flocs de cotó
il.luminen les branques.


Olga diu:

Neu vegetal que en el teu front descansa,
neu que amb el vent ha començat la dansa

8 de março

Aquesta ha estat la meua contribució per a la classe de portugués en el dia de la dona. S'entén fàcilment.

 

8 DE MARÇO, DIA DA MULHER

Ao longo da história, muitas mulheres fizeram contribuções importantes à sociedade. No entanto, estiveram silenciadas.

É o caso da valenciana Elia Garci-Lara, que no ano 1890 patenteou uma máquina para lavar roupa. Ela chamava-a uma “lavandaria mecânica para roupa de uso” e incluía uma máquina para lavar e outra para passar ferro. Classificava a roupa segundo o gênero ou o grau de sujeira e depois lavava-a com lixívia e sabão, enxaguava-a com água clara e enxugava-a com um “hidroextrator” centrífugo. A seguir, secava-a com ar quente de um aquecedor. Para terminar, passava-a a ferro e dobrava-a.

Ao lado esquerdo, a máquina de lavar roupa. Ao lado direito, a máquina de passar ferro.

Atualmente, temos em casa máquinas de lavar roupa mais sofisticadas e já o percebemos como uma coisa normal, mas naquela época, o invento de esta mulher foi algo extraordinário.

Hoje queremos lembrá-la.

O Alquimista

Des que una amiga em va donar a conéixer els fados de Mísia, va sorgir un enamorament, que encara continua, entre el portugués i jo -l'idioma, no us penseu una altra cosa. Fins la meua filla ho va notar, i em va suggerir que estudiés aquesta llengua.

La idea va començar a rondar-me fins que enguany m'hi he decidit, a matricular-me a l'Escola d'idiomes. I estic encantada, la veritat. Tant que l'altre dia em va venir la idea d'intentar llegir algun llibre de Paulo Coelho, en portugués, a veure si l'entenia. Vaig triar, per a aquesta finalitat, O Alquimista, més que res perquè el títol m'atreia, i he de dir-vos que no solament l'he comprés sinó que m'ha subjugat. 

Aquest llibre és un viatge exterior i, alhora, interior del protagonista. El seu periple, sempre seguint la Llegenda Personal pròpia, m'ha captivat. Així seduïda, aquest matí, mentre anava amb el bus al centre, a comprar, he estat pensant. En el llibre i en mi mateixa. Veritablement, la meua vida, fins al moment actual, crec que també ha estat un periple que ha seguit la meua Llegenda Personal, amb alguns moments de temptació de sortida, certament, però a la fi només han estat això, temptacions, mai no he sortit d'aquest camí. Si hi reflexione arribe a la conclusió que la meua Llegenda Personal sempre ha estat l'amor, malgrat les punxes. El que no sé és qui ha estat el meu Alquimista. Potser la mística. O la poesia. No ho sé ben bé. Siga com siga, també pense que justament això, el fet de viure seguint la meua Llegenda Personal, a pesar que no ha estat un llit de pètals, potser em redimirà de les errades que haja pogut cometre durant el meu viatge a Itaca -que encara no ha acabat, afortunadament.

L'impacte anímic de O Alquimista m'ha portat a escriure, per a vosaltres -i per a mi mateixa- aquestes reflexions, i a recomanar-vos molt i molt, si no ho haveu fet encara, la lectura daurada del desert d'aquest llibre que m'ha ben capturat. Meravellosa seducció. Fins una altra.

DESCANS

Un 1 de febrer de l'any 2008 vaig iniciar el blog. Avui fa 11 anys. El mon dels blogs per a mi va ser una descoberta meravellosa i m'hi vaig afegir. Ho he passat molt bé. He escrit ben a gust i he conegut persones interessantíssimes. Amb algunes de vosaltres ens hem conegut personalment, hem escrit plegades i he fet amistat i tot. Abraçades. Però ara crec que em cal un  descans. Per escriure, almenys en el meu cas, necessite un estat d'ànim de calma, de contemplació i una actitud de mirada al mon diferent per descobrir els elements poètics. La poesia és una determinada manera de mirar i ara mateix no tinc aquest tipus de concentració. Per motius diversos tinc el cap en altres llocs, en altres descobertes que m'absorbeixen, i no vull escriure perquè he d'escriure sinó escriure perquè tinc alguna cosa a dir que pague la pena. Així doncs, descanse. No tanque el blog però faré una mica com Pere (Calle Arquímedes) que hi ve de tant en tant i ens regala un escrit. Tanmateix, continuaré entrant als vostres blogs per estar en contacte i per llegir el que vosaltres escriviu. 

Gràcies per les vostres visites i pels vostres comentaris, que no he contestat mai perquè soc dona de poques paraules però us els agraesc de bona veritat.

Ens veiem al camí.

De l'enyor

Temps era temps
el temps i la paraula m'acompanyaven.
Ara, que aprenc altres paraules
el paper és en blanc.
Temps era temps, la solitud
amiga de recança i de camí
monologava amb la mar i amb els peus
i amb la mar i amb els peus
totes les caminades eren paraules
sorgien com petxines al davant,
jo les acaronava i al remat escrivia
sobre l'aire marí, sobre la sorra tèbia de l'hivern.
Ara mai no és hivern
la soledat esvaïda, l'oratge delitós i tanmateix
enyore les petxines
enyore la mar dringolant al meu pas...

Soc plena de paraules,
buida de temps enyore les paraules.

Animalada

Fora fa fred
però no en tinc al cor.
Com un gatet
li he posat un vestit
per mantenir l'escalf.

Inspiració

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta'm. Agafa'm els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa'l caure sobre la blancor enlluernadora d'aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m'hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l'espai invisible i trobaré el camí introbable... No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa'm la mà a dins. Deixa'm una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, "ell pensa que s'ofega en el silenci, però en realitat se'l beu a glopades sorolloses...".

Josep Manel Vidal

FELIÇ ANY NOU

Que les petites coses us facen grans.