BON NADAL

*********
Amb aquests versos de Joan Maragall,

avui que fa 100 anys que ens va deixar, us desitge

BON NADAL

Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s'estenen,
a la llum de la posta suaus s'encenen
i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.

Joan Maragall

Bec el teu nom de tarongina

Bec el teu nom de tarongina
mentre m'enfile atzar amunt
a la recerca de l'instant.
Dic la vesprada i em retorna
sons silenciosos, pensaments.
Llavors pense la veu pausada,
llunyana com un ressò antic
que mai no es perd en l'horitzó.
I l'horitzó és la paraula
cóncava com un atuell
on cauen els esguards escàpols,
i allà dins, com un bell miracle
llisquen pels vessants fins al tàlveg.
Puc tocar la frescor de l'aigua.
Mirades que esdevenen riu.

VERSOS ITINERANTS DE JULIOL (VI)

I, seguint la recomanació de Fanal Blau, ací us deixe aquest vídeo preciós.

Deu ser que Serrat té raó, deu ser que el perfum de tarongina ens "enverina", ens pren, perquè només penjar el meu poema, a Carme li ha arribat la inspiració i n'ha escrit un altre que podeu llegir al seu blog, i Elfreelang també s'ha sentit inspirada i ha escrit una continuació del meu que ací us mostre:

Mirades que esdeven riu
i rius amb la mirada
caves un sol profund a la terra assedegada
de perfum de tarongina
noves flors venen a cercar-la
dolces paraules i dolços pensaments
còncaus i convexos
a frec de l'aigua

T'allunyes

Molt lentament
t'allunyes lentament de la paraula
deixes les pedres i la nit.
On portaràs les passes camí del dia?
En aquesta contrada tan sols hi ha lluna
i la tristesa absurda d'aquest fado
entonat a tres veus.
Calla
és sagrat el silenci
només en el silenci subjau la veritat
i aquesta nit ni una ànima transita
sota els fanals encesos.
A la callada, repetint la cançó
he sortit a la fresca del cel ras
el cor a la butxaca
he circulat per carrers impassibles
i he retornat silent.

Fa un parell de setmanes, la UNESCO va declarar el fado Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. M'agraden els fados. El so de la parla portuguesa com un tresor dins la melodia, aquesta tristesa fonda que li és inherent i que puc copsar i comprendre perquè és tan profundament humana... I no dec ser l'única a qui agrada aquesta música, mireu si no, Lídia Pujol i Mayte Martín com canten aquest conegudíssim fado en companyia de Dulce Pontes.

Paraules sota l'ala

Imatge: Carme Rosanas

Obre les ales
ocell que sembres versos.
Els mots floreixen.

VERSOS ITINERANTS DE JULIOL (V)

VIURE

DIA  MUNDIAL  DE  LA  LLUITA  CONTRA  LA  SIDA