BONES FESTES

Que el vostre estel us mostre el camí. 

BONES FESTES

Avidesa

Vora la nit
glotes llengües de núvols
tasten la lluna.





Carme diu:

Només tastar-la,
golafres, imaginen
àpats de llum.


Glòria diu:

Vora la lluna
teranyines de núvols
paren la xarxa

Banyant la ment

Deixa'm, tenebra.
Tinc la mar d'aliada
per submergir-me. 
L'horitzó arrastra l'aigua
fins als ulls consirosos.

Haiku del caragol

Solca la roca
quan les gotes de pluja
el sol desperten.

(Diàleg dels caragols)

La soledat és blanca

Mollenca i blanca
la soledat és blanca
gelada i blanca
i tanmateix, en aquest terra d'àngels de llet i de pena
d'ombres d'arrels profundes, resignació i renúncia
la vida ha anat colgant llavors de verd ignot.
Una xarxa de branques i de fulles s'ha desvetllat,
i ha emergit del no res, de la cruel negació i de l'oblit
un arbre de dolor i d'esperança.

(Per a la proposta d'Antaviana)

La fosca restà perplexa

He sabut que la mar dels teus iris
dansava amunt i avall l'altre vespre de sang blava i blau sanglot
i tanmateix no es veia ostentació en el moviment.
De sobte -em van dir- aparegué la lluna, desmesurada, ingent
com l'esguard grat de llum i d'argent de la nit.
I no em vaig estranyar, encara recordava l'aroma de la fosca
i la fosca perplexa, de blau il·luminada
tan bella, tan sublim fou la nit dels teus ulls.

Bon viatge, Leonard

La seua veu profunda ens transportava des de la seua fondària més pregona fins a les nostres fondàries, les pròpies, cadascú la seua, en un viatge interior poètic que ara, que ens ha deixat, tornem a fer, immersos en la seua música i les seues paraules.

Ací, una cançó del seu darrer disc. Bon viatge, Cohen, fins sempre.

De quan l'amor era roig

 Dima Dmitriev

Era feble-déumeu-que si n’era! I el desamor m’arribava una vegada i una altra sense compassió. I una vegada i una altra em trencava a bocins, i dia a dia anava arreplegant els vidres de la desfeta. Potser, el moment de la naixença m’hauria d’haver estampat el cartell de FRÀGIL. Però no, em va llançar al món com qui no vol, com si res, com si tot fos blau. Fou així com vaig desaprendre a estimar perquè el blau m’ignorava tot i els meus esforços per travessar-lo. Únicament en una ocasió em va tenyir el vestit, només el vestit, i jo, confiada i incauta, vaig creure que aquell atzur s’escolaria pels ulls, i pel nas, per les oïdes i pels porus de la pell fins esdevenir una dona blava, gairebé picassiana. Quan vaig sentir de nou el dringar dels vidres caient a terra, els vaig mirar, amb l’esperança que, almenys, fossen blaus. Llavors, els hauria guardat com a prova, com a penyora d’amor. Però la seua transparència era punyent sota la llum del sol. I si, per ventura, m’havia aferrat a un color que no m’esqueia? I si tornava enrere, quan encara no havia desaprés a estimar? Així, vaig iniciar la deconstrucció. Amb tota la concentració de la força desesperada que m’habitava, em vaig pensar petita. Portava un vestidet blau i em gronxava lentament sota un arbre magnífic, un arbre immens i protector que m’acollia amb calidesa de foc. Hi vaig romandre segons, minuts, dies?, no ho sé, crec que el temps no existia. Però de les seues branques plovien, molt suaument, moments infinits d’estima i de tendresa, i la pluja era roja i vellutada, i em traspassava tota. D’aquell viatge interior sublim i quasimístic, en vaig sortir impregnada d’un vermelló reconfortant que encara porte dins. Potser així, si em punxe serà amb roses. Potser així, el vidre carmesí tamisarà la llum del sol.

Teules de flors

Imatge: Carletrix

Per a ma casa
teules de flors demane
recer dels versos.
Corona de baladre
ungeix la terra fèrtil.

(Diàlegs poètics amb Carme)

Caiguda... i què?

Quan la família rica va ser fora de la casa alta les formigues de la ciutat van començar a pul·lular enfilant-se per les parets, les formigues i els llangardaixos i les serps, i la natura salvatge de la ciutat va envair els espais habitables, les plantes enfiladisses es van enroscar al voltant dels llits amb dosser, i va créixer herba punxosa a través de les inestimables catifes de seda de Bukharà. Les formigues corrien pertot arreu fent-se seu el lloc, i de mica en mica l'estructura d'aquell lloc es va anar desgastant pel moviment per la possessió per la mera presència de les formigues, un milió de formigues, més d'un milió, l'arrogància dels salamons s'estellava i es trencava sota el seu pes col·lectiu, fragments esmicolats d'arrogància es desplomaven sobre els terres d'orgull dels quals s'havia enterbolit i embrutat, el teixit d'orgull amb què estaven fets els tapissos i les catifes s'havia erosionat amb els milions de peus diminuts que avançaven, avançaven, ocupaven, ocupaven i simplement estaven presents, existien, arruÏnaven tot el sentit d'orgull d'aquell edifici que ja no podia negar la seve existència, que s'engrunava sota el fet de la seva existència, del seu milió de peus diminuts, del seu formigueig. L'altivesa de les parets va cedir, es va desprendre com guix vulgar, i va revelar la feblesa de l'estructura de l'edifici; i els miralls d'amor propi es van esquerdar de banda a banda, i tot era ruïna, aquell edifici gloriós s'havia convertit en un forat de cuc, un insectari, un formigalàndia. I naturalment a la fi va caure, es va engrunar com pols, i el vent se'l va endur, finalment, però les formigues vivien, els llangardaixos i els mosquits i les serps, i la família rica també vivia, tothom vivia, tothom continuava igual, i ben aviat tothom va oblidar la casa, fins i tot l'home que l'havia construïda, i va ser com si no hagués existit mai, i no va canviar res, no havia canviat res, no podia canviar res, no canviaria mai res.

La mala sort

Però quan l'home ric i la seva família s'hi van instal·lar, van quedar empestats de mala sort. Es trencaven un peu per accident, queien a terra gerros preciosos, i sempre hi havia algú que estava malalt. Ningú dormia bé. El negoci de l'home ric no se'n ressentia perquè ell no treballava a casa, però la mala sort dels ocupants de la casa va portar la dona de l'home ric a trucar a una experta en els aspectes espirituals de les cases, i quan va saber que la casa havia estat permanentment sota un malefici de la mala fortuna, probablement fet per un geni amic de la gent formiga, va fer que l'home ric i tota la família i els seus mil i un lacais i els seus cent seixanta cotxes abandonessin la casa alta i es mudessin a una de les moltes residències més baixes que posseïen, cases construïdes amb materials ordinaris, i van viure feliços sempre més, fins i tot l'home ric, tot i que l'orgull ferit és la ferida de la qual costa més recuperar-se: una fractura en la dignitat i l'autoestima d'una persona és molt pitjor que un peu trencat, i triga molt més a curar-se.

(continuarà)

Una casa alta com una avinguda vertical

Hi havia una vegada al vell Bagdad, una casa molt alta, molt alta, una casa com una avinguda vertical que anava cap amunt fins a l'observatori de vidre des d'on l'amo, un home molt ric, molt ric, es mirava els diminuts formiguers humans efervescents de la ciutat que s'estenia allà baix, als seus peus. Era l'edifici més alt de la ciutat situat al turó més alt i no estava fet de maons ni d'acer ni de pedra, sinó de l'orgull més pur. El terra era de rajoles d'orgull extremament polit que no perdia mai el llustre, les parets eren de l'altivesa més noble, i els salamons regalimaven d'arrogància de cristall. Pertot arreu hi havia magnífics miralls daurats que no reflectien l'amo en argent ni en mercuri, sinó en el més adulador dels materials reflectants: l'amor propi. Tan gran era l'orgull de l'amo per aquesta nova llar, que infectava misteriosament tots els que gaudien del privilegi d'anar-lo a visitar, de manera que ningú podia dir res contra la idea de construir un edifici tan alt en una ciutat tan baixa.

(continuarà)

...o mil i una nits...

Quan vaig començar a llegir-lo, aquest llibre, vaig pensar uf!, màgia, això no m'ho esperava, crec que no m'interessarà. Però ara que ja l'he acabat, no puc fer més que valorar-lo.

Hi trobareu, no solament màgia sinó una diversitat d'ingredients, com ara referències a la filosofia (i reflexions filosòfiques), a la ciència, a l'art, sobretot al surrealisme -escenes de la pel·lícula Un chien andalou, per exemple, quadres de Magritte..., etc.- i, en fi, referències culturals en general.

El llibre és una al·legoria del món actual, que esdevé una lúcida crítica social a la manera d'actuar injusta, perversa, violenta de la humanitat, on l'autor inclou situacions, fets, esdeveniments de tothom coneguts, per bé que en presentar-los dins un univers novel·lat on la màgia juga un paper essencial, ens crea un distanciament que ens permet observar-los des de fora, objectivar-los, prendre'n consciència per poder copsar, sense embulls, el despropòsit que la humanitat està portant a terme.

La màgia és un espai-temps amb una funció narrativa dinàmica, diria que gairebé és possible considerar-la un actant, que influeix, evoluciona, i té una complexitat pròpia d'un personatge (personatge-marc) redó.
A més, hi trobem diverses històries, a la manera de rondalles, dins la història central de la novel·la. Us en contaré una, d'aquestes històries, distribuïda en tres entrades, per no fer-ho massa llarg de llegir (i sense imatges perquè, malauradament, no sé pintar com l'amiga Carme).

No us avance res més, només us he deixat unes pinzellades de la novel·la, per si us abelleix llegir-la. Ja em direu.

De vacances

Pocs dies recorde com aquell. Darrer dia de vacances. El barret se'm va envolar i no el vaig voler recollir, penyora d'amor que deixava al bell mig de la platja davant els ulls de la mar. L'endemà vaig marxar amb el cor dividit. Si Oriol, el meu marit, em va trobar absent no em va dir res, ni aquell dia ni cap altre, i els nens, a més, reclamaven insistentment la meua atenció. Han passat dotze estius des d'aquelles vacances. 

Ara, que hi som de passada, he volgut passejar fins a la platja. Oriol m'ha acompanyat. El barret ja no hi era, és clar. De camí, però, he pogut constatar que la teua casa encara serva la llum daurada d'aquella tarda d'or.

(Tot seguint el suggeriment d'Antaviana)

És urgent, l'amor

É urgente o amor

É urgente um barco no mar

É urgente destruir certas palavras,

ódio, solidão e crueldade,

alguns lamentos, muitas espadas.

É urgente inventar alegria,

multiplicar os beijos, as searas,

é urgente descobrir rosas e rios

e manhãs claras.

Cai o silêncio nos ombros e a luz

impura, até doer.

É urgente o amor, é urgente

permanecer.

Eugénio de Andrade

Cards

 Imatge: michilauke

Vora l'absència
la solitud amarga
fins les flors punxen.

(Dialogant amb Carme)

Estellés, poeta nostre

Homenatge a Vicent Andrés Estellés

Com la garsa

Dansem, el sol ens mira
iniciem belles trobes sobre l'aigua i la vida
encomanem la dansa a les paraules 
als peus, al cos
no és invencible el temps de cada instant?
Si hem sembrat la bellesa collirem la passió
dels déus, alcem la copa amunt i ben amunt
la malvasia serà la nostra música
som embriacs del ritme, que ens capture aquest ball
no us adoneu?
ningú pot vèncer mai la poesia. 

QUE PASSEU UNES BONES VACANCES D'ESTIU

Tanka mediterrània

 Fotografia: Òscar Marín

Els braços càlids
de la Mediterrània
ens acolliren.
Ulls de la nit immersos
en una aigua de lluna.

 

En record de "Veles e vents"

Ivan Aivazovsky

Quanta gent en podrà sortir indemne? Quants hi hauran perit, en aquesta singladura? Homes, dones de tota mena, de tota terra, i ètnia, i condició.
La mar verda i daurada us va atraure, amb palmària audàcia, en una seducció indefugible. Vàreu construir vaixells per solcar aigües d'or i de maragda. No sabíeu llavors, que la mar d'amor és alta i brava, que el cel enrogit preconitzava vents irats, que el sol es pondria i arribaria la nit, la fosca. En tempesta amorosa la fúria de les onades és implacable. Ara el cor us bull, us agarreu amb afany a les fustes que queden d'una embarcació que es creia imperible. I brandeu una torxa, desesperadament, per si algú, en avistar-vos, us pot socórrer, per si us vol servir d'ajut i salvació. I jo us dic la força és vostra, i la voluntat, i l'esperança, que és una platja assolellada on la pluja és aigua per beure. Ja heu perdut les veles. No abandoneu, però. No us deixeu vèncer. Els vents que provoquen onades iracundes també poden concitar corrents favorables. Pregueu, doncs, als vents, que us empenyen envers els vostres anhels, que us ajuden a donar compliment als vostres desitjos, que faciliten el vostre retorn a la calma. Pregueu-los, humilment, que us siguen propicis, i que amb el vostre coratge i el seu vigor pugueu arribar a  bon port.

(Participació en aquest suggeriment de Relats conjunts)

La gris monotonia de l'existència

El dia gris li reflectia a la cara

un somriure pintat d’un fúcsia intens.

Al bell mig, aquell esclat de color gairebé insultant

mentre ignorava la seva presència

-avui pots morir, contempla la vida

donant forma als sentiments entre paraules.

El va mirar un instant, aquell esclat

li molestava la gris monotonia de l’existència.

(Participació en la blackout poetry de sa lluna)

Des de l'autobús el Sr. X guaitava aquell dia gris que se li reflectia a la cara. Un somriure pintat d'un fúcsia intens destacava al bell mig d'una enorme pancarta penjada entre dos arbres del parc. Aquell esclat de color li va semblar força absurd, gairebé insultant.

Quan va baixar a la següent parada, un gos menut i grassonet el va seguir insistentment tot remenant la cua. Ell se'l va mirar de reüll sense bellugar pràcticament el cap; l'animaló duia un vestit negre de punt amb un interrogant blanc que li queia just al centre de l'espatlla.

Li va resultar ridícul i empipador; era com aquells emprenyadors que trucaven al timbre per vendre assegurances de vida o enciclopèdies quan estava tranquil·lament assegut a la butaca.

Mentre ignorava la seva irritant presència, es va creuar amb un músic ambulant que cantava acompanyat d'una guitarra "avui pots morir, contempla la vida". Ficava una passió desfermada en la interpretació d'aquella cançó, donant forma als sentiments emmagatzemats entre les paraules. No semblava reivindicar res, ni havia cap moneda al terra...

El Sr. X, incomodat per aquell improvisat personatge, només el va mirar un instant, desaprovant aquell esclat de bogeria sobtada. Li molestava qualsevol cosa que pertorbés la gris monotonia de l'existència.

Seguia metòdicament sense alteracions la rutina d'una ruta prefixada; no llegia ni veia missatges enlloc i així era com havia decidit viure...

Hi ha qui pot pensar que ja feia temps que era mort, però en tot cas, aquesta apreciació no deixa de ser abstracta i molt subjectiva.

Tanka del muricec

Un muricec
despenjat de la nit
el vel corria.
Enamorat del mar
d'atzur tintava l'alba.

(Tanka que dialoga amb aquest haiku)

muricec, muriac,

ratpenat voliac

tots enamorats

Elfreelang



Ulls de nit, zel de mar;
un muricec contempla
tots els teus blaus.
Després de l'alba,
torna al seu cau.

Galionar 



El muricec
perdut en la negror
va cel amunt.
Busca la llum del sol
la nit li fa basarda.

M. Roser



Rata pinyada
De dia desvetllada
Busques el mar
Sense tornar al teu cau
L'albada et porta al blau.

Carme Rosanas



 Muricec, vol
de la nit fins a l'alba
perdut pel cel
Ja l'atzur de la mar
mulla de blau tes ales.  

Glòria Bosch

L'instant ataronjat

Encisada pel cel. Els crepuscles tintats m'arravaten l'esment, em xuclen l'ànima, i jo ja no sóc jo, sóc un jo encativat i pres pel daurat lluminós que seu sobre algun núvol passatger -esplèndida somada en la nuesa del cel. I el que abans era blau ara esdevé lleument ataronjat, dos ocells de ploma ataronjada que volen rabents. Fugen de la nit sense saber-ho. El jovent no ho sap, això, però el pare sí, el pare, esguard resignat, solta filagarsa i solta tristesa, i els deixa anar, voleu, voleu ràpids, jo pararé la nit ni que siga un instant, el temps apressa. El temps invencible. Vist i no vist s'esborra aquella llum tenyida, jo també ho sé això i faig valer l'instant, aquesta brevetat inevitable que desemboca en una claror vaga, descolorida, minsa, decadent. L'instant. Gaudesc l'instant com si m'anés la vida, no vull malversar-lo. Em bec l'instant. Sabeu? Si un dia la perd, l'ànima vull dir, cerqueu-la en el crepuscle.

(A propòsit del suggeriment de Relats conjunts)

Cuscanelles

-De què et rius, amb aquesta bocota que obris?

-Recordava. I com vols que em riga, amb la boca tancada?

-Em fas por.

-Per si et pegue un mos?

-Ja, ja estàs amb la teua sornegueria.

-Tu, com rius?, si és que rius alguna volta...

-Jo somric.

-Ja, per això tens tantes arrugues al costat dels cordons, de forçar la pell.

-Bé, però no òbric la boca. És perillós.

-Perillós?

-Se't pot colar algú.

-Què dius? No t'entenc.

-Hi ha peus... que no podem veure, peus d'algun angelot que vulga caminar es poden colar dins si obris molt la boca.

-Estàs tronada.

-No, és cert. Ho he somniat, i totes les coses que somie són certes.

-Has somniat angelots a la recerca de sabates rialleres?

-Sí, he somniat angelots. I he vist com entren. I una vegada dins, caminen i caminen i caminen sense parar, i això em fa por, ja estic massa cansada, no vull morir atrotinada en qualsevol sender, vull servir Josep, només Josep, i finir a casa. Ell ens neteja, ens posa crema per hidratar-nos la pell i és molt considerat, fa dies que ens deixa descansar.

-Sí, ens deixa descansar perquè ja no ens fa servir. Ara en té unes de noves. Les he vistes davall del llit mentre dormies. Són negres i estan ben llustroses, com nosaltres quan ell se'n va encapritxar i ens va portar a casa, recordes? No ens deixava ni a sol ni a ombra.

-Sí, hem fet molt camí juntes i amb ell.

-Un trio amorós, no?

-No desvaries tu ara.

-Que et sap greu?

-Dius despropòsits.

-Vinga, no dissimules, que amb l'excusa dels angelots has estat somniant amb la meua boca.

-Calla, grollera.

-Saps què he pensat? Et faré cuscanelles amb el meu cordó, suavet, suavet, ara que Josep està embadocat amb les noves companyes de passeig.

-Ai, ai, estigues quieta, atrevida...

(Escrit per a la proposta d'Antaviana)

El tacte de les paraules

Em vaig detenir en aquella pàgina temps i més temps i més encara, aliena a l'hivern que s'aproximava, perquè vaig notar, dic poc, vaig sentir que les lletres m'abraçaven. Pàgina 238. De la tardor estant, quan una ventada immisericorde em va arrencar de l'arbre i em va transportar fins aquell llibre -que no sé per quin motiu algú havia abandonat, o havia deixat oblidat vora el tronc del que havia estat casa meua des de la primavera-  sense poder fugir de la curiositat que m'era inherent en vaig iniciar la lectura. Havia llegit les 237 pàgines anteriors amb golafreria, gairebé amb avidesa perquè un fet et portava a un altre i una sorpresa hàbilment inserida t'apegava al llibre sense pietat, desitjaves saber més, dic poc, saber-ho tot de la història, arrencar a córrer per totes les pàgines, una rere l'altra, sense atura, cap a la coneixença absoluta, cap al capítol final i el consegüent desenllaç.  Tanmateix, l'autor de la novel·la no havia previst (o potser sí?) que aquella pàgina, humil, discreta, estàtica, la 238, que no avançava, que no contava fets, aquella que només et suggeria olors i resplendors, colors i clarobscurs, remors i grans tronades, em capturara tota. Des de llavors ençà he viscut moltes tardors, i molts hiverns i estius, i moltes primaveres renovada en diversos arbres i he descobert , amb gran admiració, que només em pertorba el tacte de les paraules.

(Aquesta és la meua aportació per a la proposta d'Antaviana) 

Dedicat al blog, fa temps abandonat, El tacte de les paraules

Vestida de nit

Vestida de nit
turmente el poema
indague paraules
vestida de nit
i amb brisa marina
o amb lluna escarlata
s'encenen miracles

Poema per a Olga en el seu 80è aniversari

Com la papalloneta
que cerca alimentar-se de bellesa
sobrevole els teus escrits
vull extraure'n l'encís de la mirada
el teu esguard al món
la poètica sublim de les roses
que, hivern o primavera, sempre broten
les giravolte en silenci per no espatllar-les
amb delectança, aspire cadascun dels seus pètals
i a l'oïda, com un cant de la terra
perduren generoses les teues paraules

Il·lustració: Chris Buzelli

Carmina

 Ramon Casas

Ella, la Poesia, s’havia vestit de dol. D’ençà d’aquell discurs tendenciós del novel·lista més reputat ací i  enllà de la mar, “La mort de la poesia”, ningú no  havia gosat escriure’n. Tampoc no en llegia ningú, valga’m-déu quina dissort. Carmina, la darrera lectora, la que sempre li havia estat fidel, ara patia alzhèimer.

Ella, la Poesia, s’havia transfigurat, s’havia fet present en les primaveres, en els amors, en els desenganys i les solituds, en la bellesa, en el ritme de les paraules... Tot en va. Estava decebuda i cansada. Feia esforços per no desaparèixer llegint una vegada i una altra aquell llibret de poemes que en ple Romanticisme havia fet furor entre el jovent, i el llibret se’n ressentia, estava rebregat, desgastat, i Ella, cansada, molt cansada. Aquella nit va prendre una decisió transcendental. Tancava el llibret definitivament. No podia suportar tant de temps aquella lluita contínua i inútil per la supervivència, volia dormir, necessitava adormir el desconsol. Es deixà caure al divan i es deixondí. Dormia.

S’hauria de convocar un congrés. Aquest era l’acord a què hom havia arribat, però a quins especialistes havien de demanar la participació? Biòlegs? Filòsofs? Psicòlegs? Neuròlegs? Científics de tota mena? Perquè l’assumpte era greu. Una indiferència absoluta s’havia apoderat de les persones i de la Natura. Plovia sense que ningú pogués gaudir de l’olor magnífica de la pluja, ni de la malenconia que altre temps produïa. L’aire fresc de la brisa de la mar no refrescava. Havia passat abril i ara, ja a punt de finalitzar maig, no havien florit les plantes, ni una flor, ni una. Ningú no advertia cap indici de bellesa enlloc i des de feia molt de temps, massa temps, no hi havia cap símptoma ni senyal d’enamorament entre els proclius a estimar-se. Per contra, un dolor desaforat a causa dels desamors i altres patiments començà a envair-ho tot.

Aquell matí, un mes després del soterrar, la filla de Carmina remenava els papers que la seua mare tenia sobre l’escriptori. Amb ganes o sense havia de fer neteja. No va trobar res de particular fora dels temptejos –textos amb paraules ratllades, correccions, reescriptures– que, abans de la malaltia, acostumava a fer. Li agradava escriure. Tanmateix, entre els esborranys descobrí un full en blanc on la mare s’havia anotat una cita:

“La poesia potser no és gran cosa però la intempèrie és més dura sense els versos.”

Joan Margarit

La llegí en veu alta. S'escoltà. La tornà a llegir. Llavors, aquelles paraules, alhora senzilles i profundes, suraren en l’aire i la commogueren. Al roser de l’entrada una poncella esclatà.

(Aquesta és la meua participació en Relats conjunts)

Conviure

Feliç Sant Jordi

  

amant i amada

preneu roses dels versos
vestiu-vos d'ells
és al llindar dels dies
on es cull la paraula

Polir el robí

Il·lustració: Kim Minji

Des que la descobrí en aquell llibre meravellós esperava trobar-la. Cadascú té la seua rosa. Creia en llibres, i en roses. Era fe? Aquell roser, que era com tots i no ho era, m'oferí un anell amb robí vermell fosc sense polir. Em digué: Això ja és cosa teua.

(Joc de lletres de Sant Jordi)

Dona-poeta

NOVES FLORS PER LA PÀGINA D’UN ÀLBUM

De flors em coronaria
i les que arriben són noves.
Tinc una amiga que escriu
i m’envia roses grogues:
¿com les has endevinat,
papalloneta que voles?

El sol les toca amb els dits
i allà al fons, a l’horitzó,
veig un poema que brilla
i diu “bells versos d’olor”.

Si un àlbum ha de ser etern,
ho serà aquest: vint-i una
pàgines de bell record
amb imatges i poemes,
però per damunt de tot,
les amistats que em portaven
aquest refugi d’amor.

*
Olga Xirinacs
3-4-16

(Gràcies, Olga)

Pregona primavera

Marc Chagall

Les flors escampen
un alè d'alegria
incontestable.
Primavera profunda
amb matís de recança.

Xavier diu:

Neixen les roses
i la xarxa es perfuma
amb les flors noves.

Conversa amb Olga

Dia mundial de la poesia

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

                                                                        
                                                                            Olga Xirinacs

Poesia catalana a internet

 

 A la branca més alta
el teu nom s’ha envolat.
Quin niu al cor l’esguard
dels teus ulls sense gàbia!

                       Josep Porcar 

Et trobem a faltar

21 anys sense l'Ovidi

Ànima obscura

En una noche oscura
con ansias, en amores inflamada,
oh dichosa ventura!
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.

                             San Juan de la Cruz

era foc en la nit
nit obscura de l'ànima encorbada
d'amor assedegada i assedegat d'amor
no, no em deixes, no -em va dir
era l'ànima obscura
dues ànimes ben fosques dins la nit de la por
oh que negra la lluna!
vaig desatendre el clam i a la recambra
he anat molent records amb finestres obertes 
el vent, que s'emporta el polsim
cruelment passeja l'eco
encara em dol el crit vora el camí

Hivern de lluna

Només la lluna
gela la nit d'hivern
bruna mirada.




Galionar diu:

La nit preserva
l’aleteig de l’oblit.
Cuques de llum.


Carme Rosanas diu:

Bruna mirada
sobre la mar tan fosca
de lluna clara


Maria Roser diu:

Quatre nuvolets
petit bressol de lluna.
La mar blanqueja.


Glòria diu:

La lluna estén
fils de plata i oblit
damunt de l'aigua

Ni t'he tingut ni et tindré

                  

Lado Gudiashvili

Ni t'he tingut ni et tindré pas
mai, em penso. Quatre paraules, la companyia d'una estona,
com en el bar abans d'ahir, i no res més.
És una llàstima, no dic. Però nosaltres, els de l'Art,
a voltes, amb només la ment ben testa, i sols
un temps molt curt, és clar, sabem crear un plaer
que quasi fa l'efecte que és real.
Així, en el bar, ahir -també ajudant-hi
molt d'alcohol clement-,
vaig tenir una mitja hora d'amor irreprotxable.
I ho vas comprendre, em sembla,
i a posta et vas quedar una mica més.
Era molt necessari, això. Perquè,
malgrat la fantasia i el màgic aiguardent,
calia que veiés també els teus llavis,
calia que el teu cos fos a la vora.

Konstantinos Kavafis (traducció Joan Ferraté)

Flor de nevada

Flor de nevada
l'ametller t'ha confós
i avui ha florit.




Carme Rosanas diu:

Neu de gener.
Sap cobrir l'ametller.
Blanca i rosada.


Galionar diu:

Rebrots de vida
engalanant les branques.
Flors d'ametller.


Pere diu:

Ametller florit,
enmig de tant fred ...
murmuri d'abelles.


Glòria diu:

Flor d'ametller,
neu a la branca
florida al fred.


 Maria Roser diu:

Flors de petons
abelleixen l'arbreda.
Neu amb gust de mel.


Gemma diu:

Flors avisen,
a un clima desordenat,
que el temps mana.


Fanal blau diu:

Hivern florit.
Amb poqueta aigua,
plouen els pètals.

Carnestoltes

Carnaval

L'ocell miola
El gat esbiega
La cabra renilla
El cavall bramula
La vaca bela
El xai lladra
El gos gruny
El porc udola
El llop brama
El ruc bruela
El pollet rauca
La granota parrupa
El colom mugeix
El bou cloqueja
L'oca enraona
L'home escataina
La gallina refila...

Si la igualtat comporta identitat,
només som un de sol.

 Joan Brossa, Passat festes

I en pintura, també

Jerry LoFaro

"... s'ha passat hores assegut davant la tela en blanc pensant, aixecant-se, mirant-la de lluny, o de prop; observant-la en moments de llum diferent, sortint del taller, tornant-hi a entrar amb l'esperança folla que un àngel o un dimoni li hagi ofert el primer traç damunt la tela, constatant que no, que la tela continua intacta, i tortnant a rumiar, amb aquella angoixa que és exclusiva de l'acte creatiu i que suposa no saber per on tirar i que suposa el fet que, quan per fi et poses en maxa, no saps si vas pel bon camí o no. /.../ Aquesta gent es fa farts de mirar el món i el mira d'una manera diferent de com el mirem els mortals. I potser tenen tres, quatre o més teles encetades, amb traços, intencions, possibilitats, que després remiren, observen de prop i de lluny, descarten, tornen a rescatar i al final, amb moltes hores de feina, acaben considerant obra acabada."

Jaume Cabré

Des d'on tornar a estimar

Damunt la taula hi ha una llibreta.
Abans d'anar a dormir, mires l'última pàgina.
Retocat i difícil de llegir, mostra paraules
suprimides.
D'altres de noves en les marges.
Ratlles que creuen el paper
per traslladar un vers d'un lloc a un altre.
En revisar-lo una vegada més, t'atures en llegir:
Aquests poemes busquen des d'on tornar a estimar.
Vas fins a la finestra:
en el carrer no hi ha ningú.
I tornes a la taula,
on el poema continua.
És aquí, amb tu.

Joan Margarit, Des d'on tornar a estimar

Escriure i llegir poesia

Fins ara, la meva vida ha estat la poesia i continua sent-ho. Res no ha tingut poder sobre mi si se m'ha permès escriure-la. Circumstàncies que, sense la poesia, m'haurien debilitat, m'han enfortit. /.../

La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. Per això penso que, abans de fer-ho d'una manera erudita, s'ha de llegir de veritat el poema: al marge de significats, d'interpretacions o anàlisis crítiques, sense que res no interfereixi, i menys les observacions fetes des de molt lluny de la senzilla i profunda penetració de les paraules en el nostre ànim. Dit d'una altra manera: cal quedar-se sol amb el poema. /.../ Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accessori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. Com si cada vida fos un pou des del qual baixar a un únic corrent d'aigua. El poeta hi baixa des del seu: l'única característica és que el bon poema arriba a aquest corrent profund i el mal poema no baixa prou, es queda massa amunt, en sec. /.../ Cal quedar-se sol amb el poema, és a dir, quedar-se sol amb la pròpia por i ignorància. Acceptar que no podem concretar en res material l'ordre que estem guanyant en el nostre interior. Que no podem dir per què augmenta la nostra fortalesa en llegir-lo. Tot això pot causar des de neguit fins a espant i, a vegades, fa que l'erudició s'entengui com una xarxa de seguetat que tranquil·litza. Tranquil·litza però alhora ens impedeix córrer el risc de la poesia i sentir-ne el vertigen quan el poema ens parla directament. Per això la poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral. La seva aparició degué representar en la història de la humanitat una fita transcendental.

Joan Margarit

Bolero per a un diàleg suggerent

Poema de tot l'any

Brad Holland

Aquest poema de tot l'any
és una endevinalla,
ningú no sap de quin any és
i, si algú ho sap, s'ho calla.

És d'aquest any?, de l'any passat?,
de l'any vinent tal volta?,
és d'un any digne i assenyat
o d'un any poca-solta?

Potser no cal saber-ne res,
o no saber-ne massa,
i vigilar on cau el pes
quan fem alguna passa,

perquè del temps, el que se'n sap
és que no té mesura
i que jugar-hi és com jugar
amb una criatura

que, tant si plora com si riu,
segur que no ens enganya
i que, per més que fem el viu,
al capdavall ens guanya.

Aquest poema de tot l'any
és un poema lliure,
si ens el prenem amb prou afany
ens pot ajudar a viure. 


 Miquel Martí i Pol