. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . BENVINGUTS I BENVINGUDES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .





dimecres, 23 de febrer del 2011

La companyia de la solitud



mira la soledat, que ha esdevingut
l'únic real, i d'una gran tendresa.
Joan Margarit




És un tema recurrent. Moltes vegades reflexione sobre la solitud, sobre les solituds. I fa molt de temps que pense que tots estem sols. Ens movem en un món que construeix xarxes mitjançant les quals coincidim, d'una manera de vegades estreta, de vegades flonja, amb altres persones, en diferents moments, en diferents parcel·les... Davant la vida, però, estem sols -també davant la mort, evidentment. Ningú no pot viure (ni morir) per nosaltres. Davant la vida, cadascú està sol amb si mateix. I, encara que semble paradoxal, crec que aquesta solitud sempre ens fa companyia.




Tornar a fer-te companyia,
que estàs sol, tots ho estem,
xops de bellesa i fantasia
que ens enceguem contínuament
amb vida i vides
i no trenquem miralls
recollim raigs de llum
que estàs sol, tots ho estem
i ens conhorta pensar que ens autoacompanyem.


(Inspirat en un poema de Miquel Àngel Tena-Rúbies)




Ja ho deia Moustaki:





MA SOLITUDE

Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude
Je m'en suis fait presque une amie une douce habitude
Elle ne me quitte pas d'un pas fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi çà et là aux quatre coins du monde

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Quand elle est au creux de mon lit elle prend toute la place
Et nous passons de longues nuits tous les deux face à face
Je ne sais vraiment pas jusqu’où ira cette complice
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

Par elle j'ai autant appris que j'aie versé de larmes
Si parfois je la répudie jamais elle ne désarme
Et si je préfère l'amour d'une autre courtisane
Elle sera à mon dernier jour ma dernière compagne

Non je ne suis jamais seul avec ma solitude
Non je ne suis jamais seul avec ma solitude

19 comentaris:

  1. Coincideixo amb tu ningú pot viure ni morir enlloc teu hi ha coses , moltes en les que estem sols i soles....jo enlloc de solitud l'anomeno estar amb mi, sempre hi sóc amb mi i de vegades ens podem acompanyar d'altres...quant temps , quants records la cançó de Ma solitude! una altra cosa que et diria és que el que realment m'omple de solitud és sentir-la quan estic envoltada de gent ....no hi ha res pitjor que està sol dins la multitud....ui perdona el rotllo....

    ResponElimina
  2. Sovint la solitud és un mirall: tens certesa de tu...

    ResponElimina
  3. Acabo de llegir Margarit i parla molt de la solitud, d'una manera que sembla que se l'estima cada cop més. Potser ens passa a tots. Ma solitude és per a mi una referència!

    Miquel Àngel Tena... un amic. I el teu poema ple de força.

    Un post molt i molt complet, m'ha encantat

    ResponElimina
  4. En realitat naixem sols, i morim sols. Això és una realitat inalterable.

    És en la vida que intentem no viure sols....

    Aconseguir viure en companyia i no sentir-nos sols, és tota una fita de la que ens podem sentir més que reconfortats.

    Si més no, hi ha tants moments de la vida en que estar sols ens fa molt de bé, i hi ha moments en que la solitut ens pot fer tant mal...

    M'ha agrada el teu post, molt.

    ResponElimina
  5. Com diu l'Anna naixem sols i morim sols ... però jo afegiria que pel. camí ens fem companyia.
    De vegades m'agrada la solitud però tinc por de acostumar-mi.

    Bona nit Novesflors.

    ResponElimina
  6. Jo anava dir que, a pesar d'això, no ens acostumam mai a estar sols. No crec que sigui l'estat natural. Jo no estim la Solitud, no puc.

    ResponElimina
  7. Precisament hem reflexionat sobre la solitud al mateix temps, més o menys. Al meu darrer post també dic que 'sense un mateix no hi ha res'. Estam sols amb nosaltres mateixos. De fet, mai no arribam a estar sols si aprenem a estar amb nosaltres. Trobes?

    ResponElimina
  8. en el fons hi ha una soledat que només és nostra, però és tan gratificant compartir aquest saber amb un altre... trobar-se dues soledats que s'estimen amb plena consciència del que són, sempre dos, sempre un i un..
    gratificant i trist alhora...

    ResponElimina
  9. GLUPSSS si lo se no vengo ... Jo a la Soledat... desede ben petit que me la beneficio, vull dir que hi faig un pacte de coexistència, de petit combiavem cromos i ara de gran fem marranades tot lo dia , que "ELPAPA QUAN ESTA SOL MENJA I CAGA I FA EL QUE VOL!!!"

    ResponElimina
  10. M'agrada la companyonia, però també m'agrada la solitud.
    Hi ha molta gent que no suporta estar sola (físicament) perquè els porta a una solitud insuportable quan ha d'enfrontar-se a si mateixa. Jo, diria, que fins i tot la necessito...
    I també m'agrada molt la solitud compartida.
    No sé si se m'entén, ni si m'he sabut explicar.
    :)

    ResponElimina
  11. T’acompanyo...

    No sé si puc tornar-te
    a donar i viure companyia,
    un dia ella se’n
    va anar i ens va deixar.
    Ara amb l’eco del silenci
    ens acompanyem,
    però quina solitud
    que ens abraça
    i ens crema i
    ens fa brasa...


    Veritablement vivim i estem en un món de solitud i soledats...


    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  12. Mentre t´anava llegint em venia al cap la cançó de Moustaki i en baixar el cursor i trobar-la m´ha dibuixat un somriure còmplice.

    "Elle sera à mon dernier jour ma dernière compagne"
    Aquesta frase sempre m´ha agradat, tot i així, i que la necessito cada vegada més,crec que em costaria viure completament sola.Una altra cosa molt diferent és sentir-se sol envoltat de gent, això ja és més fotut.

    ResponElimina
  13. Quanta raó veig al teu escrit. Tots estem sols. És un dels grans problemes que patim avui en dia. Estem sols i no podem fer res per aturar-ho. I mira que ens senta bé una bona companyia! Però res...Acabarem molt mal.
    Una salutació

    ResponElimina
  14. Aquests temes són tan enrevessats! I interessants! Potser no hi he reflexionat gaire, jo, sobre la solitud, però ara que ho dius... Clar, som individuus, un embolcall de carn per a una ment encara una mica salvatge i incontrolable, però ho som en contraposició al grup, per tant, penso que hi ha una influència irremeiable entre el grup i l'individuu i a la inversa. En tot cas, a dins del nostre pensament, segur que sempre sempre hi ha algú i, donat que la nostra ment som nosaltres...
    A mi m'agrada pensar que som cèl·lules d'un superorganisme planetari en procés de formació; estem creant una mena de ment universal i, tenint en compte que som més de sis-mil milions...
    Uf! Va dir ell.

    ResponElimina
  15. és preciosa la idea de la soletat que m'acompanya...
    Una abraçada

    ResponElimina
  16. La solitud i la mort són les úniques coses que tenim segures. Per molt que estem acompanyats, per molt que acompanyem sempre hi ha un íntim fragment de nosaltres que resta inaccessible. És la solitud.
    Bells escrit, poema i canço, Novesflors.
    Un petó de companyia.

    ResponElimina
  17. En aquest món tan embogit va molt bé sentir-se acompanyat per la teva solitud!!... Aquest racó on t'arreceres per trobar la pau i respirar tranquil.la!!
    Tot i així és bo tenir a prop persones amb les que compartir poc o molt tot allò que vols...

    ResponElimina