Jo que a Déu passava comptes per ser sord als meus precs,
que cercava en les muntanyes un avenc per recer,
i sentia l’udol de mil llops afamats dins les nits insomnes,
vaig descobrir un món inèdit, ignot, paral·lel, en el cor d’un estiu,
dins l’esclat de la tarda,
en un llibre de versos que em caigué a les mans...
en un llibre de versos que em caigué a les mans...
Va ser com un viatge iniciàtic a través de l’espai,
en un temps inconcret, delimitat per factors imprevistos;
mai l’ànima havia exultat amb tanta gaubança
ni tenia saviesa tan plena dels mots ser feliç...
El cel suprem, la música dels astres, la joia en la paraula,
i aquell vent dins la vall, escabellant els arbres
i que tot s’ho emportava: tristeses, dolors,
solituds, malfiances, desficis d’amor...
Va ser un espai en el temps que no va mesurar cap rellotge.
Cada jorn, cada instant,
sentia la força d’un esperit suprem
formant part del meu jo, idèntic, igual, posseint-me.
Vaig veure escoltats els meus precs més atàvics
demanant una mà, pidolant una almoina d’afecte
als déus de les valls... Només ells i l’atzar ho saben,
de qui estic parlant... I potser també un arbre i la tarda,
la pluja serena, un camí i un poble.
Potser Friedrich o Nietzsche en coneixen el clam...
Sons de vespre, roig de vespre, cant...
Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...
I estimar-se en una profunda bonior de silenci
només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...
Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.
Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...
Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna
que no ha sabut retornar al cel,
i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...
Montse
Els estanys de Tristaina (Andorra, 2009). Després de la deliciosa, fresca, lleugera i estiuenca amanida de versos que ens ha ofert la Carme en la teva anterior entrada, el meu poema sembla un pesadíssim i greixós guisat de carn, d'aquells que no es paeixen en dos dies... :-))
ResponEliminaGràcies, Novesflors. Una abraçada!
Increíbles pàgines les que ens transporten a temps i llocs meravellosos, plens de calma, com els que se'ns descriuen.
ResponEliminaUn escrit molt bonic, Galionar en "estat pur"!
Bona tarda Novesflors.
Que bé trobar un llibre de poemes que et transmetin totes aquestes coses tan boniques, vas fer un viatge sense temps...Abans de llegir el nom ja he intuït que era de la Montse...M'agraden sobretot, els quatre darrers versos:
ResponElimina"Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...
Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna
que no ha sabut retornar al cel,
i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda"...
Petonets, Montse i Novesflors.
El teu poema, Montse, és una història plena d'emocions i de profunditats de l'ànima. No té res de pesat i et queda com un aleteig interior ple de misteri i de desitjos. Jo, com en Pere, el trobo preciós i Galionar en estat pur.
ResponEliminaGuardem en llegir-lo un petit reflex del teu espurneig de lluna. No té preu.
Gràcies Montse, gràcies Noves Flors.
molt bo !!! m'has recordat a Gabriel Ferrater
ResponEliminaPreciós!
ResponEliminaSempre quan algú està trist o desmotivat li recomano que agafi un llibre. Entrar en un altre món -sempre amb el benentès que el llibre se'n surti- és una nova vida, ni que sigui la d'un altre, una oportunitat d'allunyar-se de la pròpia que l'ofega. No tothom és capaç d'agafar-se a un llibre de poemes, però si ho fa no només es troba una nova història, sinó que s'obliga a reflexionar. El que explica la Montse en el seu poema ho deixa molt clar.
ResponElimina"...aquell vent dins la vall, escabellant els arbres
ResponEliminai que tot s’ho emportava: tristeses, dolors,
solituds, malfiances, desficis d’amor..."
Aquest fragment demostra com el que a vegades pot ser un inconvenient, com el vent, d'altres és alliberador. Un poema de sentiments i de muntanya.