BONES VACANCES

Us deixe amb Pink Martini. Fins a setembre.

Un embolcall de boira

S'havien decantat per la boira feia ja més de 20 anys. Els dies assolellats eren jorns de diari. Primer cadascú al seu treball, i amb la família -la llar i un fill ella, la llar i dues filles ell-; ara cadascú al seu descans, i amb la família -la llar i dos néts ella, la llar i dos néts i una néta ell. Els dies nuvolats cercaven l'embolcall de la boira -encara el cerquen-, que els preservava de mirades alienes, els protegia de tot i de tots. Eren amants.

(Microconte escrit seguint la proposta del  blog Antaviana)

Estimar l'instant

A casa de Galionar, vaig agafar un fil que, en descabdellar-lo, ha esdevingut aquest post.

Potser la vida és un camí grisenc
esguitat de colors ací i allà.
Esporàdicament.
Però fa molt de temps
però abans
no ho sabíem això.
Ara ho sabem.
El decurs de la vida ens fa més savis
i és aquesta saviesa
saviesa de tristor i acceptació
però tenim els somnis, recordeu?
però hem aprés a desxifrar l'instant
-com qui aïlla una incògnita-
i llavors, refulgents
mirar-lo cara a cara i estimar-lo.

Midnight in Paris

 

Adrien Brody interpretant Dalí

Que contenta he tornat de veure Midnight in Paris!  L'element màgic capturat en el frec intertextual permet, en el film, un entrecreuament d'èpoques que m'ha donat l'oportunitat de gaudir de l'ambient de París entre cabarets, escriptors, pintors impressionistes i avantguardistes, un ambient que sempre m'ha agradat recrear mentalment i, des d'aquesta recreació, m'ha captivat. Una pel·lícula també que reflexiona i fa reflexionar. Quina és l'Edat d'Or? No existeix realment, només té existència en la nostra ment. Si per a nosaltres pot ser el París de la belle époque, per als qui hi habitaven en aquella època també ho era? Evidentment no, no se sentien immersos en l'Edat d'Or, vivien dins la normalitat de la vida quotidiana i això ho impedia. Tal com indica el personatge protagonista, potser per a ells l'Edat d'Or fos el Renaixement. I per a les persones del Renaixement? Doncs ens hauríem de retrotraure a una època anterior idealitzada per la llunyania del temps, contemplada des del seu horitzó d'expectatives. Res de nou, aquestes reflexions són ben explícites en la pel·lícula. Però unes reflexions porten a unes altres. Els somnis. Hi pense darrerament. Els somnis són màgics precisament perquè no són reals. Tenim somnis i moltes vegades hem desitjat que s'acompliren. Jo no estic tan segura. S'esvanirien. Els somnis que tenim de llibertat, de justícia, els somnis d'un món on no hi haja fam ni patiment sí, aquests sí, perquè aquests no haurien de ser somnis, haurien de ser realitats si la humanitat tingués una mica de vergonya i d'ètica. Em referesc als somnis personals. Si un somni es convertís en realitat, entraria a formar part del dia a dia, que pot tindre moltes bondats, certament, però la màgia no, la màgia només és als somnis, mentre són somnis. I els somnis els necessitem.

Calaix de(l)s Astre(s)

Un poemari és com el taló d'una sabata.

És com un xec en blanc, estés al portador.

O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.

És com un terrat.

Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.

És com una sardina que tan sols dóna la llanda.

Una batalla a ultança, contra tota una paret.

La lletra de batalla d'un sintagma armat, un clar exemple de l'absència.

El pagaré d'una cultura sense fons.

Paranimf d'una nimfa d'un trist oasi passadís.

Paradís perdut de seda. Aquest calaix dels Astres.

Lluís Roda, Sobre l'hamada, ed. 3 i 4

Mireu què diu Galionar:

Un poemari pot ser amic fidel,

amant al llit, company de dia,

receptor de llàgrimes

i de somriures,

pot viure dins nostre

i a fora,

el podem adoptar perpètuament

o a estones...

I a cada nova lectura ens pot mostrar

una interpretació nova d'ell mateix.

Un poemari pot significar

la Vida.