Si podem elegir entre la guerra, la barbàrie, la desolació... i la pau, el plaer de viure, la llibertat, la tolerància... per què triem el patiment? Per què? Potser hi ha alguna raó profunda?, altrament em resulta incomprensible. Em direu que les ideologies, l'afany de poder, de diners (que també són un poder)... sí, però per què? Si no hi ha alguna raó profunda en les profunditats més profundes de no sé quin abim, una raó de caire biològic, o metafísic o què sé jo de quin caire, una raó que la meua intel·ligència no és capaç de capir, no ho puc comprendre. Per què elegim el sofriment? Se'm fa del tot abstrús que l'espècie humana, que és la més evolucionada i la més intel·ligent -segons he sentit a dir- trie com a modus vivendi permanent, al llarg dels temps, el patiment.
Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.
Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.
Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.
Miguel Hernández (100 anys)
Novesflors,
ResponEliminaquina complexitat la complexitat humana...
D'aquí a unes hores, també en posaré un granet de sorra en record del centenari del seu naixement.
A tu t'envio una abraçada sense patiment, entre el teu poble i el meu.
"En medio de la noche,
ResponEliminala cenicienta cámara
con viento y sin amores"
Bona nit Novesflors.
Miguel Hernández era un gran sí més enllà de l'essència humana: era un gran sí a l'essència més humana.
ResponEliminaAquest vespre se l'homenatja al Palau de la Música, posant (més) música a les seves paraules. El llistó està molt alt, però tinc una mena de convicció que no serà possible de traduir això amb trets d'obstacle. :)
gran poeta i gran persona! tres ferides que no es van poder curar, i els seus assassins resten impunes....
ResponEliminaVeig que hem triat el mateix poema en el dia del centenari del seu naixement.
ResponEliminaSalut i poesia.
sembla que hagi de ser condició humana voler el que no es té.. patir, estimem patint, vivim patint, morim... no sé
ResponEliminaM'estimo molt els poemes d'en Miguel Hernández, que perdurin!
Quina meravella de poema, quant sentiment i què profund! Reconec que l'obra de Miguel Hernández la conec poc, així que gràcies per apropar-me-la una mica :)
ResponEliminaFaig tard, avui al teu post.
ResponEliminaNo entendrem mai dels mais el per què... per què triar sempre el patiment... Potser evolucionarem més encara i algun dia serem humans de veritat, amb la capacitat de triar bé.
Un preciós poema, el que has triat!
hola noves flors, un bon homenatge el teu per un gran poeta. Tot el teu escrit com sempre és per reflexionar... De fet quasi tothom tenim aquestes tres ferides, tal vegada els que no les tenen són els que ens embruten i assassinen la vida i la llibertat...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Hola, Novesflors, crec que no el triem el patiment, no, però que sense el nostre permís ens habita i es fa resistent a tots els antídots.
ResponEliminaGràcies per aquest record al gran poeta.
Una abraçada.
La poesia és com la vida mateixa.Comparteix la bellesa i el patiment,l'esperança i el conformisme. Vivim en la dualitat, no hi podem fer res.
ResponEliminaGran poeta!
Açò també és M.H.
ResponEliminaPide que nos echemos tú y yo sobre la manta,
tú y yo sobre la luna, tú y yo sobre la vida.
Pide que tú y yo ardamos fundiendo en la garganta,
con todo el firmamento, la tierra estremecida.