BON NADAL

Tot i que és de fa dos anys, m'agrada el vídeo.
Que passeu BONES FESTES.

Tan de veritat

Tot just he recordat una lectura de fa tres mesos llargs -o quatre, no ho sé del cert-, el llibre d'Anna Roig Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat, un títol llarg que en sintetitza molt bé el contingut, expressat en un recull de textos il·lustrats, i amb un CD addicional que conté una cançó (la lletra de la qual està inclosa al llibre) cantada per la mateixa autora.
He de dir que el llibre no m'ha entusiasmat però que és diferent. Us en mostre un dels textos i la cançó de què us he parlat.

Ha descobert el meu secret.
M'ha mirat i m'ha dit: papallona!

Com ho ha sabut?
Com ha sabut que tinc ales?

Potser perquè ell té la màgia i la llum del sol a la mirada.
Potser perquè ell un dia va ser flor i jo el rondava.

Cançó de nit i de dia,
cançó amb trossos de mi,
cançó per curar ferides,
cançó per anar a dormir.

Cançó amb trossets de petxina
que un dia vaig recollir,
cançó amb trossos que cultivo
perquè els vull veure florir.

Cançó per sentir-me acollida
arreu on la pugui escoltar,
cançó per sentir-me guarida
de qualsevol malestar.

Cançó de nit i de dia,
cançó amb trossos de mi,
cançó per curar ferides,
cançó per anar a dormir.

Miosotis

Micael

Acabant octubre, Calpurni ens regalava uns mots que em van esperonar la curiositat per tal com em resultaven desconeguts gairebé tots. Vaig decidir cercar-los al diccionari, un a un, en dies diferents per donar-me temps a assimilar-los i evitar-ne l'oblit. Vaig començar pel primer. Miosotis. Què devia significar? Vaig acudir a l'Alcover-Moll:

Miosotis: Planta borraginàcia del gènere Myosotis, de floretes amb corol·la blava agrupades en raïms terminals. (Etim. Pres del gr. μυοσωτίς).

Una planta, el que menys esperava. Amb flors blaves. No era suficient, em calia veure alguna imatge. Al google, per exemple. Hi vaig trobar, entre altres, la que he inserit més amunt. Unes precioses floretes blaves. En intentar resseguir la pista que em donava el nom del fotògraf, Micael, vaig topar amb el seu blog, i allà, entre diverses fotografies de miosotis, vaig trobar la següent llegenda (ell la contava en portugués):

LA LLEGENDA DE LA FLOR DE MIOSOTIS

La primavera havia arribat al cor de dos joves que, atrapats dins el seu amor, passejaven vora un riu cabdalós. Les marges, frondoses de vegetació; l'aigua, impetuosa. Inesperadament, un ramell de miosotis va sorgir surant sobre les aigües àgils. La noia, encantada amb les flors, va voler traure-les del riu. Llavors, el jove, agosarat, capturat per l'impuls amorós es llançà a agafar-les per oferir-les a la seua estimada com a prova del seu amor. Tanmateix, el corrent d'aigua baixava tumultuós i no li permetia tornar a la riba. Sentint-se sense forces, veient que s'ofegaria, va cridar a tota veu perquè l'amada ho pogués oir: No m'oblides, estima'm sempre!!!

D'aleshores ençà, els miosotis floreixen als marges dels rius. Miosotis, en el llenguatge de les flors, significa "no m'oblides"...

L'arbre vell

L'arbre vell

En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...

En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.

Marc Granell 

(dedicat a Fra Miquel, que tan sàviament ens alliçona sobre plantes)

De color carabassa

Avui la lluna
la nit acarabassa
daurant la fosca.




Carme diu:

Daurant la fosca
acoloreix muntanyes
la lluna plena.



Lolita diu:

lluna la plena
de grills taronges
rebleix la nit.

La trista anunciació

 Filippo Lippi, Anunciació (fragment)

-Déu-sia-amb-vós, Maria, plena de gràcia als Seus ulls.

(I als meus, estimada, la teua gràcia és aire delicat de romer)

-Lloat sia Déu per sempre. M’honoreu amb la vostra visita però la vostra salutació em torba.

(Em torba i em pertorba els sentits, la teua insospitada aparició, tan anhelada sempre)

-Us incomoda la meua presència que inoportunament interromp la vostra tasca?

(Estic segur que no, ho endevine, ho intuesc, ho sé, ho dius amb la mirada, gairebé puc escoltar glatir el teu cor i tanmateix...)

-Només llegia al reclinatori deixant caure la vesprada. Mireu, ben sagrat és el llibre, bé mereix la genuflexió que haveu fet.

(Només pensava, amb el llibre davant, obert, lluny del llibre però. Era als teus ulls on jo volia llegir i el pensament se’m perdia. Ah, cor d’àngel dolcíssim, no hi ha res més sagrat que el meu amor per tu)

-No és pel llibre que postre el genoll en terra. És per vós.

(Per tu el postrara sempre, deliciosa Maria, per tu si ens fos permés)

-Què dieu? Oh, no, no parleu així, aixequeu-vos, sou un arcàngel, la vostra visita és un honor, un honor inesperat, immerescut. Com és que sou ací?

(Alca’t, el terra és molt fred, vine més a prop de mi, el meu esguard llangorós vol descobrir el teu)

-Vinc com a missatger.

(Amb l’ànima dolguda, amb un missatge que mai no voldria haver-te de donar)

-Sé que sou missatger. Tothom coneix la rapidesa de les ales vostres però els vostres missatges procedeixen...

-Del Cel.

(Del Cel, estimada, i el Cel m’obliga, no la meua voluntat)

-Del Cel un missatge per a mi? Deu ser un error.

(Deu saber el Cel del meu amor per un arcàngel, un amor prohibit?  Què deu voler el Cel?

-Us porte unes paraules d’anunciació.

(Una anunciació tan penosa per a mi, unes paraules que haig de pronunciar amb els llavis i voldria esborrar d’un colp d’ala abans no arribassen a la teua oïda) 

-Què m’haveu d’anunciar?

(Estic inquieta, un anunci del Cel...)

-Sereu mare. Haveu concebut un fill dins el vostre ventre. Emmanuel serà el seu nom.

(Ja ho he dit, ja li he transmès el missatge encomanat però la meua tristesa és immensurable)

-Però això és impossible! Han pactat un acord matrimonial amb Josep, sí, però jo no... no és possible.

(Jo, que no sóc lliure per a triar marit, he hagut d’acatar l’acord pactat però no he pogut jaure amb Josep, i ell espera, és pacient però no sé si algun dia... no sé si podré, no puc estar prenyada, doncs, el Cel s’equivoca i que em perdone el Cel )

-Tot és possible per a Déu, Maria. El Seu Esperit us ha cobert mentre llegíeu i aquest fill serà el Seu fill.

(Té tot el poder, Maria, tot, com creus, si no, que jo estaria ací, emissor de tal notícia, trasbalsat de dolor per no poder ser jo el pare o, almenys, per no poder tenir-te al meu costat, i abraçar-te, el teu pit contra el meu, i acollir-te amb les ales i ser tots dos un de sol? )

-Les vostres paraules em contorben, jo... no sóc digna...

(Estic estupefacta, i sé que és un honor, ho sé, haver estat elegida per a tal fet és motiu d’alegria, de gran satisfacció, per què, doncs, estic trista?)

-Això és el que se m’ha encarregat que us transmeta. Preneu aquesta assutzena com a mostra d’acceptació.

(Amb aquesta flor, portadora del meu desig, t’oferesc el meu cor, estimada, i no t’ho diré mai, no m’és permés.) 

-Accepte l’assutzena, i amb ella, la voluntat de Déu. Que siga el que haja de ser.

(Accepte aquesta flor com si l’oferiment fos teu, però no ho sabràs mai, àngel estimat, no puc lluitar contra la voluntat del Cel).

Tanka de l'aixopluc

Vladimir Kusch

Sempre ens són pròxims
el vent i la gelada.
Arrecerem-nos.
Un aixopluc vermell
reviurà el goig de viure.




Carme diu:

Arrecerem-nos
en el temps que s'escapa.
Disfressant hores
d'aixopluc o de flor
intensitat vermella.


Elfreelang diu:

En cada pètal
roig s'amaguen rodons
glops de temps
menuts, vermells
a bon recer.


Glòria diu:

Al recer de la teva
ombra, càlida
amb els pètals
colrats pel sol
de la tarda.

Un carrer per a l'Ovidi

Hi ha una iniciativa per demanar a l'Ajuntament d'Alcoi que dedique un carrer a Ovidi Montllor.  Potser t'agradaria signar la petició:

http://www.causes.com/causes/796703-carrer-en-alcoi-per-ovidi-montllor/actions/1692208

Tan lluny, tan prop

Graciela Bello

A continuació, una adaptació d'un conte sufí que em porta a la reflexió que un dia tornaré a ser pols d'estels. Inevitablement. Som part de l'univers, com tantes altres. Minúsculs. Com es pot ser superb? Ah ridícula ignorància! 
Cada vegada més l'instant se m'apareix valuosíssim.

Hi havia una vegada, a la ciutat de Bagdad, un criat que servia un ric mercader. Un dia, molt de matí, el criat es va aplegar al mercat per comprar. Però aquell matí no va ser com tots els altres, perquè aquell matí va veure allà la Mort i perquè la Mort li va fer un gest. Aterrit, el criat va tornar a cal mercader.

-Amo, deixa'm el cavall més veloç de la casa. Aquesta nit vull ser molt lluny de Bagdad. Aquesta nit vull ser a la llunyana ciutat d'Esfahan.

-Però, per què vols fugir?

-Perquè he vist la Mort al mercat i m'ha fet un gest d'amenaça.

El mercader se'n va compadir i li va deixar el cavall, i el criat va marxar amb l'esperança de ser a Esfahan, en caure la nit.

Més tard, el mercader va decidir anar al mercat i, tal com havia succeït abans al seu criat, ell també va veure la Mort. Llavors, s'hi va apropar i li va preguntar:

-Mort, per què has fet un  gest d'amenaça al meu criat?

-Un gest d'amenaça? No, no ha sigut  un gest d'amenaça sinó de sorpresa. M'ha sorprés veure'l ací, tan lluny d'Esfahan, perquè aquesta nit, a Esfahan, me l'he d'endur.





Estranger ha tingut l'amabilitat de deixar, a manera de comentari, aquest conte àrab (sobre la supèrbia) que també us vull mostrar:

DAMUNT LA SORRA 

Un home deia a un altre : " un dia, fa molt de temps, vaig escriure uns mots a la sorra, amb la punta del meu bastó, quan la marea era més alta ; i la gent es detura encara per llegir el que diu i procura que res ho esborri". 

I l´altre home digué : " Jo també vaig escriure uns mots sobre la sorra, però fou quan la mrea era baixa, i els esborraren les onades de l´ampla mar. Però digueu-me, què havíeu escrit ?" 

I el primer home digué : " vaig escriure : " Jo sóc aquell qui és ". I vós que escrivíreu ?" 

I l´altre home respongué : " Jo no sóc més que una gota d´aquest gran oceà".

Miguel Hernández en el record

Tal dia com avui (30 d'octubre) de 1910, va nàixer Miguel Hernández,
poeta inoblidable.

Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos,


que son dos hormigueros solitarios,


y son mis manos sin las tuyas varios


intratables espinos a manojos..



No me encuentro los labios sin tus rojos,


que me llenan de dulces campanarios,


sin ti mis pensamientos son calvarios


criando nardos y agostando hinojos.



No sé qué es de mi oreja sin tu acento,


ni hacia qué polo yerro sin tu estrella,


y mi voz sin tu trato se afemina.



Los olores persigo de tu viento


y la olvidada imagen de tu huella,


que en ti principia, amor, y en mí termina.

Miguel Hernández

Albada

 Imatge: Vicent Pellicer

Delers de serra.
El tors en escalada
abasta els meus cims.

Tanka de tardor (II)

(Inspirat en aquesta fotografia de Fanal Blau)

Sota les fulles
arrencades pel vent
bella troballa.
Davall de la tardor
amaguem les paraules.

Impacte

 Il·lustració d'Elisa Bernat

Què, ja te n'has convençut? Que si la vull dins d'una bombolla protectora, que això no li fa cap bé, que si ha de conéixer la realitat... però tan prompte?, calia que veiés el telenotícies?, no comprens que encara és una nena?, quina pressa tens que conega la realitat?, vine, mira-la, se li han posat els cabells tesos, astorats!, tan cargolats i tan suaus com els tenia... i saps què m'ha dit? "Mama, per què no li diem a Malala que vinga a la meua escola?

(És la meua participació a la proposta de J.M. Tibau)

Blues del falconer

Davant de la finestra veig els llampecs creuar el cel de banda a banda. Aquesta vesprada de tempesta m'ha fet venir al cap "Veles e vents"...

Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir
 faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

 Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
 Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus us acompararé.

Ausiàs March (falconer reial i poeta)

 William Turner

La veu cantant

Us transcric un parell de fragments del llibre La veu cantant, en el qual el seu autor, Pere Ballart, reflexiona sobre el fet poètic.

"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad."

(Ángel González)

************

"... contra la freqüent opinió per la qual el poema és vist com una materialització de la forma de ser i els sentiments del seu autor ("la cançó que canto sóc jo", diríem en immediata paràfrasi), crec que cal reivindicar amb força la justesa absoluta del plantejament invers, en el qual la personalitat del creador es posa completament al servei de la seva composició, de la seva nauralesa i efectes -s'"anul·la", com diria un filòsof idealista- i permet dir al cantant, al poeta: "jo sóc la cançó que canto". I al capdavall cal celebrar que en ser ella, estigui fent possible que així moltes altres persones, si més no per uns instants, també ens puguem somiar poetes."

Miratge

Plou

pero no plou per mi

Avui ho sé.

Sóc un desert on arrela la por

i arrela la tristesa

com arrela una planta arrapada a la sorra.

I un dia plovia

i un miratge em mostrà

calada per la pluja

-oh miratge traïdor.

La vaig guardar, la pluja

i ara ho sé. No plovia per mi.

Tanka de tardor (I)

(Inspirat en aquesta fotografia de Fanal Blau)

Llorers i tardors
en llarga caminada.
Els peus floreixen.
Vindrà tendra la pluja
a acaronar-me els polsos?

Un vermut

La força d'aquells anys ara és pausada i plena
eres aigua, eres vidre, baladre i poesia
et donaves al sol, als somnis i a la nit
et donaves al dia
no sabies que hui ja era despús-demà
que les regnes del temps sempre van desbocades.

Tasta la caminada, tasta-la pam a pam
glop a glop, com si fos un vermut de camí
i allà al fons, una oliva.

El naixement de l'instant

William Blake

I el jardí era blau i la nit transparent. 

Oh temps escadusser, sigues magnànim! No tens la teua dona de cristall antic i primorós aferrada a la protecció del teu maluc? Ni una àmfora de vidre fóra tan gentil com ella, delicada i esplèndida, fràgil eternament, eternament complaent. Sense pressa, sense inquietud, sense esglai vesteixes, amb peu descalç i còmode, la túnica del vi que t’ofereix, mentre jo, un pobre déu menut i enriolat, festege una eufòria només passatgera. Si jo pogués tenir una música constant dessota els parrals... I elles, oh temps,  no les veus?, unes noies com l’aigua, bellíssimes, galants, esplendoroses, que han tastat la malvasia de la vida i no saben, no sospiten tan sols –perquè són joves– que aquesta dansa sota les estrelles no els pertany. Com pots mirar impertèrrit el seu ball deliciós si saps que la tempesta es mou tan negra, que el cel atronador no les protegirà, que el jardí serà opac quan parpalleges i elles totes, a excepció de la teua, perdran la transparència i esdevindran adob per als teus arbres fal·laços? Oh, si jo fos déu del temps! Oh, si jo tingués aquest poder! Els bassiols acollirien davall les fulles fresques les dansades més llargues, les més gràcils, les dansades de pluja amb olor de verger, hi ballaríem tots, les noies, els estels, i els estels tots riurien fins acabar rendits, i les noies riurien amb les cames cansades, i el cel no fóra negre sinó content. Oh temps gasiu, sigues magnànim, encunya la nit transparent i el jardí blau, allunya'ls del miratge.

I el temps, commogut, mirà la seua dona amb un esguard delerós i plaent, begué el seu vi i creà l’instant.

Nemanja RADULOVIC / BACH

Malgrat el soroll ambiental que se sent, propi d'una actuació a l'aire lliure, crec que paga la pena veure i escoltar aquest vídeo. Jo vaig tindre la sort d'assistir a un concert de Nemanja fa uns mesos i en vaig sortir meravellada. Gaudiu-lo, si us ve de gust. Comença setembre amb so de violí.

ESTIMA'T

TORNA'T A TU

Torna't a tu. Et trobaràs
la terra devastada,
però no desesperis.
Entre les runes,
hi nien els records,
la selva immarcescible.
Podràs talar, esbancar,
sembrar, collir, viure-hi
talment un robinson,
senyor de la teva illa.
Tot vaporós, però.
Vida falsa? Vida real?
Torna't a tu. Estima't
la terra devastada
que ha fet els teus records
i bona encara
per confegir-ne més.
Accepta i canta.

Narcís Comadira

I AMB AQUESTA INVITACIÓ A ESTIMAR-NOS A NOSALTRES MATEIXOS MALGRAT LES ENTROPESSADES AMB ELS PEDROTS DEL CAMÍ DE LA VIDA, US DESITGE UN REPARADOR DESCANS DE VACANCES I M'ACOMIADE DE VOSALTRES FINS A SETEMBRE. 

Bevent (te)

Nicoletta Tomas

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.


Joan Vinyoli

Darrera tertúlia (XII)

Natura morta amb violí i partitura rere les reixes d'una presó, dibuixada en 1943 per Bedrich Fritta (1909-1945), artista jueu txec que dibuixà i pintà les condicions del camp-ghetto de Theresienstadt. L'octubre de 1944, Fritta fou deportat a Auschwitz, on va morir una setmana després de la seua arribada.

–Al final, no em puc estar de fer una referència a allò de no hi pot haver poesia després d'Auschwitz.

–Qui ho va dir?

–Adorno.

–Hi estic d'acord.

–Jo no: n'hi ha, de poesia, després d'Auschwitz.

–No, però vull dir... que no n'hi hauria d'haver.

–No. Després d'Auschwitz, després dels nombrosos pogroms, després de l'extermini dels càtars, que no en van deixar ni un, després de les matances de totes les èpoques i de tot arreu... Fa tants segles que la crueltat és present que la història de la humanitat seria la història de la impossibilitat de la poesia "després de". I en canvi no ha estat així, perquè precisament, qui pot explicar Auschwitz?

–Els que l'han viscut. Els que l'han creat. Els estudiosos.

–Sí. Tot això constarà; i han fet museus per recordar-ho. Però faltarà una cosa: la veritat de l'experiència viscuda: això no es pot transmetre amb un estudi.

En Bernat va tancar els fulls lligats i va mirar el seu amic i va dir i?

–Només es pot transmetre a través de l'art; de l'artifici literari, que és el més proper a l'experiència viscuda.

–Collons.

–Sí. La poesia cal més que mai després d'Auschwitz.

–És un bon final.

–Sí, crec que sí. O no ho sé. Però penso que és una de les raons de la persistència de la voluntat estètica en la humanitat.

–Quan sortirà publicat? Estic impacient, tu.

Jaume Cabré, Jo confesso

Gent del Vallés

Aquest post, que parla d'uns temps que també foren ben difícils, va dedicat a tots i totes blocaires del Vallés, que pense que en sou uns quants, perquè, segons diuen, "com el Vallés no hi ha res" i, molt especialment, a la Fanal Blau, per acompanyar la seua tristesa.

Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mara de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'encagea, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança ininita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.

PERE QUART

LA MARIOLA ES CREMA

Serra de Mariola

DOLORÓS - INFAUST - ATZIAC - DESOLADOR

Tertúlia (XI)

Roger van der Weyden

Claude Monet

Pablo Picasso

Miquel Barceló

No podem entendre l'obra d'art si no en veiem l'evolució. Però sempre cal el toc de geni de l'artista que precisament la fa evolucionar.

Van der Weyden, Monet, Picasso, Barceló. És una línia dinàmica que arrenca a les coves del barranc de Valltorta i encara no s'ha acabat perquè existeix la humanitat.

Jaume Cabré, Jo confesso

El quadre del viatge

Imatge: Irene Sheri

Pintarem el silenci
amb la urgència del foc i el lament de la pluja
al nostre pas la terra prendrà tints de marró
mentre collim els verds aombrats o turgents
la blavor de la mar i la grisor dels núvols.
Pintarem el viatge
amb la foscor als peus i la llum a les mans,
no existeix el camí -ja ho va dir el poeta.
Passes com a pinzells i flors com a paraules
no vull cap altre quadre que el que pinte vivint.

(Roda poètica febrer 2012)

Tertúlia (X)

Edvard Munch

L'art és la meua salvació però no pot ser la salvació de la humanitat.

Jaume Cabré, Jo confesso

Bona revetlla (i màgica)

Que la màgia ens acompanye per una nit.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.


JAUME SISA

Tot recordant Joan Fuster

Retrat realitzat per Manuel Boix (1984)

Avui fa 20 anys que ens va deixar JOAN FUSTER, un dels més grans intel·lectuals que hem tingut al País Valencià.  Com a record i homenatge us deixe un poema que li va dedicar Lluís Roda (segons indiquen les inicials del títol) i que parla de dos esdeveniments que van tindre lloc aquell diumenge 21 de juny del 1992: la processó del Corpus a València i la mort de Joan Fuster. En aquest poema, el poeta expressa el seu dolor en repetir insistentment aquest vers en cursiva: Fuster ha mort, ha mort Fuster.

A J. F.

I s'acostaven els nans i els gegants, la moma i els pecats,

Fuster ha mort, ha mort Fuster,

Des dels balcons oberts,

Fuster ha mort, ha mort Fuster,

Diners i plors als mocadors,

Fuster ha mort, ha mort Fuster,

Josué parant el sol,

Fuster ha mort, ha mort Fuster,

Un tapís de crisantems.

Fuster ha mort, ha mort Fuster,

La cuca fera és morta,

Fuster ha mort, ha mort Fuster.

Quatre barres negres amb crespó pirata.

                                   21 de juny de 1992   

Lluís Roda, Buirac d'amor

Còdols en l'aire

Seda esgarrada
els mots esdevingueren.
La pedra sura?
Trepitjant camins rúfols
he vist còdols en l'aire.


(Roda poètica febrer 2012)

Cançons de la nit benigna

Dissabte que ve, actuació del cantautor i conegut blocaire Miquel Àngel Tena-Rúbies. Per si teniu oportunitat i us ve de gust assistir-hi.

Sort, Miquel Àngel

Tertúlia (IX)

La música de Franz Schubert em transporta a un futur millor. Shubert és capaç de dir, amb pocs elements, moltes coses. Té una força melòdica inexhaurible, plena de gràcia i d'encant al mateix temps que plena d'energia i de veritat. Shubert és la veritat artística i ens hi hem d'agafar per salvar-nos.

Quin poder té aquest home? Quin poder té sobre nosaltres? Jo, aquí on em veu, m'agenollo davant de l'art de Shubert.

Jaume Cabré, Jo confesso

Aprenentatge

Penja el dolor d'invisibles arestes
finíssimes i amables
incisives
penja i lacera l'aire
la vida penja ara sobre el paper
que gargotege traçant camins de mots
respire aire o respire paraules
i em bec el temps temptejant equilibris
com un infant de nou aprenc el món.


(Roda poètica febrer 2012)

Tertúlia (VIII)

Joan Miró

La realitat oculta de les coses i de la vida només pot ser desxifrada, aproximadament, amb l'ajut de l'obra d'art, encara que sigui incomprensible.

Mirem de sobreviure al caos amb l'ordre de l'art.



Jaume Cabré, Jo confesso

Dissipant la cendra

...corren mals temps...

Fotografia deFanal blau

Han florejat els lliris dins la negror del temps
la nit és ben de nit
el dia un vel de cendra i el camí resta ocult
celat entre basardes.
Però jo us dic i em dic i esprem la voluntat.
No hem de témer la vida
desarrelem la por
l'alè de poesia fecunda les paraules
amb potents crits de blau.
Amb els colors del mar tenyirem la foscor.


(Roda poètica febrer 2012)

Tertúlia (VII)

Leonardo da Vinci

L'obra d'art és l'enigma que cap raó no pot dominar.

Jaume Cabré, Jo confesso

aPARAULA'm

Corb

Mascarar: embrutar de mascara.

Mascara: polsim negre, especialment de carbó, de què es cobreixen les xemeneies, els sòls dels atuells de cuina, etc.; taca produïda amb aquest polsim.

Gralla

El corb li diu a la gralla: 
-Fes-te arrere no em mascares. 

I la gralla li contesta: 
-Més valdria que callares. 



Aquest "refrany" el recorde des de sempre en boca de la meua mare. 

Seguint la convocatòria aPARAULA'm, apadrine la paraula MASCARAR, perquè la deia la meua mare i fa molts anys que no l'escolte ni per ci ni per lla. Per salvar-la de l'oblit. Hem de salvar les paraules. Les nostres. Per ventura les paraules no ens salven, a nosaltres, moltes vegades? Per això, doncs. I perquè són nostres.