. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . BENVINGUTS I BENVINGUDES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .





dimarts, 30 d’octubre del 2012

Miguel Hernández en el record

Tal dia com avui (30 d'octubre) de 1910, va nàixer Miguel Hernández,
poeta inoblidable.




Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos,

que son dos hormigueros solitarios,

y son mis manos sin las tuyas varios

intratables espinos a manojos..



No me encuentro los labios sin tus rojos,

que me llenan de dulces campanarios,

sin ti mis pensamientos son calvarios

criando nardos y agostando hinojos.



No sé qué es de mi oreja sin tu acento,

ni hacia qué polo yerro sin tu estrella,

y mi voz sin tu trato se afemina.



Los olores persigo de tu viento

y la olvidada imagen de tu huella,

que en ti principia, amor, y en mí termina.


Miguel Hernández

dijous, 25 d’octubre del 2012

Albada



Delers de serra.
El tors en escalada
abasta els meus cims.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Tanka de tardor (II)

(Inspirat en aquesta fotografia de Fanal Blau)



Sota les fulles
arrencades pel vent
bella troballa.
Davall de la tardor
amaguem les paraules.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Impacte

 Il·lustració d'Elisa Bernat


Què, ja te n'has convençut? Que si la vull dins d'una bombolla protectora, que això no li fa cap bé, que si ha de conéixer la realitat... però tan prompte?, calia que veiés el telenotícies?, no comprens que encara és una nena?, quina pressa tens que conega la realitat?, vine, mira-la, se li han posat els cabells tesos, astorats!, tan cargolats i tan suaus com els tenia... i saps què m'ha dit? "Mama, per què no li diem a Malala que vinga a la meua escola?


(És la meua participació a la proposta de J.M. Tibau)

divendres, 12 d’octubre del 2012

Blues del falconer

Davant de la finestra veig els llampecs creuar el cel de banda a banda. Aquesta vesprada de tempesta m'ha fet venir al cap "Veles e vents"...





Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir
 faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.


Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.


 Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
 Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.


Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus us acompararé.

Ausiàs March (falconer reial i poeta)



 William Turner

dissabte, 6 d’octubre del 2012

La veu cantant

Us transcric un parell de fragments del llibre La veu cantant, en el qual el seu autor, Pere Ballart, reflexiona sobre el fet poètic.







"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad."

(Ángel González)


************


"... contra la freqüent opinió per la qual el poema és vist com una materialització de la forma de ser i els sentiments del seu autor ("la cançó que canto sóc jo", diríem en immediata paràfrasi), crec que cal reivindicar amb força la justesa absoluta del plantejament invers, en el qual la personalitat del creador es posa completament al servei de la seva composició, de la seva nauralesa i efectes -s'"anul·la", com diria un filòsof idealista- i permet dir al cantant, al poeta: "jo sóc la cançó que canto". I al capdavall cal celebrar que en ser ella, estigui fent possible que així moltes altres persones, si més no per uns instants, també ens puguem somiar poetes."