Ulls verols

 Imatge: Benjamín Lacombe

Quina calor que feia aquell divendres. Em movia d’un costat a l’altre del llit cercant una part del llençol que hagués restat més fresca, a resguard de l’escalfor del meu cos i no trobava cap lloc que es lliurara d’aquella xafogor que espesseïa l’ambient i em permetera dormir. Ja havien passat unes quantes hores des que m’havia gitat i encara mantenia els ulls oberts esperant un lleuger vol d’airet que rebaixara aquella temperatura obstinada i em fes les parpelles pesants, propícies al descans. Inútil espera. Tot just vaig sentir tocar les quatre de la matinada en el rellotge de paret dels veïns de dalt, em vaig aixecar, directa a la finestra, el cap abocat envers la nit d’un cel ras estrelat que ho abraçava tot. Fou llavors quan els vaig veure. Dos estels d’una lluïssor fora mida travessaven l’espai a una velocitat inimaginable i davallaven cap a la meua finestra, cap al meu front.    

Suaument, com qui acarona la galta d’un nodrissó, cercaren el seu lloc en els meus ulls.

Em vaig sentir de sobte envaïda per un desig gairebé urgent. M’abellia caminar envoltada de nit. Amb impaciència, vaig cobrir la meua nuesa amb una roba lleugera i vaig eixir. No sé quant de temps vaig estar passejant vora mar. M’hi sorprengué la claror primerenca i, amb ulls nous, vaig restar fit a fit mirant-la –la mar no permet que hom la ignore–, rebent amb delit la seua brisa, sense pressa, com qui troba el major dels plaers en un esguard únic.  La  seua verdor  anava fent-se  palesa amb la pujada del dia  –mar fosca, mar perlada, mar verda– i els meus ulls en restaren impregnats per sempre més.