Tango (V)

Kees van Dongen

Hem elevat els somnis
els hem tocat
lleument
amb els dits de puntetes
per no deformar-los
mentre vivíem ben desperts
mirant de fit a fit la vida.
Hem enlairat els somnis
amunt, davant del sol
per beure un raig de veritable llum.
Hi són.
Tangencialment.
I cadascú té els seus.
O qui no ha ballat mai
un tango prohibit?

FELIÇ SANT JORDI

 Dalí, Rosa meditativa

A la fi he llegit No era lluny ni difícil, un poemari de Joan Margarit que havia vist comentat i recomanat en alguns blogs. He de dir que m'ha agradat malgrat la tristesa, uns poemes tristíssims m'han semblat, anclats en la vellesa, la renúncia i l'acceptació d'estar encarat ja al camí darrer. Reproduesc a continuació el poema amb què comença aquest llibre.

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps

de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Que tots parlam es mateix

Des de Mallorca a l'Alguer
els mocadors dels vaixells
van saludant-se a ponent,
les oliveres al vent,
antiga boira del cel,
fent papallones de verds.


Des de Mallorca a l'Alguer
la lluna diu cada nit:
"es mor la mar lentament".
El sol respon als matins:
"el foc avança roent,
per les muntanyes que veig".


Des de Mallorca a l'Alguer,
des de l'Alcúdia a l'Albuixer,
des de Maó a Cadaqués,
des de Montgó a es Vedrà,
des de Talltendre a Queixans,
de Porqueroles a Calp,
des de Mallorca a l'Alguer,
des de Dalt Vila a Sant Joan,
des de Tabarca a Forcall,
de Ciutadella a Llançà,
d'Espalmador a Alcanar,
de Torreblanca a Malgrat,
des de Mallorca a l'Alguer.


Vella remor de la mar:
les illes s'hi van gronxant,
i avui s'agafen les mans
des de Mallorca a l'Alguer.


Els mots que canta la gent:
vives paraules que entenc,
que tots parlam es mateix.

Simfònic (IV)

Ni un sol secret sortirà dels meus llavis
serà la música la que ens bressolarà
callarem fascinats
silents esperarem
el noble bàlsam d'aquesta simfonia.
Escoltem el silenci.
En arribar la tarda
tindrem els ulls ben plens de serenor.
Si es pon el sol deixarà or als núvols.

Gustav Mähler, Simfonia núm. 1

Infusió del pas del temps (III)

Ara que les nits no acaben
que llarga i negra és la nit!
cull les herbes remeieres
de la foscúria dels dies.
Amarga i lenta infusió
aquest beuratge del temps
sediment de la sofrença
penombra per amainar
l'huracà interior
de la teua pena.