La fosca restà perplexa

He sabut que la mar dels teus iris
dansava amunt i avall l'altre vespre de sang blava i blau sanglot
i tanmateix no es veia ostentació en el moviment.
De sobte -em van dir- aparegué la lluna, desmesurada, ingent
com l'esguard grat de llum i d'argent de la nit.
I no em vaig estranyar, encara recordava l'aroma de la fosca
i la fosca perplexa, de blau il·luminada
tan bella, tan sublim fou la nit dels teus ulls.