Paraules per a Marta

(tot recordant Goytisolo)

 Víctor Vergara

T'escric des del sud, on encara queda alè
des de la ciutat dels ponts
els que ajunten barrancs i ajunten persones,
des dels camins que caminem
des d'absències doloroses i desigs difícils
però també des de presències que no moren.
Escric des de la ploma abans o des del llapis nu
o des de la pantalla buida de sorolls;
si cal, des del silenci de la paraula
on van deambulant músiques guaridores.
Escric des de Bach i des de Sílvia,
des de Mísia i des de Cohen
des de tu.
Ho faig mirant el blau en les nits més obscures
sabent del pes de les teues nostàlgies.
T'escric i cauen els estels connivents
estrelles com fanals que guarde a les butxaques.
T'escric des de la mà, des de l'instant petit, des del poema.



Fanal Blau diu:

T'escric ara,

escoltant paraules que emocionen els ulls,

com a resposta immediata.

Es neguen els mots i reïxen amb nitidesa.

Tresors. Guaridors.

Escolte la música i mastegue colors,

per assaborir-los.

Llegint-te de nou,

la lluna, aquesta nit,

és gairebé un fil gronxant-se entre núvols.

Hi ha un cant d'ocells, "fadenc",

i una constel·lació d'estels

esbossant fils càlids,

que trenen brins de safrà.




Carme diu:

T'escric ara,

Amb el vent del Nord

I la música als arbres.

Amb els núvols que viatgen

Sud enllà, carregats

De mots i de misteris.

I veig els verds, els grocs

I els boscos cremats

On ja renéixen alzines.

I la porta és ben oberta

Encara que no haguem passat,

La llinda de demà.