Tots dos, homes

Jean Delville

El primer poema és de Vicent Alonso i forma part del llibre Albes d'enlloc. El segon poema és de Ricard Garcia i forma part del llibre Els contorns del xiprer.
Entre els comentaristes, n'hi ha 7 que pensen que tots dos poemes han estat escrits per un home, i han encertat, doncs, plenament. N'hi ha 9 que han encertat a mitges ja que han dit que un poema estava escrit per un home i l'altre per una dona. I només 3 han suposat que tots dos poemes estaven escrits per dones. Els resultats, aquesta vegada, són diferents dels que van sortir en les propostes de Frannia i de Carme.
Opine, de tota manera, que un poema aïllat no significa res, hauríem de llegir tot un poemari o tota l'obra d'una persona per veure si ens sembla escrita per un home o per una dona. Opine també que en molts casos no es pot saber i, per tant, no crec que hi haja un tall separador entre sensibilitat masculina i femenina. Tanmateix, hi ha altres casos que semblen més clars. Per exemple, la literatura de Mercè Rodoreda jo no me la imaginaria mai escrita per un home, ni els versos d'Estellés, posem per cas, escrits per una dona. Jo mateixa he de confessar que, en una narració que vaig escriure -narració en què el personatge masculí és autor de 3 relats-, vaig haver de fer un esforç per posar-me en la pell d'un home i canviar, a cosa feta, la meua manera d'escriure, amb el propòsit de produir una versemblança que si jo hagués escrit aquests relats sense pensar-hi, molt probablement hauria trontollat.

Vull dir que és possible que hi haja diferències entre la sensibilitat masculina i la femenina, i per què no? Visca la diferència, que la uniformització és molt ensopida. Ara bé, dit això, vull rebutjar enèrgicament els clixés que durant molt de temps han sobrevolat la societat, clixés sempre pejoratius envers les dones: la dona és una inútil, només serveix per posar-se davant l'espill i per escurar els plats, mentre que l'home és valent, és capaç, és qui mou el món. Crec que aquest clixé ha caigut pel pes de moltes dones que es van llançar a treballar fora de casa en un moment en què l'home no tenia assumit (alguns encara no ho tenen) que ell també podia escurar plats; aquestes dones treballaven fora de casa i dins, realitzaven el treball de la seua professió i el de la llar, i ho portaven tot endavant. Crec que està sobradament demostrat que podem, i ho fem a la nostra manera, i això no està renyit amb el fet de pintar-nos els llavis d'un roig colpidor, si ens ve de gust (només és un exemple).

Pense que pel que hem de lluitar no és per demostrar que home i dona som iguals, que no ho som (i ser diferents no vol dir ser millors ni pitjors, simplement diferents) sinó per tenir els mateixos drets, les mateixes oportunitats, el mateix respecte i la mateixa consideració social. Si algun dia s'assoleix això, el fet que home i dona tinguem o no sensibilitats diferents serà irrellevant. Jo ho veig així.