BON NADAL

Diàleg amb l'Helena

Imatge: Anita Kunz

La mar celeste
té una lluna esclatada
quan tu floreixes.

(diàleg amb l'Helena)

Beuratge

Imatge: José Pena

Volia beure’m aquella melodia

que se m’instal·lava a dintre

i m’ocupava.
Un beuratge dilatat en el temps.

Encara la taste i la guarde

com una aroma de café
a les entranyes de l'ànima.

La mare ja no hi és

Imatge: Mercedes Seara

GRÀCIES, MARE

PER HAVER-NOS DEDICAT, COMPLETAMENT, EL TEU VIATGE A ITACA.

Pensant la llibertat

José Luis Fernández

He pensat que el pensament

He pensat la llibertat

He pensat el sempre sempitern

He pensat que el pensament
sempre serà lliure.

Núvols al cor

Imatge: Libellune

La  nit s’apropa.

Avui  ha sortit el sol i tanmateix

estic  trist

tinc els núvols al cor i la sospita

la nit m’empaita.



Carme diu:

La nit m'empaita.
La tristesa als esguards,
la boira espessa.
Ni sol, ni cel serè
fan llum, aquesta tarda.



Glòria diu:

La nit m'encercla,
Freda lluna m'esguarda.
Tinc el cor trist,
entre núvols de seda
la soledat s'amaga.

Contemplació

Sense la contemplació, com escriure? Sentir, des de la calma, com s’esdevé el temps –talment un riu que desfila indolent–, sense cap escomesa ni gest aliè al fet de contemplar-lo, el temps, deixar-lo esgolar, lentament, i escoltar els moments que t’ofereix aquest silenci. Escoltar la foscúria, les veus de la nit. Escoltar l’oreig. Escoltar el cant dels grills. Sense fressa, sense remor, la contemplació ha sortit del seu racó, ocult a la quotidianitat, i s’ha ensenyorit de tot indret, de cada element, res no pren forma defora, s’ha esvanit, s’ha diluït en una placidesa que només focalitza l’esguard interior. Capturar el sentiment indicible que et produeix la lluna, immersa en l’aigua de la nit. Parar esment en el reflex de la pinada que s’hi emmiralla –com un narcís al llac– i es fon amb la pinotxa que cau empesa pel  vent. Aixecar els ulls envers les estrelles, que et colguen tota des d’un mantell obscur, ingent  i protector, puntejat de llum,  i sentir la seducció suprema i la bellesa sublim d’aquest instant etern. Sentir-te seduïda. I conduir aquesta sensació ben endins, al magma interior, a la penombra de la ment. Alimentar el solatge d’introspecció que mai no es perd i que, passats els anys, encara hi és, recuperable, bategant i a punt, disposat a escriure.

Estratègia

M'he fet petita
per entrar al teu ànim
i encoratjar-te.

Quanta llum... i quin silenci

 Nectari                                                                                                                     Josep Porcar

Primera magnitud

Quanta llum llum.
Quanta mà distància.
Quanta mirada llunyania.
Quanta absència exacta.
Quantes ombres s’emprova.
Quanta por filagarsa.

Quanta veu no alça un pont.
Quants ocells dues ales.
Quantes formigues la nit.
Quantes nits un somni.
Quanta nit adormir-se.
Quants dits als ulls.

Quin silenci.

                        

Història d'una il·lusió:TARDOR (IV)

A la pell l’escalfor de l’astre càlid per sobreviure

i endins, molt endins, la remor d’aquella pluja calma,

degoteig incessant de petites fulles

en forma de cor, que al vent voleiaven, com besos en flor,

que rebíem pletòrics al rostre, al pit, a les mans, 

i que ens amaraven, i que apaivagaven els solcs del camí...

Qui no gosaria avançar per la senda dels somnis 

daurada dels fràgils records, ara que no hi ets,

malgrat el farcell intangible de les emocions...

Perquè sí, ara ho sabem, tardor vol dir tard;

perquè sí, ara hem après a saber qui som...

A la pell, l’escalf del sol per sobreviure, i en el cor,

la cançó tardorenca de l’enyor.

                                                                     Montse

Història d'una il·lusió:TARDOR (III)

Un embolcall de la nostra claror,
entrava per la finestra.
Resplandor tafanera,
fa quatre dies que,  la delicada flor de l'hibiscus
ens atrapava la curiositat del detall ver,
groc-sol, i roig-robí a les entranyes.
A la mirada trobàvem el groc,
a la pell l'escalfor de l'astre càlid per sobreviure.

                                                         Marta

Història d'una il·lusió:TARDOR (II)

Fotografia: Marta Sempere

Desgranem les magranes i ens cauen robins.
Deixem de costat la pell trencada
i eixuta que ens ha embrutat els dits.
I mirem encisats la lluentor fresca i roent
que ens n'ha quedat, com un regal.
Prova'ls, no tinguis por!

Tasta el robí,
i tastem tots els tresors que tenim per descobrir.
I aleshores
besa'm de nou.
Veuràs com la pell és tot just
un embolcall de la nostra claror.

                                                  Carme

Història d'una il·lusió:TARDOR (I)

Fotografia: Marta Sempere

De la tardor
del silenci i l'oblit
dels esclata-sangs vers, les nous i les castanyes
de la malenconia, l'enyor, la pèrdua i el somni
del raïm i dels caquis, del crac-crac de les fulles
de la terra
del vi
dels arbres de foc que ens habiten
del vent que ens despulla les tristeses
de l'or fosc del bosc i les nostàlgies porpra
desgranem les magranes i ens cauen robins.

   

                                                     Dora

Carla

Joan Brull

Quan Carles va saber que l'havien ascendit, tan bon lloc dins l'empresa, es va convèncer  que no podria tenir una relació estable, quina dona voldria viure amb ell i quins fills, si estava en tot moment ocupat, sense límit d'horari i sempre a disposició de la companyia, la setmana que ve comences a treballar a Amsterdam, li havien dit al seu company Ernest, i havia hagut de deixar Barcelona a tota pressa per instal·lar-se en una nova ciutat i una nova seu. Era una empresa holandesa, capdavantera en el sector, i pagava bé, molt bé, en metàl·lic i en espècie podríem dir, si tenim en compte que a la seu havien habilitat una dependència dotada de frigorífic, microones, cafetera i de tot un assortit de menges perquè els empleats en poguessen disposar en el descans: fruita diversa, formatges variats, galetes... També tenien cobertes les despeses del dinar i del desplaçament. Però el temps..., ai, el temps, el temps no els pertanyia. Com aquell Faust que ven la seua ànima a canvi de joventut, Carles havia venut el seu temps. Millor dit, li l'havien comprat i ell hi havia acceptat. Oh, Carles, què n'has fet del teu temps?

La reflexió, el pensament sobre ell mateix, sobre la seua vida, sobre els seus desitjos, sobre la seua felicitat o infelicitat li eren aliens. A casa, en caure el dia, continuava capficat en el projecte que ell i el seu equip de feina tenien entre mans i que havien de deixar enllestit per a una data exacta, exactíssima. I demà, al treball. I del treball, a casa, a pensar en el treball. No hi havia espai per a res més, treball, treball, treball, treball. Tot seguit, a dormir per restituir les forces. I demà, treball, treball, treball.

No sabem si el seu cervell descansava suficientment o es rescabalava durant el son perquè, al matí, en alçar-se, ni tan sols recordava si havia somniat, no li venia al cap que, potser, somniava. Però sí, aquella nit va somniar.
Havia caminat tota la tarda sense pressa, sentint el plaer de la passejada perquè havia observat que cada tres o quatre passes brostava un lliri sobre la terra que petjava. Curiosament, allò no li produí estranyesa, com si fos habitual als peus del caminant. Així, sembrant lliris al seu pas, continuà camí. Quan el dia començava a declinar, amb la llum gairebé ja translúcida, arribà a la vora d'un corrent d'aigua. S'assegué a la riba. Li abellia descansar, mirar l'entorn, respirar l'aire amb plaer, conscient que respirava. L'aigua era abundant, baixava amansida, com si també fos conscient del plaer de baixar. Estava vorejada per alguns salzes que deixaven les seues branques, carregades de fulles, desmaiar-se a sobre del corrent, amb tanta calma que se li encomanava i l'omplia de tranquil·litat, d'una placidesa feta de flors i de temps. I de gaudi. Notava el ventijol al clatell i li agradava. Mirà enrere. Al camí per on havia vingut, hi havia, ací i allà, esquitxos de lliris blaus. També li agradà. Oh, Carla, d'on ha sortit el temps?, per a la contemplació, per a les sensacions, per a la serenor del pensament. 

Portava els cabells arreplegats darrere, quasi a fregar de coll, i una túnica lleugera del color de la vesprada i de la claredat del silenci. Fins ara, perquè unes veus li arribaren des de l'altra riba. Allà, a l'altra vora del riu, un grupet de dones xipollejaven dins l'aigua. Comença a fosquejar, va pensar, potser són dones d'aigua en un bany de lluna incipient. Quin goig feien amb aquelles vestimentes de colors, cabelleres al vent, peus descalços, cridòria gojosa. Com li hauria agradat soltar-se els cabells, vestir-se de colors joiosos, com elles, i unir-se a aquella rotllana. Per primera vegada l'envaí  un desig. Aigua, vull aigua, vull aigua. I baixava al seu davant un riu fet de temps i de delit. Oh, Carles, acaba la nit?

El despertà el soroll intens d'una pluja forta. Plovia. Plovia com mai no havia plogut.

Flor perlada

Cau la vesprada
la flor perlada em porta
reixiu als llavis

Us hi animeu?

Bones vacances d'estiu. Fins setembre.

Història d'una il·lusió: ESTIU (IV)

Fotografia: Montse Galionar

Hem arribat al zenit de l'estiu
on la mar lluu la joia lluminosa
d'un déu potent vessat a la gaubança
-cridòria, escuma, esquitxos de velers...
i el cel, superb, com un espill brunyit
enlluernant, fent ressò de la llum.
Però jo sóc al marge, ben a la vora
de llunes i de pins escolte l'aire
deguste les olors com un ocell
que en augusta volada regressa al niu.
Calleu, calleu
feu vostre el meu silenci
pareu l'orella
en terra de carrasques, al fil del vespre
ordeixen la tonada oreig i grills
i somnis...

Oh nit amada, recer dels meus temors
dels meus amors reflex
has preservat l'argent en hores altes
tan clar estava que avui, a peu de plata
han cantat per a mi els arbres d'aigua
encara tinc el pensament banyat
d'aquest grandiós concert.

                                     Dora 

Història d'una il·lusió: ESTIU (III)

Quantes vegades, quantes,
d'ençà que vam rebre l'estiu,
has vingut a veure'm...
Sabries comptar-les?
Entre realitat i ombra.
Un pentagrama creuat, 
una successió de sons,
un saltironar de cant,
un Bird of paradise que s'escolta,
i la teva presència en aquest jardí tan nostre.

 

                                                           Marta

Història d'una il·lusió: ESTIU (II)

Jo que a Déu passava comptes per ser sord als meus precs,

que cercava en les muntanyes un avenc per recer,

i sentia l’udol de mil llops afamats dins les nits insomnes,

vaig descobrir un món inèdit, ignot, paral·lel, en el cor d’un estiu,

dins l’esclat de la tarda, 
en un llibre de versos que em caigué a les mans...

Va ser com un viatge iniciàtic a través de l’espai,

en un temps inconcret, delimitat per factors imprevistos;

mai l’ànima havia exultat amb tanta gaubança

ni tenia saviesa tan plena dels mots ser feliç...

El cel suprem, la música dels astres, la joia en la paraula,

i aquell vent dins la vall, escabellant els arbres

i que tot s’ho emportava: tristeses, dolors,

solituds, malfiances, desficis d’amor...

Va ser un espai en el temps que no va mesurar cap rellotge.

Cada jorn, cada instant,

sentia la força d’un esperit suprem

formant part del meu jo, idèntic, igual, posseint-me.

Vaig veure escoltats els meus precs més atàvics

demanant una mà, pidolant una almoina d’afecte

als déus de les valls... Només ells i l’atzar ho saben,

de qui estic parlant... I potser també un arbre i la tarda,

la pluja serena, un camí i un poble.

Potser Friedrich o Nietzsche en coneixen el clam...

Sons de vespre, roig de vespre, cant...

Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...

I estimar-se en una profunda bonior de silenci

només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...

Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.

Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...

Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna

que no ha sabut retornar al cel,

i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...
 

                                                                     Montse                        

Història d'una il·lusió: ESTIU (I)

Que lluent el verd
de gotes guarnit,
de pluja o rosada
al mig de l'estiu.

Les fulles d'acant
mandregen al sol.
L'estiu els fa caure
tiges i colors.

Travessa el dragó
ran de la paret.
Riuen les hortènsies
amb tons diferents.

Tu, jo i l'estiu,
(és un temps que ens tempta).
Tastarem les hores
perfumats de menta.

                          Carme

La veu narradora

Al dormitori hi havia tres garrofes per terra. Malgrat que havia fet ventada tot el dia Alba mantenia oberta la finestra, volia l’habitació ben orejada, que això espanta malalties. Potser el vent les ha transportades fins ací, va pensar. Les va arreplegar i les deixà en un fruiter de vidre gruixut que tenia a la cuina. Era de la seua àvia però li semblava bonic –o potser li ho semblava justament per això – i se’l va demanar. La casa, també. Després del traspàs de l’àvia la seua mare va heretar la casa. Tanmateix, feia massa anys que vivia a ciutat i malgrat que no estava molt lluny, ella era allà, ben situada, en un apartament cèntric, i s’hi sentia còmoda. M’agradaria instal·lar-me a la casa de la iaia. La mare va accedir. A l’Alba sempre li havia agradat el poble, no era massa petit, estava ubicat voramar i s’hi respirava una certa tranquil·litat, sobretot a la zona on l’àvia vivia. La recordava a les nits de l’estiu, amb la cadira a la porta, prenent la fresca i xarrant amb el veïnat, que també treia les cadires de la conversa fora, a capturar una mica d’aire fresc.

La casa, encara que no resultava excessivament gran, era una construcció tradicional de la contrada, amb una cuina, que incorporava un pati,  i un hort, on convivien uns quants arbres –dos  llimeres, un garrofer i una figuera– amb testos de geranis, i on s’abocaven les finestres dels dormitoris posteriors. Li agradava. S’hi sentia bé. Abans, quan encara treballava, es desplaçava cada dia amb cotxe fins a ciutat. Però feia un parell d’anys que s’havia jubilat. Havia tingut la sort de poder-ho fer anticipadament. I ara, gaudia de la casa, del poble, dels passejos sola i amb el marit, i, sobretot, d’haver-se oblidat del temps, de no tenir pressa. Valorava la calma de la seua vida.

De bon matí havia anat a fer taitxí. En formava part d’un grup. Eren nou o deu persones que, gairebé a sortida de sol, s’aplegaven a la platja i practicaven aquesta activitat amb un professor que els la dirigia. Per a Alba, era un gaudi. Ja havien aprés la forma de deu i ara estaven practicant la de vint-i-quatre. Pareixien aprenents d’àngel movent els braços, o les ales. A ella, el moviment que més li agradava era el de “la grua blanca estén les seues ales”. Li recordava la dansa de les grues quan volen aparellar-se.  Ho havia vist en un documental i li havia semblat d’una bellesa extraordinària. Veritablement, és un moviment elegant i bell. Me n’adone que com a conseqüència de l’observació necessària que duc a terme, el taitxí ha acabat seduint-me. Si pogués, en practicaria jo també, però les veus no tenim cos, només podem contar històries. Tanmateix, he de confessar que, de vegades, en temps de descans, he resseguit la forma de deu moviments amb el pensament, i he constatat que la tinc apresa. Ara ho faig també amb la de vint-i-quatre, i li done la raó a la protagonista d’aquest relat, “la grua blanca estén les seues ales” és un moviment d’una bellesa indescriptible. Gairebé al final de la classe, el professor va iniciar uns exercicis per treballar amb l’energia i la respiració, deia. Sempre que ho diu pense si l’energia és allà, tot esperant que ells la moguen amb els braços, però això no té importància per a la història que estic contant. El cas és que aquests exercicis van acabar amb una abraçada a un arbre imaginari. Hi eren tots, amb un posat extàtic, immòbils, com si s’haguessen convertit en estàtues, amb les cames lleument flexionades i els braços formant un cercle, talment com si estiguessen abraçant el tronc d’un arbre. I es veu que això els relaxa molt, perquè darrerament sempre ho fan. Alba en surt revitalitzada, i en arribar a casa, pensa que això de la virtualitat no li acaba de fer el pes. Així, doncs, va a l’hort i s’abraça a la garrofera, que és la que té el tronc més gruixut i s’adapta millor als seus braços. De vesprada, sempre té algun llibre entre mans –quan  comença la sessió de lectura jo m’agafe un descans, no vull que les històries que ella llig em creen interferències en la que jo he de contar. Després, fa cap al dormitori, tanca la finestra i entra al bany. Abans es banyava plàcidament. Tanmateix, d’un temps ençà ha canviat el bany per la dutxa, per consciència ecològica, diu. És la rutina habitual de la vesprada abans de sopar. Fa dies que en entrar al dormitori troba alguna garrofa al terra. Amb vent o sense. Veig que les arreplega totes i diu al marit que potser les moldrà i amb aquesta farina farà un bescuit. De fet, ara mateix l’he deixada asseguda davant l’ordinador. M’he arrimat i he vist que cercava la recepta. Mira, ja l’ha trobada:

1. Calfeu el forn a 180º
2. Separeu les clares dels ous dels rovells
3. Bateu els rovells amb sucre, beguda d’avena, oli, garrofa i herba-sana picada
4. Barregeu la farina amb la llevadura i el clau triturat, i afegiu-ho al que ja estava batut
5. Bateu, amb un mica de sal i suc de llima, les clares a punt de neu i afegiu-les a la massa del bescuit
6. Vesseu la massa en un mlotlle protegit amb paper vegetal i distribuïu per damunt sèsam torrat i ametlles crues laminades
7. Introduïu-ho al forn durant 30 minuts

************

 

Mai no m’havien abraçat així. Tants anys que visc en aquest hort i crec que mai no m’havien abraçat. I ja havia perdut l’esperança. Però no. Tot no està perdut encara. La figuera em diu que estic tronat però és perquè està gelosa, això és el que li passa. Sense motius, perquè jo no li he fet cas mai, mai no li he donat cap esperança. Em sembla massa baixeta. I grassona. I amb aquests pàmpols... no, no m’agrada gens. En canvi Ella és alta, estilitzada, ni massa prima ni massa grossa. I té uns braços... Crec que s’ha enamorat de mi. Sempre ve i m’abraça, unes abraçades que, valga’m déu, quines abraçades tan llargues i tan sentides. Tant que jo, que no m’havia enamorat mai..., ara només pense en ella, i faig tots els esforços per allargar les branques fins al seu dormitori. M’agradaria acariciar-la però encara no m’arriben, no les tinc prou llargues. Ara bé, si m’enteste a estirar-les i estirar-les, ho aconseguiré. De moment, li deixe caure algun present, les garrofes més madures, més dolces que la xocolata, són per a ella. I es veu que li agraden perquè l’endemà, ve i em torna a abraçar. Ja, ja està la figuera dient-me que baixe dels núvols, però jo, ni cas, jo a la meua, què sap ella?

Sortir de la foscor

Alça't al dia
penjolls d'heura repunten
la balconada.
L'habitació t'aboca
a un camí d'esperança.



Carme diu:

M'alço al dia.
La balconada em canta
murmuris d'heures.
Els peus, des de la cambra,
petgen clarors a l'aire


Xavier diu:

Quan neix el dia
s'estén per la barana
i no mandreja.
Cap el carrer una planta
frega el cap dels veïns.

D'una proposta antiga

Bullirà el mar com la cassola en forn

mudant color e l'estat natural

Ausiàs March

Bullirà el mar com el vi en el porró
cercant el pas que l'atanse als teus llavis
m'insufla força dins la presó del vidre
un vent ardent, que en onades d'amor
cap al teu port portarà el meu veler.

Història d'una il·lusió: PRIMAVERA (IV)

tetauen iohossit, tetauen iohossit
em repeties amb veu de sorra i mel com un ressò
ulls bonics, ulls bonics com dues llunes verdes
no sé com s'escrivia, no sé tan sols si s'escrivia
però aquelles paraules
m'engalanaven tota de garlandes de llum
talment l'estel més dolç al bell mig de la nit, la teua veu daurada
em traspassava sense parets ni portes ni finestres al cel
només la lluna i tu
la lluna i jo i la lluna
la teua veu d'estel, la teua veu de mel
tetauen iohossit
cadència càlida que em besava l'oïda
vels de la nit
llit de paraules on dormia el desert de matinada.

                                                                Dora (Novesflors)

Històriad'una il·lusió: PRIMAVERA (III)

Lluents els ulls i la mirada lluny, com si ens fos eterna la nostra mà estesa.
Albades i capvespres ens ensenyaven sols hipnotitzants;
les nostres emocions, engalanades, desertaven del món usual, així ho pensàvem,
i lliuraven combat.
Intacte està el missatge, avui que, lluents els ulls i la mirada lluny,
com si ens fos eterna la nostra mà estesa,
m'ajec a la sorra roja de la teva absència i, com un mantra,
repeteixo:
tetauen iohossit.
                                                                          
                                                                             Marta Sempere (Fanal Blau)

Feliços 10 anys, col·lecció de moments

Flor de muntanya
des de la mar t'envie
lliris de mots.

A Carme, col·leccionista, flor de muntanya, amiga.

Història d'una il·lusió:PRIMAVERA (II)

Vam obrir el flascó dels versos i ens en vam beure el perfum.
Un perfum canviant, com canviants eren els capvespres.
Tu enfilaves un vers,  i jo et seguia, trenant els mots
i silenciosament deixàvem petjades fondes en la nostra nit.
Encara romanen els teus mots, en els meus dits.
Com deixants que ens obrien camins, també, d'albades.
Lluents els ulls i la mirada lluny, com si ens fos eterna la nostra mà estesa.

                                                                              Carme Rosanas

Història d'una il·lusió: PRIMAVERA (I)

I com un goig, m’abelleix el record de la teva aroma,

de tarongina fresca, dels passeigs per l’Horta

tot recitant Estellés, amb les mans entrellaçades

i les galtes enrogides, en les vesprades d’abril...

I tot d’una, torno a ser la jove amiga

que estimava aquell paisatge i t’estimava a tu,

i que escrivia poemes amb delicades flors blanques

mot a mot, als teus cabells... Fins que a glops de passió

vam obrir el flascó dels versos i ens en vam beure el perfum.

                                                                          Montse Galionar

A trenc d'alba

 Fugaces,
decreixen hores;
l'enramada es desperta,
ensafranada d'Eos,
al cel entronitzada.
Baten ales els cignes;
dibuixen un mantell,
al rosaci orbe,
el desentumeixen.
El somni es resisteix
a tancar lluna a l'ocàs
quan declina, dolguda,
pel brillant sudari que l'abilla.
Crema el riure
que alegra negrors.
Aletegen dits
en l'aire indolent
perfumat de libèl·lules
en què oscil·la
la isotopia nacrada que el conté.

                  Isabel del Pilar Valero
Eos, deessa de l'alba                                              
(Evelyn de Morgan)

23 d'abril

La paraula escrita, la paraula llegida posen música al fascinant ball de la vida.

Bevent els versos

Tasta'm els versos com tastes un bon vi
després trastoca'ls, fes-los ben teus, a mida
del teu fet fràgil, escriu-los olorant-los,
paladejant-los, com delícies de vida
i tot seguit ofrena'ls a altres ulls
altres mirades s'uniran al gran àpat
i altres sabors irrompran, i altres veus
ressonaran en oïdes profanes
sota les pedres, penjades a les branques
ací i allà, amb el tremp de les ones
sàvies paraules que en qualsevol racó
hauran donat sentit a l'existència.

Primavera interior

Imatge: Ivan Goryushkin-Sorokopudov

Cada any, quan sent la primavera que s'acosta

em recull tota jo, a la manera del caragol

mes no penseu que m'adorm, ni que descanse, no

més aviat faig camí, per aquelles senderes

florides i espinoses que camine sense ulls

per mor i per designi de les paraules

només per les paraules, que són la clau del món

fins que un esclat de versos enceta un nou camí.

Manos

 75 anys que ens falta el poeta

Dos especies de manos se enfrentan en la vida,
brotan del corazón, irrumpen por los brazos,
saltan, y desembocan sobre la luz herida
a golpes, a zarpazos.
La mano es la herramienta del alma, su mensaje,
y el cuerpo tiene en ella su rama combatiente.
Alzad, moved las manos en un gran oleaje,
hombres de mi simiente.

Miguel Hernández

Dia mundial de la poesia

 La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

 Antònia Vicens

Vestida de pensaments

Nana Monda

Engalanada
de pensaments vestida
i esplendorosa
com una flor que vessa
la vida t'ha fet seua.

(dialogant amb Carme)

Cançó de fer camí

Vols venir a la meva barca?
—Hi ha violetes, a desdir!
Anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
—i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
—i serem quatre, serem cinc!—
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem la nostra nit.

Maria Mercè Marçal

Desfent encanteris amb la Carme

 Imatge: Ori Gersht

Arran de març
vam desfer l'encanteri de la pena,
miràrem la clepsidra
com gotejava un temps quasi infinit
ens va semblar,
talment la joia del ball dels ametllers
alliberant els pètals gloria endins
d'aquella primavera victoriosa,
i a poc a poc, després, vingué l'estiu
i un autumne privat que ens acollia
en un llit de paraules i silencis.
Cara a cara, ulls a ulls
vam desfer la presó de la tristesa,
i l'ombra de l'hivern
ens va arribar serena.

Música per als versos, versos per a la música

Enguany fa cent anys que va nàixer el poeta alcoià Joan Valls Jordà. Alcoi, la seua ciutat, li ha retut homenatge celebrant un acte amb el títol "Música per als versos, versos per a la música", on s'entrecreuaven poemes de l'autor, recitats per dos rapsodes, amb peces musicals escrites per tres compositors (alcoians també) que foren amics del poeta i que van ser interpretades per una de les bandes de música de la ciutat (n'hi ha tres) i pels cantors de la Coral Polifònica Alcoiana.

Ací en teniu un poema :

A fosques divagaves en la nit consirosa,
copsant en la tenebra del son verges vivències
que esclataven al buit de l’existència eixorca.
De la terra nadiua vas deprendre l’oratge
i assolellades fúries t’encrespaven la sang
amb remor de pregària. ¿A qui t’encomanaves?
¿Limitaves amb Déu o amb el confús proïsme?
La idea de la fe era un núvol espés
que envoltava el delit d’una blancor puríssima.
I pressenties l’alba com una lucidesa
que retorna a l’inici de les clares senderes.
I tot el que es diu vida es resumia en tu
com un llamp enfeblit, com una al·legoria
del foc que ens acompanya amb l’última enyorança,
amb l’última esplendor sagrada dels orígens.
Al capdavall només impera un vast silenci,
un foc follet que pauta la general tenebra.

Joan Valls 

I ací, un resum del que va ser l'acte.