POESIA AL CARRER: Garlandes de versos

L'altre dia, amb un sol deliciós, seguint la proposta de J.M.Tibau de traure la poesia al carrer, d'escampar-la tot escrivint un poema sobre un paper i enganxant-lo en una paret, un arbre, un fanal..., vaig recuperar aquest poema (procedent de la meua aportació a les Itineràncies de juliol), el vaig escriure en un post it i el vaig apegar sobre una paret (pintada de blau) situada entre dues portalades: la d'una òptica i la d'una clínica mèdica, que estaven tancades perquè era diumenge.
L'endemà, dilluns, l'oratge va complir la seua amenaça. A les 8 del matí va irrompre una estrepitosa tempesta que va omplir l'aire d'esclafits i els carrers d'aigua. No sé quant de temps degué durar el poema sense fer-se malbé perquè visc lluny d'on el vaig col·locar i no feia dia d'aventurar-se a acudir a comprovar-ho. El degué llegir algú? No puc saber-ho. No ho sabré mai -són coses de l'atzar, d'altra banda- però roman el goig d'aquest potser sí, potser no, la il·lusió que em va produir prendre part en aquesta iniciativa i, romanen també, les fotos que vaig fer perquè en quedara constància.

Et regale versos, versos com garlandes
et regale temps farcit de paraules
aromes de flors, aigües arabesques
et pense, et somric proper i llunyà
quasi-t'acompanye al bell mig del son
passe de puntetes quan tot és silenci
i dius que estàs sol?
No escoltes la veu entonant un càntic?

VERSOS ITINERANTS DE JULIOL (IV)

NO!!!

Imatge: Ester Besolí

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

El teu nom és un ésser viu

Maritus Cornelis Escher

He llegit, amb delit, El teu nom és un ésser viu, de Josep Manel Vidal, un llibre que mostra un paisatge interior apassionat, complex, pregon, d'un color gairebé apesarat, en què la calma i la tranquil·litat han estat substituïdes per un cert neguit, un paisatge fornit d'elements bategants, bastit amb fragments de vida, de vida viva, on el fet de viure exprem els sentiments fins liquar el jo. És un conjunt de proses poètiques la bellesa de les quals rau en la seua profunditat.

N'extrac un fragment amb el qual em puc sentir en plena coincidència:

"Ningú no se n'adona que he caigut en una mena d'embriaguesa i que em fugen les paraules, escarotades pels meus temptejos literaris. Que un munt de pensaments reclosos per la imperícia de la memòria, es floreixen sense que puga ruixar-los de tinta i fer-los créixer. Que els meus dits malden per deixar una emprempta indeleble en el teixit de les ficcions que resulta del jaspiat dels mots escampant-se, com formigues disciplinades, sobre el blanquinós vertigen d'una pàgina impol·luta. Ningú no veu com alce els braços per tocar la jàssena que apuntala el sostre de la meua ànima lletraferida. Com em cerca la follia del silenci, m'ofega en un degoteig d'hores buides mentre espere l'esclat, el plaer del eu dir, que va solcant, com un rierol, el full de paper. Ningú no sap com udolen els meus somnis a la lluna, ni com plore de gust quan rebenten les costures de les meues contarelles antigues. Com em deixe maltractar pel desig inabastable d'escriure sobre la ratlla de l'horitzó que evita confondre el cel de les cabòries amb la terra de les vigílies. Ningú."

Autoretrat

Fotografia: Montse

Pintar-te el verd que t'alimenta, des del meu groc candorós i enyoradís que ara, a hores forçades de foscúria matinera, va guarint-me les ferides, una a una. En tinc, és cert, de fulles perdudes, de nuesa cruel. Però m'he abillat amb el vestit de lluentons daurats. I he esdevingut bell, talment un àngel falb. I t'he vist tan galana, bescanviant verdor arborada per prodigis de roig, gojós, joliu, arrelat a la vida... Els teus ulls enverats, desafiant la tardor i absorbint-la -quin gaudi dels vermells! M'hi he mirat, en tu i amb tu, dins el mateix espill, i, paleta en mà, he començat el llenç amb colors de novembre.
M'emociona pintar el nostre autoretrat.

Montserrat Roig

Ací teniu una entrevista que Josep Maria Espinàs va fer a Montserrat Roig i que m'ha resultat molt interessant. El temps m'ha volat escoltant-la.
L'escriptora hi fa referència a la seua novel·la El temps de les cireres, amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi l'any 1976. El títol està inspirat en uns versos que diuen que quan seràs al temps de les cireres també tindràs penes d'amor:

Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d'amour   

 Ella comenta que ser feliços és impossible, la felicitat és una idea, un somni que  tots portem amb nosaltres i que és el nostre temps de les cireres però les "penes d'amor" hi seran sempre perquè són inherents a la condició humana.

Aiguamarina

Si pogués existir, ni que fos en la ment poderosa, un immens vidre blau-verdós en moviment -d'aquest color conserve una botella antiga-, amb ritme modulat, parsimoniós, constant, així seria la mar que m'he trobat avui. I el plaer tardoral de resseguir-la, des de l'observació i la proximitat, un gaudi rescatat. Ja havia oblidat -un any és molt de temps- que els meus peus i la mar són amants. Ells li recorren les vores amb el suau tacte de la passejada, indolents, ronsers; ella els cobreix amb besades d'aigua, tèbies, calmes, fins i tot mandroses en la placidesa de la seua cadència compassada. Un estol de petites gavines em fa de seguici. En silenci. Fa fresca. M'he envoltat l'esquena amb un mocador malgrat que el sol s'ha anat obrint camí entre els núvols i ara només un, ben gris ben gros, roman impàvid com un pes que importuna el cel. És tardor. Sense rojos ni ocres ni grocs ni ors vells. Avui -us ho podeu ben creure- la tardor és ben blava.