La gran incògnita

sola, sens par, de les altres esparsa

Joan Roís de Corella

Com qui cerca bolets a sotabosc

tu remous entre els arbres la fullaraca

i et troben les paraules.

Jo les cerque a la mar mig amagades,

en un esforç suprem, al fons ignot,

perquè no sé nadar.

No m'abandona mai la gran incògnita.

Què tenen les paraules, tan cobejades?

Quin déu m'ha capturat per als ulls d'elles?

M'han deixat caminar, sola, sens aigua

per senders ben eixuts, sense bastó,

però visc vora mar.

Quin camí seguiria, si no, quan plou?

i Blanc de lluna (diàlegs espill) XIII

L'íntim adéu
al caminant sensat
de temps enrera.
Captiu d'un vent propici,
no visc d'altra follia!

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

No visc d'altra follia
que el so càlid dels mots.
Només el vers,
caminant i poeta,
fa el llarg viatge.

Cant d'alzina

Quan siga ja demà, floreta meua
no restaran més veus a les oïdes, i no ens importarà.
Els carrers trepitjats, fins i tot el d'Arquímedes
continuaran vivents, sempiterns,
esperant més petjades
i altres faran camí tot preguntant-se
les mateixes qüestions transcendentals
fins escriuran poemes.
Nosaltres ja haurem parlat
nosaltres parlem ara, ara i ací,
diem versos
i els versos són un cant
un cant corprenedor que ens acompanya i ens habita,
com una alzina bellament singular.

Blanc de lluna (diàlegs espill) XII

Amor. Botxí.
La llum tenyeix de roig
cada paraula.
Com si l'hagués ferida
l'agut coltell dels llavis.

Vicent Alonso, Albes d'enlloc

L'agut coltell dels llavis
ha ferit de robins
el coll d'amor,
una magrana aspra
per a l'absència.