La veu narradora

Al dormitori hi havia tres garrofes per terra. Malgrat que havia fet ventada tot el dia Alba mantenia oberta la finestra, volia l’habitació ben orejada, que això espanta malalties. Potser el vent les ha transportades fins ací, va pensar. Les va arreplegar i les deixà en un fruiter de vidre gruixut que tenia a la cuina. Era de la seua àvia però li semblava bonic –o potser li ho semblava justament per això – i se’l va demanar. La casa, també. Després del traspàs de l’àvia la seua mare va heretar la casa. Tanmateix, feia massa anys que vivia a ciutat i malgrat que no estava molt lluny, ella era allà, ben situada, en un apartament cèntric, i s’hi sentia còmoda. M’agradaria instal·lar-me a la casa de la iaia. La mare va accedir. A l’Alba sempre li havia agradat el poble, no era massa petit, estava ubicat voramar i s’hi respirava una certa tranquil·litat, sobretot a la zona on l’àvia vivia. La recordava a les nits de l’estiu, amb la cadira a la porta, prenent la fresca i xarrant amb el veïnat, que també treia les cadires de la conversa fora, a capturar una mica d’aire fresc.

La casa, encara que no resultava excessivament gran, era una construcció tradicional de la contrada, amb una cuina, que incorporava un pati,  i un hort, on convivien uns quants arbres –dos  llimeres, un garrofer i una figuera– amb testos de geranis, i on s’abocaven les finestres dels dormitoris posteriors. Li agradava. S’hi sentia bé. Abans, quan encara treballava, es desplaçava cada dia amb cotxe fins a ciutat. Però feia un parell d’anys que s’havia jubilat. Havia tingut la sort de poder-ho fer anticipadament. I ara, gaudia de la casa, del poble, dels passejos sola i amb el marit, i, sobretot, d’haver-se oblidat del temps, de no tenir pressa. Valorava la calma de la seua vida.

De bon matí havia anat a fer taitxí. En formava part d’un grup. Eren nou o deu persones que, gairebé a sortida de sol, s’aplegaven a la platja i practicaven aquesta activitat amb un professor que els la dirigia. Per a Alba, era un gaudi. Ja havien aprés la forma de deu i ara estaven practicant la de vint-i-quatre. Pareixien aprenents d’àngel movent els braços, o les ales. A ella, el moviment que més li agradava era el de “la grua blanca estén les seues ales”. Li recordava la dansa de les grues quan volen aparellar-se.  Ho havia vist en un documental i li havia semblat d’una bellesa extraordinària. Veritablement, és un moviment elegant i bell. Me n’adone que com a conseqüència de l’observació necessària que duc a terme, el taitxí ha acabat seduint-me. Si pogués, en practicaria jo també, però les veus no tenim cos, només podem contar històries. Tanmateix, he de confessar que, de vegades, en temps de descans, he resseguit la forma de deu moviments amb el pensament, i he constatat que la tinc apresa. Ara ho faig també amb la de vint-i-quatre, i li done la raó a la protagonista d’aquest relat, “la grua blanca estén les seues ales” és un moviment d’una bellesa indescriptible. Gairebé al final de la classe, el professor va iniciar uns exercicis per treballar amb l’energia i la respiració, deia. Sempre que ho diu pense si l’energia és allà, tot esperant que ells la moguen amb els braços, però això no té importància per a la història que estic contant. El cas és que aquests exercicis van acabar amb una abraçada a un arbre imaginari. Hi eren tots, amb un posat extàtic, immòbils, com si s’haguessen convertit en estàtues, amb les cames lleument flexionades i els braços formant un cercle, talment com si estiguessen abraçant el tronc d’un arbre. I es veu que això els relaxa molt, perquè darrerament sempre ho fan. Alba en surt revitalitzada, i en arribar a casa, pensa que això de la virtualitat no li acaba de fer el pes. Així, doncs, va a l’hort i s’abraça a la garrofera, que és la que té el tronc més gruixut i s’adapta millor als seus braços. De vesprada, sempre té algun llibre entre mans –quan  comença la sessió de lectura jo m’agafe un descans, no vull que les històries que ella llig em creen interferències en la que jo he de contar. Després, fa cap al dormitori, tanca la finestra i entra al bany. Abans es banyava plàcidament. Tanmateix, d’un temps ençà ha canviat el bany per la dutxa, per consciència ecològica, diu. És la rutina habitual de la vesprada abans de sopar. Fa dies que en entrar al dormitori troba alguna garrofa al terra. Amb vent o sense. Veig que les arreplega totes i diu al marit que potser les moldrà i amb aquesta farina farà un bescuit. De fet, ara mateix l’he deixada asseguda davant l’ordinador. M’he arrimat i he vist que cercava la recepta. Mira, ja l’ha trobada:

1. Calfeu el forn a 180º
2. Separeu les clares dels ous dels rovells
3. Bateu els rovells amb sucre, beguda d’avena, oli, garrofa i herba-sana picada
4. Barregeu la farina amb la llevadura i el clau triturat, i afegiu-ho al que ja estava batut
5. Bateu, amb un mica de sal i suc de llima, les clares a punt de neu i afegiu-les a la massa del bescuit
6. Vesseu la massa en un mlotlle protegit amb paper vegetal i distribuïu per damunt sèsam torrat i ametlles crues laminades
7. Introduïu-ho al forn durant 30 minuts

************

 

Mai no m’havien abraçat així. Tants anys que visc en aquest hort i crec que mai no m’havien abraçat. I ja havia perdut l’esperança. Però no. Tot no està perdut encara. La figuera em diu que estic tronat però és perquè està gelosa, això és el que li passa. Sense motius, perquè jo no li he fet cas mai, mai no li he donat cap esperança. Em sembla massa baixeta. I grassona. I amb aquests pàmpols... no, no m’agrada gens. En canvi Ella és alta, estilitzada, ni massa prima ni massa grossa. I té uns braços... Crec que s’ha enamorat de mi. Sempre ve i m’abraça, unes abraçades que, valga’m déu, quines abraçades tan llargues i tan sentides. Tant que jo, que no m’havia enamorat mai..., ara només pense en ella, i faig tots els esforços per allargar les branques fins al seu dormitori. M’agradaria acariciar-la però encara no m’arriben, no les tinc prou llargues. Ara bé, si m’enteste a estirar-les i estirar-les, ho aconseguiré. De moment, li deixe caure algun present, les garrofes més madures, més dolces que la xocolata, són per a ella. I es veu que li agraden perquè l’endemà, ve i em torna a abraçar. Ja, ja està la figuera dient-me que baixe dels núvols, però jo, ni cas, jo a la meua, què sap ella?