La Consagració de la Primavera

Escoltant la música de La consagració de la primavera, d'Igor Stravinsky i, més encara, mirant aquesta dansa, és comprensible que la seua estrena, al París de 1913, provocara un escàndol entre el públic, avesat a una música romàntica i a un ballet clàssic.

Els espectadors, que havien acudit a l'estrena d'aquest ballet (amb coreografia de Vaslav Nijinsky) amb grans expectatives, degueren restar perplexos en contemplar una dansa arravatada que no mostrava un vestuari clàssic i gestos suaus i delicats sinó moviments bruscs que imitaven un ritual primitiu, i una roba lleugera que accentuava o deixava al descobert determinades parts del cos, cosa que, en aquell moment, es va considerar, molt probablement, indecorosa. De fet, aquesta obra està inspirada en un antic ritu pagà. Hom demana la benevolència dels déus en la nova estació que comença, la primavera, mitjançant la dansa frenètica d'una donzella, que, observada pels savis de la tribu, balla fins al paroxisme, com una mena de sacrifici que la fa dansar fins a la mort.

La música també contribuí a aquell estupor del públic. La força expressiva del vent (5 flautes, 4 oboés, 1 corn anglés, 5 clarinets, 4 fagots, 1 contragfagot, 8 trompes, 5 trompetes, 3 trombons, 2 tubes) i de la intensíssima percussió (una exlosió de timbals), en un ritme aparentment caòtic, degué semblar salvatge als espectadors, que protagonitzaren un tal aldarull que va obligar la policia parisenca a intervenir.

Aquesta obra, com tantes altres, ajudà a trencar esquemes, motlles, a desfermar mentalitats, a obrir nous camins dins del món de l'art. Actualment, La consagració de la primavera és considerada una peça fonamental de la música del segle XX.