sola, sens par, de les altres esparsa
Joan Roís de Corella
Com qui cerca bolets a sotabosc
tu remous entre els arbres la fullaraca
i et troben les paraules.
Jo les cerque a la mar mig amagades,
en un esforç suprem, al fons ignot,
perquè no sé nadar.
No m'abandona mai la gran incògnita.
Què tenen les paraules, tan cobejades?
Quin déu m'ha capturat per als ulls d'elles?
M'han deixat caminar, sola, sens aigua
per senders ben eixuts, sense bastó,
però visc vora mar.
Quin camí seguiria, si no, quan plou?
No paris mai de buscar les paraules! Elles t"estimen tant com tu a elles, es deixen fer abandonades a la teva ment...
ResponEliminaPotser fora si un dia, no les busquessis al mar quan t'ofegaries per falta del seu oxigen...
O parlo per mi, que no sabria que fer si no les busqués a totes hores...
Les paraules sempre ens troben i ens ajuden quan perdem el nord...Vora mar resten amagades entre les ones perquè no ens ofeguem i al cel juguen a fet i amagar amb els estels i ens ajuden si ens entrebanquem...
ResponEliminaBon diumenge, Novesflors.
Què tenen les paraules, Novesflors, quan són capaces de crear poemes i que se'ns fan tan cobejades? Doncs tenen el poder, a vegades, de saber exterioritzar el més profund del que portem a dintre i que de cap més altra forma no sabríem expressar...
ResponEliminaTu les cerques a la mar; jo, més aviat entre la fullaraca dels arbres. No sempre es deixen atrapar... Però tu sí que ho has aconseguit en aquest bellíssim poema!
Cada una onada una paraula.
ResponEliminaPer la companyia i per tot el que ens aporten les paraules, que mai no ens abandonin!
ResponEliminaHi ha pescadors de perles - en algun mar del sud - que salten i aguantant la respiració, baixen fins al fons a cercar-les. No ho sé del cert, però fer versos té alguna cosa a veure amb contenir la respiració. Llegir-los, en canvi, és com una descompresió.Al final d'un dia laborable, encara més.
ResponEliminaO sigui que gràcies.
segueix en el camí de la poesia que fa néixer a cada instant noves flors i lliris blaus
ResponElimina