De color carabassa

Avui la lluna
la nit acarabassa
daurant la fosca.




Carme diu:

Daurant la fosca
acoloreix muntanyes
la lluna plena.



Lolita diu:

lluna la plena
de grills taronges
rebleix la nit.

La trista anunciació

 Filippo Lippi, Anunciació (fragment)

-Déu-sia-amb-vós, Maria, plena de gràcia als Seus ulls.

(I als meus, estimada, la teua gràcia és aire delicat de romer)

-Lloat sia Déu per sempre. M’honoreu amb la vostra visita però la vostra salutació em torba.

(Em torba i em pertorba els sentits, la teua insospitada aparició, tan anhelada sempre)

-Us incomoda la meua presència que inoportunament interromp la vostra tasca?

(Estic segur que no, ho endevine, ho intuesc, ho sé, ho dius amb la mirada, gairebé puc escoltar glatir el teu cor i tanmateix...)

-Només llegia al reclinatori deixant caure la vesprada. Mireu, ben sagrat és el llibre, bé mereix la genuflexió que haveu fet.

(Només pensava, amb el llibre davant, obert, lluny del llibre però. Era als teus ulls on jo volia llegir i el pensament se’m perdia. Ah, cor d’àngel dolcíssim, no hi ha res més sagrat que el meu amor per tu)

-No és pel llibre que postre el genoll en terra. És per vós.

(Per tu el postrara sempre, deliciosa Maria, per tu si ens fos permés)

-Què dieu? Oh, no, no parleu així, aixequeu-vos, sou un arcàngel, la vostra visita és un honor, un honor inesperat, immerescut. Com és que sou ací?

(Alca’t, el terra és molt fred, vine més a prop de mi, el meu esguard llangorós vol descobrir el teu)

-Vinc com a missatger.

(Amb l’ànima dolguda, amb un missatge que mai no voldria haver-te de donar)

-Sé que sou missatger. Tothom coneix la rapidesa de les ales vostres però els vostres missatges procedeixen...

-Del Cel.

(Del Cel, estimada, i el Cel m’obliga, no la meua voluntat)

-Del Cel un missatge per a mi? Deu ser un error.

(Deu saber el Cel del meu amor per un arcàngel, un amor prohibit?  Què deu voler el Cel?

-Us porte unes paraules d’anunciació.

(Una anunciació tan penosa per a mi, unes paraules que haig de pronunciar amb els llavis i voldria esborrar d’un colp d’ala abans no arribassen a la teua oïda) 

-Què m’haveu d’anunciar?

(Estic inquieta, un anunci del Cel...)

-Sereu mare. Haveu concebut un fill dins el vostre ventre. Emmanuel serà el seu nom.

(Ja ho he dit, ja li he transmès el missatge encomanat però la meua tristesa és immensurable)

-Però això és impossible! Han pactat un acord matrimonial amb Josep, sí, però jo no... no és possible.

(Jo, que no sóc lliure per a triar marit, he hagut d’acatar l’acord pactat però no he pogut jaure amb Josep, i ell espera, és pacient però no sé si algun dia... no sé si podré, no puc estar prenyada, doncs, el Cel s’equivoca i que em perdone el Cel )

-Tot és possible per a Déu, Maria. El Seu Esperit us ha cobert mentre llegíeu i aquest fill serà el Seu fill.

(Té tot el poder, Maria, tot, com creus, si no, que jo estaria ací, emissor de tal notícia, trasbalsat de dolor per no poder ser jo el pare o, almenys, per no poder tenir-te al meu costat, i abraçar-te, el teu pit contra el meu, i acollir-te amb les ales i ser tots dos un de sol? )

-Les vostres paraules em contorben, jo... no sóc digna...

(Estic estupefacta, i sé que és un honor, ho sé, haver estat elegida per a tal fet és motiu d’alegria, de gran satisfacció, per què, doncs, estic trista?)

-Això és el que se m’ha encarregat que us transmeta. Preneu aquesta assutzena com a mostra d’acceptació.

(Amb aquesta flor, portadora del meu desig, t’oferesc el meu cor, estimada, i no t’ho diré mai, no m’és permés.) 

-Accepte l’assutzena, i amb ella, la voluntat de Déu. Que siga el que haja de ser.

(Accepte aquesta flor com si l’oferiment fos teu, però no ho sabràs mai, àngel estimat, no puc lluitar contra la voluntat del Cel).

Tanka de l'aixopluc

Vladimir Kusch

Sempre ens són pròxims
el vent i la gelada.
Arrecerem-nos.
Un aixopluc vermell
reviurà el goig de viure.




Carme diu:

Arrecerem-nos
en el temps que s'escapa.
Disfressant hores
d'aixopluc o de flor
intensitat vermella.


Elfreelang diu:

En cada pètal
roig s'amaguen rodons
glops de temps
menuts, vermells
a bon recer.


Glòria diu:

Al recer de la teva
ombra, càlida
amb els pètals
colrats pel sol
de la tarda.

Un carrer per a l'Ovidi

Hi ha una iniciativa per demanar a l'Ajuntament d'Alcoi que dedique un carrer a Ovidi Montllor.  Potser t'agradaria signar la petició:

http://www.causes.com/causes/796703-carrer-en-alcoi-per-ovidi-montllor/actions/1692208

Tan lluny, tan prop

Graciela Bello

A continuació, una adaptació d'un conte sufí que em porta a la reflexió que un dia tornaré a ser pols d'estels. Inevitablement. Som part de l'univers, com tantes altres. Minúsculs. Com es pot ser superb? Ah ridícula ignorància! 
Cada vegada més l'instant se m'apareix valuosíssim.

Hi havia una vegada, a la ciutat de Bagdad, un criat que servia un ric mercader. Un dia, molt de matí, el criat es va aplegar al mercat per comprar. Però aquell matí no va ser com tots els altres, perquè aquell matí va veure allà la Mort i perquè la Mort li va fer un gest. Aterrit, el criat va tornar a cal mercader.

-Amo, deixa'm el cavall més veloç de la casa. Aquesta nit vull ser molt lluny de Bagdad. Aquesta nit vull ser a la llunyana ciutat d'Esfahan.

-Però, per què vols fugir?

-Perquè he vist la Mort al mercat i m'ha fet un gest d'amenaça.

El mercader se'n va compadir i li va deixar el cavall, i el criat va marxar amb l'esperança de ser a Esfahan, en caure la nit.

Més tard, el mercader va decidir anar al mercat i, tal com havia succeït abans al seu criat, ell també va veure la Mort. Llavors, s'hi va apropar i li va preguntar:

-Mort, per què has fet un  gest d'amenaça al meu criat?

-Un gest d'amenaça? No, no ha sigut  un gest d'amenaça sinó de sorpresa. M'ha sorprés veure'l ací, tan lluny d'Esfahan, perquè aquesta nit, a Esfahan, me l'he d'endur.





Estranger ha tingut l'amabilitat de deixar, a manera de comentari, aquest conte àrab (sobre la supèrbia) que també us vull mostrar:

DAMUNT LA SORRA 

Un home deia a un altre : " un dia, fa molt de temps, vaig escriure uns mots a la sorra, amb la punta del meu bastó, quan la marea era més alta ; i la gent es detura encara per llegir el que diu i procura que res ho esborri". 

I l´altre home digué : " Jo també vaig escriure uns mots sobre la sorra, però fou quan la mrea era baixa, i els esborraren les onades de l´ampla mar. Però digueu-me, què havíeu escrit ?" 

I el primer home digué : " vaig escriure : " Jo sóc aquell qui és ". I vós que escrivíreu ?" 

I l´altre home respongué : " Jo no sóc més que una gota d´aquest gran oceà".