Dansa geomètrica

***

Us oferesc una dansa geomètrica per acabar-començar l'any.

BON 2011 A TOTHOM

BON NADAL

***

Us deixe amb el ple de lluna

i amb aquesta petita perla us desitge

BON NADAL

Jacint Verdaguer diu:
Tan de pressa caminava
pel camí de mes amors
que en sa carrera deixava
los aucellets voladors.

Caiguí sobre les espines,
que prenguí per llit de flors,
pensant amb les flors divines
de les eternes dolçors.




Ramon Llull deia:
Consirós anava l'amic en les carreres de son amat, e ensopegà, e caec entre espines, les quals li foren semblants que fossen flors, e que fossen llit de amors.

(Perles IX)

Apaga la tele, obri els ulls

S'acosta Nadal i sempre ens desitgem uns a altres pau i felicitat. Bons desitjos, sí, però perquè es facen realitat hem de canviar moltes coses en la nostra societat.

La Alhambra lloraba

Enrique Morente, La Alhambra lloraba

DE CANÇONS (II): Cançao do mar

Fui bailar no meu batel
Além do mar cruel
E o mar bramindo
Diz que eu fui roubar
A luz sem par
Do teu olhar tão lindo
Vem saber se o mar terá razão
Vem cá ver bailar meu coração
Se eu bailar no meu batel
Não vou ao mar cruel
E nem lhe digo aonde eu fui cantar
Sorrir, bailar, viver, sonhar contigo

Tenia desig de mar i, al bell mig del matí, m'hi vaig endinsar una mica, tot just fins que l'aigua em cobrís els turmells. Portava el cor content, tant que vaig iniciar una dansa pensant que la mar es complauria. Ella, però, altanera i brava, em va acusar d'haver vingut a robar la llum reflectida en les seues aigües, la llum de la teua mirada, sense saber -oh gelosia que tot ho transfigura- que el teu esguard només brilla de vesprada, quan el sol del crepuscle daura la superfície marina.

El sueño de Whitman

Picasso

Des que Julia emergeix de les pàgines del llibre, talment un dofí que aboca el cap fora de l'aigua i llavors ens fa palesa la seua intel·ligència i el seu encant, m'he sentit identificada amb ella, i he pensat que moltes de vosaltres, que teniu el costum de passar per ací i llegir-me, també us hi podeu sentir, no per l'edat (ni jo ni cap de vosaltres, crec, tenim 66 anys, com ella) però sí per la naturalitat amb què hom pot viure a partir dels 50. En aquesta novel·la, l'autor crea una protagonista intel·ligent, afable, tranquil·la i assenyada, decidida i de vegades tímida, sensible i noble, capaç de donar i de rebre, que senzillament viu i, en aquest camí de viure, també s'enamora, estima i és estimada. De fet, Claudio, el personatge que s'enamora d'ella, té al voltant de 40 anys i l'enamorament no és sobtat, els esdeveniments van fluint amb naturalitat i, gairebé sense adonar-se'n, tots dos arriben a estimar-se. Només hi ha una escena amorosa entre ells que, tot i estar desproveïda de l'arrebat sexual propi de la joventut, molt probablement qualsevol persona (tant si és home o dona) desitjaria per a ella.

Potser l'autor, José Luis Ferris, ha intentat reivindicar el dret de viure totes les facetes de la vida a totes les edats. En un món i en uns temps en què sembla que només es valora la joventut, (on és la iaia-fada que hom recorda a ca la lluna?, on el iaio que remou la saviesa de la terra on hem nascut i de l'experiència viscuda?) un personatge com Julia s'agraeix. Les persones joves tenen uns valors indiscutibles, sens dubte. Tanmateix, la vida no es deté als 35 anys. A mesura que la gent va fent-se gran va perdent alguns elements però va adquirint-ne d'altres que abans no posseïa, diferents però tan valuosos com els anteriors. Per això reclame el valor de totes les persones, de totes les edats. Fins i tot en el terreny amorós-sexual. No m'imagine una persona de 75 anys, posem per cas, en una trobada sexual desenfrenada, però les trobades amoroses poden ser de molts tipus i no per això menys esplèndides, no creieu?

D'altra banda, El Sueño de Whitman és una novel·la vertebrada sobre l'eix de la memòria històrica, al voltant del qual gira l'argument complet. Una altra excel·lent reivindicació. Hi trobem, així mateix, una trama molt pensada, en la qual l'autor va tancant, successivament, els diversos fronts que ha anat obrint al llarg del relat. I ho fa mitjançant l'alternança de dos narradors: un d'extern, que, en tercera persona, posa el lector al corrent dels fets del passat, i un altre, intern, que ens parla en primera persona i en l'època actual.
Tot plegat aquesta novel·la es fa de bon llegir.

Resposta a Simetria I, de Col·lecció de moments

Joan Miró

Crec que no cal arribar a rigideses quatriplicades. Ja veus Miró. Pinta dues figures que tenen similituds, afinitats geomètriques -diria jo- i, tanmateix, cadascuna conserva el seu estil peculiar.