He passat tot el vespre amb Pessoa.
Avui és un dia nou amb la joia
que tenen tots els dies pagans
perquè durant molts jorns
ja no escrivia versos.
Un rerafons de mar habitava no obstant
el meu silenci
però eixia al carrer com fugitiu
que tem que l’empresone el pensament.
Quant de temps sense entrar en cap llibre
per por que t’encarcere el pensament!
Ferms els batecs dels polsos
a ambdós costats del front
diluint-se en la son.
I aquell vers
com un martell implacable en la ment
no vull morir perquè estime estimar-te.
Una vegada més
m’he trobat amb la ploma a la mà
quasi sense adonar-me’n
i les paraules soles
han anat emergint de la mar.
Creu-me.
No hi ha més vida que la
paraula en la mar.
Tens doblement sort... la d'estar prop de la mar i l'altra més gran encara la de saber pescar les paraules que emergeixen des de dins.
ResponEliminaHas fet la foto amb la mà esquerra, avui? :)
Llegir, escriure a prop del mar
ResponEliminaja saps com estimo la mar
i entenc que et neixin versos,
l'olor del mar
i Pessoa
i la por a perdre el plaer d'estimar ...
Bona nit Novesflors.
Sí, aquest vegada he aconseguit fer la foto amb la mà esquerra! :)
ResponEliminaGràcies pels comentaris.
I que sempre en tinguis una ben a prop per poder escriure sense por!
ResponEliminaPessoa, el mar i la ploma... un haiku en imatges...
ResponEliminapreciós! em prestes els dos darrers versos?
Un poema per començar bé l'estiu.
ResponEliminaSalut!
Lolita-lagarto pots agafar el que vulgues, ací estem per compartir.
ResponEliminaGràcies Cèlia, crec que escriure és important.
Benvinguda al meu blog, Montse, i gràcies pel comentari.