El pijama

Faig un parèntesi en el cicle de poemes que estic penjant

per contar-vos una anècdota d'avui mateix.

Aquest matí decidesc anar a caminar per la platja. Em pose el biquini i, damunt, una samarreta verda de mànega curta i un pantaló llarg de tela fina, molt fresc (negre amb llunars blancs), amb la intenció de canviar-me en arribar-hi (quedar-me en biquini i amb un "pareo" curtet nugat a la cintura).

Quan aplegue al passeig voramar, on ja tothom va abillat "de platja", descobresc un banc llarg que, miraculosament, resta a l'ombra. En un extrem seuen dues dones d'això que ara se'n diu tercera edat. Em col·loque a l'altre extrem per fer el canvi (llevar-me la samarreta i substituir el pantaló pel "pareo").

-Bon dia (que els dic).

-Mira (diu una a l'altra, en un castellà amb accent madrileny, em sembla), porta un pijama (referint-se al meu pantaló).

-No, dona, no (que li contesta la companya, una mica avergonyida per la imprudència de l'altra), no és un pijama.

-Sí, és un pijama (mirant descaradament el meu pantaló).

-No és un pijama (que la talle jo), no veu el tipus de tela?

-Sí, però jo he vist pijames així, amb aquests colors, blanc i negre...

(Jo, mentrestant, fent el canvi)

-Que ve sola a la platja? (que em diu).

-Sí, per vindre a caminar no em cal companyia (li conteste)

-Ah, ve a caminar...

-Sí, hem de fer una mica d'exercici, si no volem estar grosses...

-Vosté faça el que vulga, que això no serveix de res, estar grossa o no depén d'açò (fa convergir els extrems dels dits i mou la mà repetidament cap a la boca, indicant l'acció de menjar).

-Però a mi, si no sope de nit (ara intervé la seua companya), a la matinada em fa sorolls l'estòmac i m'he d'alçar a prendre alguna cosa, així és que ja he decidit que "muira Marta, muira farta"...

Jo ja he acabat de fer el canvi i me'n vaig mentre elles continuen la discussió. Al cap d'una hora llarga de caminar per la platja, retorne, i elles encara són assegudes al mateix banc.

-Ja ha caminat prou? (que em diu la dona atrevida, amb un deix de certa impertinència).

-Sí, ara em posaré el "pijama", que diu vosté.

-No cal (que em diu ella), pot tornar-se'n a casa així, amb el "pareo".

-No, mire, visc lluny i me'n torne en autobús, no em sembla massa adequat.

-Sí senyora, vosté faça el que crega més convenient (que em diu la seua companya, més comedida que ella).

-És clar que ho faré, faltaria més! (que pense jo, encara que no ho dic).

-Nosaltres aquest problema no el tenim (torna a la càrrega la primera), no ens cal canviar-nos perquè vivim ací prop.

-!!! (Anaven totes endiumenjades, amb vestits elegants i sabates, com si acudiren a berenar, en una cafeteria de luxe, un diumenge de vesprada).

Jo, que ja he acabat de fer el canvi de nou, em lleve el barret, em pentine i em pinte els llavis mentre elles, sorpreses, amb els ulls com a plats, observen la transformació. Els somric.

-Sí senyora (que em diu la més prudent), va vosté molt bé. Vaja amb Déu.

-Que tinguen vostés un bon dia.

(Anècdotes quotidianes

o com la impertinència m'ha provocat un somrís)