Penja el dolor d'invisibles arestes
finíssimes i amables
incisives
penja i lacera l'aire
la vida penja ara sobre el paper
que gargotege traçant camins de mots
respire aire o respire paraules
i em bec el temps temptejant equilibris
com un infant de nou aprenc el món.
(Roda poètica febrer 2012)
Prou que m'agradaria aprendre de nou el món...
ResponEliminaQuina esgarrifança he tingut al pensar amb el dolor que produeixen aquestes arestes incisives i al veure aquesta imatge tan desoladora!!
ResponEliminaEm resisteixo a aprendre que aquest és el món que ens quedarà...Reconec que soc molt optimista però penso que tot ha de canviar i tard o d'hora, a la força, canviarà!!
Prefereixo oblidar-me de l'esgarrifança i quedar-me amb aquesta visió tota plena d'esperança.
De la vida al paper, la poesia. El món s'aprèn de nou amb les paraules que respires com l'aire, tan imprescindibles com són.
ResponEliminaM'agrada molt.
És preciós!
ResponEliminaAprenem
ResponEliminaperò no deseprenem
malauradement
Respirem aire de vegades, i d'altres necessitem les paraules per no ofegar-nos. I quina sort, mantenir la capacitat de tornar aprendre el món! Un gran poema, Novesflors.
ResponEliminaUna abraçada.
Aquest poema sublim m'el faré meu i l'imprimiré per portar-lo a la cartera i amb el temps cantara una melodia llunyana i dolça...
ResponEliminaPreciós el què dius i com ho dius.
ResponEliminaEnhorabona poeta!
Que rebonic Novesflors, de poder veure sempre el món com un infant...
ResponEliminaBon cap de setmana!