Pocs dies recorde com aquell. Darrer dia de vacances. El barret se'm va envolar i no el vaig voler recollir, penyora d'amor que deixava al bell mig de la platja davant els ulls de la mar. L'endemà vaig marxar amb el cor dividit. Si Oriol, el meu marit, em va trobar absent no em va dir res, ni aquell dia ni cap altre, i els nens, a més, reclamaven insistentment la meua atenció. Han passat dotze estius des d'aquelles vacances.
Ara, que hi som de passada, he volgut passejar fins a la platja. Oriol m'ha acompanyat. El barret ja no hi era, és clar. De camí, però, he pogut constatar que la teua casa encara serva la llum daurada d'aquella tarda d'or.
(Tot seguint el suggeriment d'Antaviana)
