Mollenca i blanca
la soledat és blanca
gelada i blanca
i tanmateix, en aquest terra d'àngels de llet i de pena
d'ombres d'arrels profundes, resignació i renúncia
la vida ha anat colgant llavors de verd ignot.
Una xarxa de branques i de fulles s'ha desvetllat,
i ha emergit del no res, de la cruel negació i de l'oblit
un arbre de dolor i d'esperança.
(Per a la proposta d'Antaviana)
Fantàstica harmonia entre paraules i sentits! És una delícia poètica, novesflors. Penja-ho ja al meu bloc ;) perquè tothom la pugui llegir i gaudir. Moltíssimes gràcies!
ResponEliminaUna meravella, novesflors! Genial el poema i genial l'adaptació a la imatge.
ResponEliminaLa soledat és blanca però com la llum blanca conté tota l'esperança. Molt bonic el teu poema.
ResponEliminaMolt bonic. Que bé s'uneixen les paraules, la imatge i la pròpia naturalesa.
ResponEliminaUn poema fabulós!
ResponEliminaEns queda l'esperança. No està tot perdut.
Meravellós, Novesflors! L'esperança pot emergir fins i tot de la pena més blanca!
ResponEliminaUna imatge preciosa per il·lustrar un poema profund ple d'una soledat que ve de lluny, però inclús en el més àrid dels terrenys hi pot sorgir la vida.
ResponElimina