Un poema estranyament pertorbador i molt bell. Els dos primers versos em criden l'atenció: esgarrada equival a estripada o desgarrada? Llavors sí, hi ha vegades que els mots esdevenen seda esgarrada, sense possibilitat de tornar-se a sargir. Una abraçada.
Portaré un paraigua al bolso...
ResponEliminaT'imagines novesflors que un dia els veiessim de veritat?
He sentit la ingravidesa d'aquests versos. Que bonic tot el post. Una abraçada.
ResponEliminaIngravidesa és la paraula...
ResponEliminaQuan les pedres són com núvols i l'aigua un cel, tot sembla confondre's i ... apareixen les paraules.
ResponEliminaBona nit Novesflors.
Per un moment m'he vist flotant, que bé que has captat l'essència de la imatge!
ResponEliminaPreciosos còdols surant en l'espai....( espero que no sigui una metàfora dels temps que ens esperen
ResponEliminacòdols en l'aire..
ResponEliminaque tot suri dóna una sensació molt distesa i plàcida.. m'agrada com suren aquests mots poètics..
L'importància de mirar cap amunt...
ResponEliminaPoema hermètic, misteriós. El llegeixo en veu alta i mir en l'aire. L'efecte és màgic.
ResponEliminaQuina Tanka mes ben tancada !! preciosa l'afegiré a un recull que cantava l'altre dia, ja canta sola!!
ResponEliminaUn poema estranyament pertorbador i molt bell. Els dos primers versos em criden l'atenció: esgarrada equival a estripada o desgarrada? Llavors sí, hi ha vegades que els mots esdevenen seda esgarrada, sense possibilitat de tornar-se a sargir.
ResponEliminaUna abraçada.