Com totes les vesprades, ben enjorn perquè el sol
entre a l’habitació, aquella nena disciplinada agafa el violí per estudiar la
partitura, plena d’anotacions, que el professor li ha encomanat. Les primeres
hores de la tarda són les més adients perquè la claror del dia, encara
abundant, li permet la lectura sense esforçar la vista. Endemés, aquella
estança, rica en finestrals, conserva la llum més que cap altra de la casa. Per
això està dedicada a l’estudi i a la lectura.
Avui, primavera pujada,
ha obert el finestral que li ve de la paret posterior per sentir al clatell
l’aura lleu que li suavitza l’esforç de fer sonar l’instrument i, tot seguit,
ha disposat la partitura sobre el faristol i ha començat a tocar. Repeteix
manta vegades un fragment que se li ha entrebancat –demà, en venir el
professor, no vol equivocar-se. Amb tot, i malgrat l’encaparrament que li
empresona l’atenció, té la percepció, a l’esquena, que algú la sotja, com si
una mirada li hagués incidit al mig de les vèrtebres centrals, però ella
continua tocant. Tanmateix, el sol, que feia un moment ocupava gran part de
l’habitació, ha esdevingut d’una pal·lidesa extrema que va prenent matisos
blavencs. La nena nota la foscor en augment, amb prou feines pot llegir les
notes de la partitura emblavida i, sense dubte ni reflexió, es gira a la
finestra que té al darrere tot inquirint el raig de sol que adés hi entrava,
cercant la claror que ha desaparegut i li impedeix continuar. Llavors, veu un
ocell de grans dimensions, un ocell blau, tant que absorbeix la llum del seu
voltant. Li observa un bec tan robust i unes urpes tan ferotges que tem
convertir-se en la seua presa. Això sembla indicar la seua mirada amenaçadora i
el seu rostre sever. Està ert, impertèrrit sobre l’ampit de la finestra,
ocupant tota l’obertura, xuclant la llum, emblavint l’habitació i
enfosquint-la. Les parets, abans blanques, ara presenten un atzur eixut. L’aire
de la cambra ha pres una consistència mat, espessa i blava.
La nena recela que
l’atzur l’engolirà, si és que l’au no l’ataca abans. Aleshores, tanca els ulls
i toca el violí, sense partitura, amb la força de la desesperació traduïda en
una música que cada vegada va prenent més ímpetu, in crescendo, talment una força vigorosa que inunda l’espai.
Mai no havia tocat
d’aquesta manera. No té consciència del temps, no sap quanta estona ha romàs
així, tocant i tocant, ulls clucs. Només quan percep que l’atmosfera
s’alleugereix, els obre. L’atzur ha anat minvant i donant pas a la nit, que,
escortada per la lluna, comença a entrar pel finestral. L’ocellot ja no hi és i
la noia, en l’anhel de descans, es deixa caure sobre el llit i dorm, dorm
pesadament, fins a trenc d’alba.
La tarda següent, i les
successives, mentre toca com de costum, torna a sentir l’aire espés, la blavor
que xucla la claror. A la finestra, que no ha tornat a tancar, novament
l’ocellot, amb la mateixa mirada greu, el mateix gest comminatori, la mateixa advertència
tàcita. I ella, ulls closos, torna a tocar el violí, amb la música que ha
descobert i arrancat del seu interior i que li esclata a frecs d’arc, tot
imbuint l’espai de l’estança d’aquella grandesa sublim que únicament surt en
l’afany de creació, fins que declina el blau perquè l’ocell, atrapat per
aquella sonoritat poderosa, li ha respectat la vida i s’ha mantingut a
distància, a l’ampit, i ara ha marxat. I ella descansa alleugerida i ni tan
sols pensa en demà.
Demà, partitura al
davant, afina l’instrument com si cap blau la pogués agredir. Car en arribar
l’atmosfera espessa i l’atzur aclaparador, fa vibrar el violí intensament, com
ahir i despús-ahir, però ara amb seguretat, sense malfiança dels ulls que
l’observen de la finestra estant. Ja no es tomba, sap la presència de l’ocellot
i sap que el seu esguard ja no mostra l’espurna de l’agressió, de l’amenaça,
només l’espurna del convit, de qui és partícip.
Durant el matí no pensa
en l’atzur i a la vesprada no l’espera. Però en coneix l’arribada. Arribarà i
impregnarà de blau la cambra tot i que ja no s’espesseirà l’aire. Ara, aquella
és l’hora del dia que més la satisfà, el blau de la tarda, l’esplet, la
magnitud de la música gairebé inabastable de tan intensa, l’ocellot, amb la
seua compareixença fidel que serveix de ressò a les notes que ella toca.
Hom no sap quants dies
poden convertir en hàbit un fet puntual perquè el temps no té mesura, només una
consciència d’eternitat al bell fons de la noia. Tanmateix, aquell jorn fatídic
solament toca les partitures, una darrere l’altra. Les ha començades quan
encara s’exhibia una amplitud assolellada considerable i el dia ja ha encetat
el declivi sense cap indici de blau a la cambra. La noia arrima el violí, amb
molta cura, sobre un divà raconer, s’asseu al costat i mira la finestra durant
moltes hores, fins que, ben entrada la nit, es retira i jeu estirada al seu
llit en un son inquiet, neguitós, entretallat, un son que no li ofereix
reparació.
La tarda següent i
moltes, moltes altres, amb el violí a la mà, de cara al finestral, espera
inútilment una presència que no arriba. Malgrat la fredor d’un hivern que ja
acaba, ella insisteix, violí a punt, de cara la finestra. Però avui, aquesta
vesprada, un presagi de mort s’empara de la cambra. És un presagi espés que
palesa l’absència infinita de l’ocellot. L’ocell és mort. L’ocell és mort, li
predica l’absència i el violí udola amb uns cruixits de fusta estremidors i el
cor de la noia udola en silenci, amb un plor estrident que desvia a les cerdes
de l’arc en un frec intens amb les cordes, ulls premuts, i torna a espletar la
música ingent, adolorida, immensa.
A poc a poc, a glops
breus de color, l’habitació va adquirint una aparença blavosa i amb el darrer
frec d’arc, quan ella obre els ulls, descobreix, prodigi del gran deler, dos
ocellets, gairebé nadons, que l’observen de la finestra estant. La tarda
següent, i l’altra, i totes les que vindran seran intensament blaves.
